Humiliació, rebaixament, ignomínia, deshonra, agemoliment. Si abans les paraules s'acabaven per definir les exhibicions del Barça, ara s'esgoten per intentar posar nom als escarnis que rep a Europa. Les pallisses de Roma i Liverpool només eren l'avantsala del que ha passat aquesta nit a Da Luz; un partit que es recordarà durant dècades i que només tindrà una lectura positiva si serveix perquè tot exploti.
El ganxo de realitat arriba des de Baviera però el podria haver propinat qualsevol equip amb cara i ulls, i és que el problema no és el rival, el problema és el Barça. A hores d'ara, i després d'haver encaixat una golejada històrica en prime time continental, ni els més escèptics poden discutir-ho: la fi de cicle de tota una generació ja és una realitat. I cal buscar culpables.
La directiva
És impossible entendre la decrepitud d'aquest Barça sense posar el focus a la llotja, on hi ha els primers i principals responsables de la penosa situació de l'equip. Que una generació caduqui és absolutament normal, la qüestió radica en saber donar-li un relleu de garanties. Aquest, de fet, hauria de ser l'objectiu primordial d'uns dirigents normals. Però normal, ja ho saben, no és un adjectiu que serveixi per descriure la directiva de Josep Maria Bartomeu.
Des de la seva arribada, el màxim responsable blaugrana s'ha dedicat a administrar el club com una empresa decadent, envoltant-se de gestors pèssims i expulsant, directa o indirectament, les veus discordants que preveien la catàstrofe. Però el temps sempre posa les coses al seu lloc.
Bartomeu ha desaprofitat els millors anys d'una generació gloriosa i, després de maltractar-la, s'hi ha aferrat quan aquesta ja no responia. I els futbolistes, és clar, han contraatacat negant-li qualsevol tipus de respecte. Encadenar-se al vaixell després d'enfonsar-lo no l'ha dignificat. Al contrari. Ha servit per demostrar que, a banda de negligent, també és egoista.
Bartomeu / Europa Press
Els jugadors
La realitat, però, és que qui defensa l'escut del club sobre la gespa són els futbolistes. Gairebé tots ells -com sempre només se salva el '10'- han ofert una actuació indigna.
L'onze del Barça contra el Bayern, amb una mitjana de 29 anys d'edat, ha estat el més veterà de tota la història de la Champions League. I això és culpa de la directiva però també dels mateixos futbolistes. Aquests, després de tocar el cel l'any 2015 a Berlín, van malinterpretar la realitat d'un club com el Barça: s'havien guanyat el dret a manar i estaven disposat a exercir-lo fins a les últimes conseqüències.
Homes com Jordi Alba, Ivan Rakitic o Luis Suárez s'han acomodat d'una manera absolutament llastimosa i, gràcies al seu poder, han impedit que les noves generacions s'hagin fet un lloc a l'onze. El cas paradigmàtic és el del punta uruguaià. Anticompetitiu des de fa temporades, el '9' ha fet valer la seva amistat amb Leo Messi per convertir-se en inamovible i ha mogut fitxa quan ha tocat reclamar la tornada de Neymar, minuts immerescuts o llibertat per no defensar. La seva resposta: gols poc transcendents a la Lliga i inoperància als grans escenaris europeus.
Suárez ha marcat un gol, però... / EFE
Setién
Sobre Quique Setién no cal dir res. Abans del partit, el tècnic passejava per Da Luz fent-se selfies amb el seu segon, Eder Sarabia, i l'entrenador de porters, Jon Pascua. No cal culpar-los: són tres persones que mai haurien d'haver aterrat al Camp Nou. Gràcies a una negligència hi van acabar. I ara, gràcies a l'ordre lògic de les coses, s'ha fet palès que tot ha estat un miratge.
El 2-8 no és la pitjor derrota de Setién. El pitjor és que abandonarà el club traint tots els seus ideals. Tot allò que li havia servit per arribar al conjunt culer, encara que fos de rebot. Dirigir un transatlàntic com el Barça pot ser un regal però també una rèmora, i és que, en poc més de sis mesos, el tècnic càntabre ha destruït tot allò que ha construït durant la seva vida futbolística.
Setién, destrossat / EFE