Alguns historiadors del barcelonisme semblen haver caigut en aquesta malaltia alemanya tan de moda en les persones grans, o simplement intenten obviar o que ningú no recordi alguns noms importants en el naixement d'aquell Barça que aquests dies està en plena celebració de la seva primera Copa d'Europa, conquerida davant del Sampdoria al mític estadi de Wembley, un dia de maig d'un inoblidable 1992.

Si coincidim la gran majoria a assenyalar Johan Cruyff com el pare d'aquesta monumental criatura també podríem intentar preguntar-nos qui va apostar per l'holandès, qui era el president aleshores, qui formava part d'aquesta directiva que de sobte va veure la llum i va anar a la recerca d'un tècnic sense títol però amb una meravellosa llàntia màgica que convertiria en realitat la frase de "Per un Barça triomfant!" que havia utilitzat Josep Lluís Núñez quan es va presentar a les eleccions a la presidència el 1978. Una campanya en la qual tant Cruyff com Charly Rexach es van manifestar en contra de Ferran Ariño, llavors la gran aposta catalanista.

Cruyff per Clemente

En deu anys a la presidència, Núñez no havia trobat el tècnic triomfador, i tenia una oposició rabiosa i bel·ligerant. Havia utilitzat vuit entrenadors: Lucien Muller, Joaquim Rifé, Ladislao Kubala, Helenio Herrera, Udo Lattek, César Luis Menotti, Terry Venables i Luis Aragonés.

I havia arribat a un acord amb Javier Clemente, que de no ser per la negativa del llavors vicepresident Nicolau Casaus, qui es va imposar a Núñez i al també vicepresident Joan Gaspart, hauria estat el novè tècnic de l'era del constructor. Casaus va convèncer Gaspart amb una raó de pes: només Cruyff podia eliminar les intromissions del president en la part tècnica. El 4 de maig de 1988, Cruyff firmava un contracte d'una temporada pel Barça. I aquí va començar la revolució. Va començar a escriure's una nova història per al barcelonisme. La història més rica. Aquí, amb aquest moviment de peces, de Cruyff en lloc de Clemente, va acabar el malson del motí de l'Hesperia protagonitzat pels jugadors que van demanar públicament la dimissió del president. I amb aquesta llum que va il·luminar Núñez va néixer la història d'un Barça triomfant.

Una història, que coincidències de la vida, va tenir el seu primer èxit (Recopa del 89) davant del mateix rival (Sampdoria) que tres anys més tard es trobaria a la final que va suposar l'entrada del club blaugrana a l'Olimp del futbol mundial. Després de 93 anys, aquell 20 de maig el Barça es coronava campió d'Europa per primera vegada en la seva història.

Objectiu: omplir el Camp Nou

En la seva presentació als mitjans de comunicació, Cruyff ja va anunciar part de les seves intencions: "Tinc la idea de fer una altra vegada del Barcelona un club molt gran. Entenc que aquest club ha perdut prestigi a Europa i cal recuperar això, i als socis que han deixat d'assistir al camp. Aquest és el problema més important, molt per sobre dels conflictes que pugui estar vivint, que segons el meu parer són regionals. No pot ser que aquest camp estigui buit. Pot ser que hagi estat contractat pel meu carisma i per aconseguir alguna cosa d'això. A mi el que més m'agradaria és marcar una època excepcional i que tots siguem feliços".

Per aconseguir tot el que anhelava, Cruyff va tenir el suport de Núñez que li va donar tot el que volia. Neteja del vestuari dels "homes dolents", i amb això també complaïa el president, deu jugadors nous, contractes rebaixats a futbolistes que cobraven primes per victòria encara que no juguessin i manar també en les divisions inferiors.

La llei de l'holandès

I en la presentació a la plantilla davant d'uns 40.000 aficionats va ser encara més explícit: "A partir d'avui imposaré la meva llei. Comencem una nova life i per als jugadors hi haurà unes noves lleis que tindran les seves conseqüències per a aquells que es passin".

Va cridar l'atenció als aficionats que havien xiulat Alexanko, a qui ell havia nomenat capità. I va demanar suport a les seves decisions i se li va sentir per primera vegada allò que tantes vegades va repetir: "Hem d'anar tots junts", al mateix temps que advertia a la directiva: "No vull cap directiu al vestuari". Pim-pam-pum.

Després de guanyar la Lliga del 91 va aparèixer el Cruyff prometedor el dia que va presentar a la plantilla que començaria a ser coneguda com el dream team, i el dia que l'holandès va demanar que al costat del primer equip es presentessin també per primera vegada els dos equips inferiors que competien en categories nacionals: "A partir d'avui comença una cosa nova, amb horitzons molt bonics, fantàstics, i un d'ells pot ser la Copa d'Europa". Dit i fet.

Del somni a la realitat

"Tot això podria haver quedat en res si l'equip s'hagués limitat a estavellar una pilota al pal i encimbellar Pagliuca. Però allà hi havia Koeman, amb la seva esplèndida canonada, hàbil després de l'estratagema ordit per Bakero i Stòitxkov, per trencar no només el 0-0 sinó una maledicció i un mite. Desposseït del seu últim complex, ja ningú no pot detenir aquest Barça. Amb sort, ni ell mateix".

Així concloïa la crònica el periodista Enric Bañeres en La Vanguardia que va titular "El somni fet realitat".