Barcelona rellevava Seul com a ciutat organitzadora dels Jocs Olímpics. L’edició número XXV dels Jocs va aixecar el teló en un Estadi Olímpic Lluís Companys ple a vessar, amb més de 65.000 persones. L’organització havia renovat l’estadi perquè pogués acollir amb plenes garanties un esdeveniment d’aquesta magnitud. Els ulls de mig món estaven clavats en Barcelona i la ciutat no va defraudar.

A les 20:00 hores del 25 de juliol de 1992, el monitor de l’estadi es va apagar per donar el tret de sortida a la cerimònia d'inauguració. Els figurants van formar la paraula ‘¡Hola!’ al bell mig de la pista i el públic va col·laborar cridant una expressió que ja forma part del record. La benvinguda es va transformar, posteriorment, en els logotips de la ciutat de Barcelona i en el dels Jocs Olímpics.

La ciutat va aprofitar l’aparador que suposaven uns Jocs per mostrar el millor de la cultura catalana com la sardana o els castellers. A més, la cerimònia també va servir per recordar la moda, la pintura i l’arquitectura, amb peces inspirades en les obres d’Antoni Gaudí, Salvador Dalí o Joan Miró. Un dels grans moments de la nit va arribar quan la Fura dels Baus va emergir un vaixell gegant a través d’onades de platejades que separaven els continents d’Europa i Àfrica. Un vaixell que avançava per l’estadi i s’aturava amb la fundació de la ciutat de Barcelona. Innovació, originalitat i risc per captivar el públic.

El primer país de les 172 delegacions, com marca la tradició, va ser Grècia. Després, per ordre alfabètic, l’equip unificat (conjunt de les antigues repúbliques de la Unió Soviètica) va ser rebut amb una gran ovació. Un dels punts àlgids es va viure amb l’entrada d’Espanya. L’aleshores Príncep Felip va fer de banderer d’una desfilada que va emocionar a bona part de l’estadi.

Després de l’entrada dels 9.364 atletes, amb el ‘Dream Team’ dels Estats Units com a gran acaparador dels flaixos, Pasqual Maragall, alcalde de la ciutat, pronunciava un discurs amb crides a la pau a l’antiga Iugoslàvia i amb un record per a l’Olimpiada Popular que la Guerra Civil va impedir celebrar l’any 1936 a Barcelona.

El punt culminant, com en tota cerimònia d’inauguració d’uns Jocs Olímpics, va ser l’encesa del peveter. Era el secret millor guardat i, per uns moments, es va témer el pitjor. Juan Antonio San Epifano ‘Epi’ va ser l’últim rellevista d’una torxa olímpica que va fer més de 6.000 quilòmetres. El jugador de bàsquet va encendre la fletxa de l’atleta paralímpic Juan Antonio Rebollo perquè aquest, amb el seu arc, encengués el peveter, situat a la part més alta de l’estadi. Es va fer el silenci durant uns segons però a Rebollo no li va tremolar el braç.

Amb el peveter en flames començaven uns Jocs Olímpics que van tenir, segons la crítica, un dels millors i més innovadors trets de sortida.