Rajko Mitic va ser una de les grans llegendes del futbol iugoslau, el capità d'un Estrella Roja històric, en el qual va jugar 13 temporades, just després de la Segona Guerra Mundial, en les quals va guanyar 5 Lligues, 4 Copes i 1 Copa Mitropa. I des del 2014, Rajko Mitic també és el nom oficial de l'estadi de l'Estrella Roja, el conegut com a Petit Maracanà, en honor al llegendari estadi brasiler. I és que en els temps en què no hi havia seients a les grades, el llavors conegut com a Estadi Estrella Roja va arribar a acollir un partit amb 108.000 espectadors, en un dels derbis més calents del món, contra el Partizan de Belgrad.
En el dia d'avui, el petit Maracanà ha reduït la seva capacitat a 53.000 espectadors, i ja no és tan calent com abans, encara que les seves parets emanen futbol, moments èpics de la història de la pilota, com la coneguda com la Batalla de Belgrad, un Iugoslàvia-Espanya en el qual la Roja va aconseguir una èpica victòria, per 0-1, que li va permetre disputar el Mundial de l'Argentina 78. La imatge del partit, a més del gol de Rubén Cano, va ser la de Juanito abandonant el camp en llitera després de rebre un cop d'ampolla per fer uns gestos a la grada.
El llegendari Estrella Roja del 91
El Petit Maracanà, a més, va ser el feu en el qual es va forjar l'èxit més important de la història del futbol iugoslau, la Copa d'Europa de l'Estrella Roja de 1991. Just a les portes de què tot saltés pels aires als Balcans, l'equip de Belgrad, amb una mitjana d'edat de 25 anys i amb jugadors que després serien grans estrelles, com Belodedici, Jugovic, Mihajlovic, Savicevic, Prosinecki o Pancev, va anar passant rondes, fins a aconseguir un títol europeu que, en el dia d'avui, en el futbol modern dels equips multinacionals i dels grans traspassos, seria impossible.
L'equip de Ljupko Petrović es va enfrontar en la primera ronda al Grasshopper suís, un equip dirigit pel després llegendari Ottmar Hitzfeld i a les files del qual hi havia jugadors del nivell d'Alain Sutter o Ciriaco Sforza. En l'anada, a Belgrad, els helvètics van arrencar un sucós 1-1, però l'Estrella Roja va colpejar en la tornada, amb un incontestable 1-4. I la superioritat es va mantenir en la segona ronda, contra el Glasgow Rangers, una eliminatòria que l'Estrella Roja es va endur per un global de 4-1.
Eliminant l'ogre de Múnic
La competició es va complicar per a l'Estrella Roja en els quarts de final, en els quals es va veure enfrontat al Dinamo de Dresden de l'Alemanya Democràtica, un rival dur que també va passar per la trituradora. A Belgrad, davant de 100.000 persones, l'Estrella Roja va firmar un partidàs, un 3-0 en el qual van marcar Prosinecki, Binic i Savicevic. En la tornada, els iugoslaus van guanyar de nou, 1-2, encara que oficialment es van imposar 0-3, ja que el partit es va haver de suspendre pel llançament d'objectes de l'afició local. I el plat gros va arribar en les semifinals, en les quals a l'Estrella Roja l'esperava, ni més ni menys, que el Bayern de Múnic, al qual no havia aconseguit guanyar mai. L'anada va ser històrica, ja que l'equip de Petrović va aconseguir remuntar l'1-0 inicial, per convertir-se en el primer equip capaç de guanyar el Bayern en un partit UEFA a l'Oympiastadion.
La gran nit, però, es va viure en la tornada. La guerra dels Balcans acabava de començar, però el futbol va seguir. En un ambient infernal, el Bayern va aconseguir remuntar l'1-0 inicial i va igualar l'eliminatòria. I quan la pròrroga ja era un fet, va arribar el 2-2, en una centrada de Mihajlovic que va entrar a la porteria després d'un refús bombat d'Augenthaler. Després de caure en 2 semifinals, l'Estrella Roja s'havia ficat a la gran final, per fi, on l'esperava l'altra gran sorpresa continental, l'Olympique de Marsella de Papin, Boli, Amoros i Olmeta.
La llegenda, de Bari a Tòquio
La final es va disputar a Bari, Itàlia, un partit molt tàctic i igualat que va acabar 0-0 i que es va acabar decidint en la tanda de penals. "Crec que va ser la final europea més avorrida de la història", va afirmar anys després Sinisa Mihajlovic. "Hores abans del partit, a alguns jugadors ens van mostrar vídeos del Marsella i recordo que el nostre entrenador ens va dir 'si els ataquem els deixem servits els contraatacs'. Llavors li vaig preguntar què havíem de fer. 'Quan tinguem la pilota, la tornem a ells'. El pla va sortir bé i tot es va decidir des dels 11 metres. Stojanovic va aturar el xut d'Amoros, mentre que els iugoslaus van anotar els seus 5 penals. Directes als llibres d'història. Poc després, aquell històric equip va ampliar la seva llegenda, al Japó, en aconseguir la Copa Intercontinental. Els dies previs, els integrants els van haver de passar a Anglaterra, per l'augment de les hostilitats en la guerra, i perquè havien de disputar la Supercopa d'Europa, contra el Manchester United. Malgrat que en aquells temps el campionat es jugava a anada i tornada, en aquella ocasió només es va disputar a un partit, i en el camp del campió de la Copa de la UEFA, el United, que es va imposar per 1-0.
Des d'allà, l'Estrella Roja es va desplaçar a Tòquio, on l'esperava el Colo Colo xilè per disputar la Copa Intercontinental. Ja sense Prosinecki, fitxat pel Reial Madrid, els iugoslaus van aconseguir una victòria sense contemplacions, per 3-0, per erigir l'Estrella Roja com el millor equip del món. Poc després, aquell equip, com Iugoslàvia, es va acabar desmembrant, fruit de la guerra. La majoria de les seves estrelles van acabar a la gran lliga del moment, la Serie A italiana, a la qual van anar Savicevic (Milan), Pacev (Inter), Jugovic (Sampdoria) o Mihajlović (Roma). Altres, com Prosinecki o Belodedici (València), van optar per la Lliga espanyola. La llegenda, però, seria eterna, i es quedaria per sempre a Belgrad, al Petit Maracanà.