19 anys després del final de la Segona Guerra Mundial, els Jocs Olímpics de Tòquio 1964 eren una oportunitat d'or perquè el Japó mostrés al món la seva reobertura, el salt a la modernitat, però també per recuperar l'orgull perdut, i la gran esperança es va dipositar en el judo, una autèntica religió al país del Sol Naixent, que va aconseguir fer-ho olímpic en els seus jocs per primera vegada en la història.

El Japó, de fet, va construir l'històric gimnàs Budokan per a l'ocasió, amb capacitat per a 15.000 espectadors.

El gimnàs Budokan es va construir exclusivament per acollir les proves de judo de Tòquio 64 / Wikimedia Commons / Wiiii

Per a l'estrena, es disputarien 4 competicions de judo, totes masculines, -68kg, -80kg, +80kg i categoria oberta. Les 3 primeres eren importants, però la palma se l'emportava l'última, considerada la més transcendent per al Japó de tots els jocs. De fet, en ser categoria lliure es va generar un autèntic debat nacional sobre quin judoka havia de ser l'elegit per representar el Japó, ja que tot el que no fos guanyar l'or seria un deshonor nacional. Al final, l'elegit va ser Akio Kaminaga, considerat el millor judoka del país.

'Bukoganazo' històric

Takehide Nakatani, Isao Okano i Isao Inokuma no van fallar i van aconseguir l'or, per la qual cosa la prèvia de la gran final de categoria oberta va ser tota una festa. Sobre el tatami, Akio Kaminaga i Anton Geesink, un neerlandès que el 1961 s'havia proclamat campió del món, en vèncer precisament Kaminaga.

Anton Greesink, llegenda de la història del judo / Wikimedia Commons / Jack de Nijs

El que ningú no preveia és que Geesink havia passat llargues temporades al Japó per estudiar amb deteniment els seus possibles rivals fins a adonar-se que la clau era portar la lluita al terra, on Kaminaga perdia gran part de les seves virtuts.

Dit i fet, només començar el combat, Geesink va tirar Kaminaga a terra i el va immobilitzar fins a ser declarat campió. El gimnàs Budokan va passar de l'eufòria al silenci, fins al punt que Geesink va prohibir a tots els membres de l'equip celebrar la victòria, com a mostra de respecte.

Akio Kaminaga va perdre la final de Tòquio 64 / Wikimedia Commons / Mokolist12

Inokuma, el tercer en discòrdia

Malgrat que la llegenda diu que Akio Kaminaga es va suïcidar per la derrota, el cert és que després d'uns anys allunyat dels tatamis va tornar i va ser entrenador de l'equip japonès que va competir a Barcelona 92. Geesink, per la seva part, va decidir retirar-se i va morir el 2010 d'un infart.

El tercer protagonista de la història va ser Isao Inokuma, que malgrat ser or en +80kg a Tòquio 64 i campió del món el 1965, sempre va considerar que ell hauria d'haver estat l'elegit per enfrontar-se a Geesink en lloc de Kaminaga, una elecció que li va generar una enorme depressió.

Malgrat que Geesink va anunciar la seva retirada després dels Jocs Olímpics, Inokuma sempre va tenir l'esperança de poder enfrontar-se a ell, de demostrar que podia guanyar-lo, encara que fos en un combat d'exhibició. Aquest fet, tanmateix, mai no es va produir, i el 28 de setembre de 2001 Isao Inokuma es va fer el seppuku, el ritual de suïcidi japonès, amb un tall al ventre, que forma part del codi ètic dels samurais.

 

Imatge principal: Isao Inokuma va ser or a Tòquio 64, però mai no va assumir no haver estat elegit per competir en la categoria reina / Wikimedia Commons