L'Atlètic de Madrid va aguantar estoicament el vendaval del Bayern Munich i va treure una derrota per la mínima (2-1) en l'Allianz Arena, suficient per fer valer l'1-0 de l'anada i per estar a la final de la Champions League el pròxim 28 de maig a Milà. El seu rival sortirà del partit que disputaran aquest dimecres en el Bernabeu el Reial Madrid i el Manchester City (0-0, en l'anada).

Per tercera vegada consecutiva Pep Guardiola es queda a les portes d'una final amb l'equip bavarès. Per als blanc-i-vermells aquesta serà la seva tercera final després de perdre la de 1974 contra el Bayern i la de fa dos anys davant el Madrid a Lisboa.

Els dos equips van fallar sengles penals. Oblak va parar el xut a Müller que hauria significat el 2-0 per als locals, i Neuer va aturar el llançament de Torres que hagués suposat el 2-2. Pel Bayern van marcar Xabi Alonso (30 m.) i Lewandowski (74 m.) i per l'Atlètic Griezmann va empatar a un (54 m.).

La derrota de l'essència

En un partit vibrant i ple de passió, en el qual el Bayern va posar el futbol com s'esperava, i l'Atlètic va exhibir una ultra defensa, també com estava previst. No va tenir un porter l'Atlètic sinó deu més, davant dels quals es va estavellar de cap l'equip del tècnic català. Va guanyar Cholo Simeone. Va perdre Pep Guardiola. Va vèncer el quitrà. Va perdre el diamant. La victòria va ser per al lleig. La derrota per al bonic. L'essència i el perfum se'n van anar una altra vegada sense deixar olor. 

El tècnic català es va quedar sense el desig de conquerir una Champions amb l'equip bavarès, èxit que hauria arrodonit la seva excel·lent campanya en el futbol alemany. Serà criticat per això i la premsa muniquesa no tindrà en compte si l'estil que va voler imposar en el Bayern era tant bonic com innovador. No el lloaran per això. L'atiaran per no haver guanyat en tres anys una Champions.

Simeone, en canvi, serà pujat als altars. Ningú no enyorarà si el seu joc és garrepa, si esprem el reglament al màxim, si perd temps, si menysprea la pilota. No. Caldrà destacar un equip que té múscul, que es posa la granota, que sap patir i al qual no s'ha de girar l'esquena en cap moment perquè és quan te la clava. Simeone serà lloat per estar allà deixant-s'hi la pell, i no importarà si ho va fer bonic o lleig. És quan el resultat imposa la seva llei.

Com el toro

Jugar com juga l'Atlètic és només comparable a jugar al frontó però en el que tu no ets qui colpeja la piloteta i, en canvi, sí que ets la paret. És com si algú t'estigués apuntant amb una pistola constantment, o com si l'amenaça fos una navalla al coll. Com un boxejador tocat, grogui que l'únic que fa és posar la seva cara, el seu cos i es manté dempeus en espera que els punys que li estan pegant es facin mal.

No seria mai seguidor de l'Atlètic de Madrid. Admiro els seus aficionats perquè canten tota l'estona, perquè donen suport al seu equip com molt pocs altres públics, però no els envejo el patiment d'esperar com morirà l'equip. Són el toro, que només guanya la batalla unes comptades vegades quan enforquilla o envia a l'hospital el seu botxí.

És viure un malson etern en el qual no pots esperar despertar-te dient va ser un somni, però que en ocasions, xamba, acabes despertant i dient estic viu, he guanyat. Això va ser el que va dir l'Atlètic de Madrid al final dels 90 minuts contra el Bayern en l'Allianz de Munic. He guanyat. Estic a la final de la Champions, i al camí he deixat aquests estilistes, aquests amants del perfum i els que parlen de l'essència com són el Barça i el Bayern de Munic.

 

Els gols

1-0 Xabi Alonso 31’

1-1 Griezmann 54’

2-1 Lewandowski 74’