El nom de Derek Anthony Redmond encara el recorda molta gent a Barcelona. I no per les medalles, que no en va guanyar cap, sinó per un dels moments que van marcar a foc els Jocs Olímpics del 1992.
La semifinal dels 400 metres llisos semblava un tràmit per a Redmond, velocista britànic i un dels grans favorits a penjar-se l'or. El seu ritme, després del tret de sortida, era constant i marcat per situar-se, sense sacrificis, al capdavant de la sèrie. Tenia un lloc per a la final a la butxaca però a la meitat de la cursa va notar una estrabada a la part posterior de la cama dreta i es va desplomar sobre el seu genoll esquerre.
Allà, en el carril número 5, Redmond es va posar la mà a la cara per esclatar a plorar de frustració. L'atleta va intentar aixecar-se per tornar a córrer però la lesió li ho impedia. La carrera va continuar però l'estadi es fixava en Redmond que, coix, s'esforçava per intentar creuar la línia de meta. El seu pare, Jim Redmond, va aconseguir sortejar la seguretat de l'estadi per passar de la graderia a la pista, agafar el seu fill i ajudar-lo a acabar una cursa per la que tant havia entrenat. I ho va aconseguir.
Redmond estava eliminat però ja havia donat una lliçó de vida i sacrifici. El britànic havia tingut una carrera maltractada per les lesions i en el seu punt àlgid, quan semblava que tenia la glòria olímpica a tocar, li van tornar a fer la guitza.
A més, el velocista mai oblidarà aquella tarda a l'Estadi Olímpic de Montjuïc perquè la lesió als isquiotibals el va obligar a acomiadar-se de l'atletisme abans d'hora.