Deia Jorge Valdano que el futbol és la cosa més important de les coses menys importants. La sentència pot ser titllada de frívola, però és evident que aquest esport —l'esport rei— no és només un simple joc en el qual vint-i-dues persones persegueixen una pilota. El futbol és espectacle, negoci, polèmica, sentiment, història i identificació. Conseqüentment, pot ser entès de moltes formes diferents. Els qui s'estimen més mirar-se'l des d'una vessant reflexiva i curiosa, allunyada de les trinxeres i els debats encesos, han trobat el seu reducte en la revista Panenka, nascuda el 2011, que aquest octubre publica l'exemplar 100. El seu editor i pare, l'historiador i periodista Aitor Lagunas (Saragossa, 1980), parla de la revista, les contradiccions del futbol modern, el món del periodisme esportiu i el Barça, és clar.
100 números. Com ho heu aconseguit?
No hem fet una revista de qualsevol manera, sinó amb un estil molt determinat. Fa deu anys vam intuir bastant bé per on podien transitar els gustos del públic futboler. Ens vam col·locar bé dins d’aquest panorama de creixement de la cultura futbolística. A Catalunya i a Espanya s’ha començat a entendre que el futbol és part de la cultura de masses del segle XXI.
No us assembleu a cap altre mitjà.
El nostre estil toca el contingut i el continent: una revista de futbol que no sembla de futbol. L'altra pota de l’èxit és haver construït una comunitat al voltant del concepte de cultura futbolística. Hem fet un festival de documentals, un mercat literari o una revista de cultura de rugbi del mateix estil.
La societat vol consum ràpid i vosaltres, en canvi, oferiu continguts de digestió pausada.
La societat demana multitasking, dispersió de l’atenció. Panenka no ha estat mai un mitjà mainstream. És una revista de nínxol, i els nínxols, per definició, són petits. Afortunadament és petit però transversal. Arribem a Catalunya, Madrid o Euskadi; estem repartits geogràficament i generacionalment.
La setmana passada, per tal de promocionar el seu número 100, Panenka va dur a terme una campanya que ha portat cua: fer creure que es transformava en Maier —nom del porter que va encaixar el penal de Panenka a la final de l’Eurocopa del 76—, un portal dedicat a les aventures amoroses dels futbolistes. Els lectors no donaven crèdit.
La campanya ha funcionat?
Era una bona idea però també calia valorar-ne els riscos. Finalment em van convèncer els meus companys, més acostumats al món de les xarxes. Em quedo amb la sensació de comunitat que s’ha creat: molts seguidors i subscriptors han alertat que la deriva no els agradava. M’omple de goig veure que els lectors s’han fet seva la revista.
🚨 EXCLUSIVA 🚨 pic.twitter.com/jlTWcoacI4
— Panenka (@RevistaPanenka) October 7, 2020
Era una crítica al model de periodisme esportiu que voleu evitar?
Cal anar amb compte amb les crítiques. Tots som complementaris. Panenka és un element més de l’àmbit comunicatiu de l’esport a casa nostra, és complementari amb l’Sport o el Mundo Deportivo o consumir El Chiringuito.
El periodisme esportiu és molt sacrificat pel que fa a horaris i nòmina. Amb el cor a la mà, recomanaries a un familiar que s’hi dediqués?
No li recomanaria, però tampoc frenaria el seu impuls si realment el té. El periodisme esportiu és sacrificat en la mateixa mesura que el periodisme és sacrificat. Qui vulgui ser periodista pensant en horaris tancats i sous alts, és millor que es dediqui a una altra cosa.
Compensa?
Ha d’haver-hi alguna cosa dins teu que et compensi. La professió no ho farà. Has de trobar la necessitat dins teu de trobar històries i explicar-les. És una vocació, no una professió. Ha esdevingut una professió i hem de lluitar perquè les condicions siguin les millors, però no és un ofici on puguis arribar de rebot. No pots convèncer ningú per ser periodista.
Però el pots convèncer perquè no ho sigui.
Si té vocació, tampoc. El periodisme no corporatiu és un plaer, pots explicar històries i que després la gent se les faci seves. Però és cert: tenim les millors condicions tecnològiques per exercir de periodistes i, a la vegada, tenim les pitjors condicions econòmiques per ser periodistes. És un balanç que cal arreglar.
Vosaltres heu trobat el vostre espai.
Panenka és fill d’aquests temps. No formem part de cap grup mediàtic. Si fos així, directament no hauríem nascut. Segurament ens haurien dit que la revista no és comercial.
Ya está aquí el #Panenka100.
— Panenka (@RevistaPanenka) October 8, 2020
El número más especial de nuestras vidas.
100 partidos que leer antes de morir.
Hazte con él: https://t.co/dSUCpvZykw
Avance de contenidos: https://t.co/o4OoCe1az7 pic.twitter.com/cmYk2xHxCh
Demostreu, al cap i a la fi, que el futbol sí que és política?
El futbol no té una equivalència directa amb la política, però és un element de la cultura de masses de la societat. L’equiparem al cinema o la música, dos elements que sempre han estat vinculats a components polítics, socials i culturals. Per què al futbol li neguem aquesta condició? Atrau tant perquè té moltes capes. És a dir, el nucli és un joc d’onze persones contra onze persones perseguint una pilota, però cal afegir-hi la capa econòmica, del negoci, la social, la repercussió mediàtica, la identitat —molt important—, i d’aquesta ja passes a la política. Com es pot negar que un esdeveniment que mou tants milions i atrau tantes persones no té repercussió política?
A vegades, per l’explotació intrínseca del futbol, acabem sobre analitzant els partits, el comportament dels jugadors i les declaracions…
Evidentment, hem d’alimentar un circ que ha de funcionar 24 hores al dia 365 dies l’any. A Catalunya ha de servir per fer tres diaris esportius i sostenir moltes hores d’emissió radiofònica i televisiva.
Però a vegades intentem veure coses on no n’hi ha.
Sí i no. En un context on cada cop costa més parlar amb els protagonistes, és rellevant que Koeman digui que li agrada Pedri, per exemple. S’ha de cobrir i explicar. En general, però, el futbol ha esdevingut un circ i a molta gent li interessa que la roda no pari de girar.
...
Tot i així, crec que el mitjà no fa al periodista. Una qualitat del professional és trobar la seva veu, el seu to i el seu estil amb independència del mitjà on treballi i del gènere i circumstància que tingui. Hi ha periodistes que fan seguiments d’equips, per exemple, i és una tasca molt difícil. Periodistes de fonts, tàctics, internacionals i també xerraires de barra de bar. També n’hi ha d’haver.
Segur que n’hi ha d’haver?
Sí. Tenen el seu públic. Jo no consumeixo aquest tipus de periodisme, però no tinc res en contra del seu model. No m’agradaria que Panenka es veiés com una talaia de superioritat moral.
Sempre que no se superin uns límits.
Sí, i això també passa amb el periodisme polític, però en aquest cas no ha generat una visió negativa de la professió. Moltes vegades, quan dius que ets periodista esportiu, et relacionen amb El Chiringuito. En canvi, quan algú diu que és corresponsal al Parlament, no li passa. Sé, perquè he consumit i he fet molt periodisme esportiu, que mai hem tingut un periodisme tan preparat i analític com ara. Però hi ha una bifurcació molt clara: l’espectacle i l’anàlisi. Cadascú pot triar quin tipus de professional vol que l’informi. Prova de posar-te un partit de televisió dels 80 o els 90 i veuràs que el grau d’anàlisi dels periodistes era un altre. També l’exigència del públic, que estava menys format.
I el futbol també era més simple, però tot i això no ens cansem de reivindicar el discurs de ‘l’odi etern al futbol modern’.
Hi ha gent que potser pensa que a Panenka defensem una visió contrària al futbol modern, però no tenim una posició fixa. Jo vaig néixer el 1980 i començo a anar als estadis aquella dècada. Es proferien, sense cap mena de problema i amb total impunitat, crits racistes i homòfobs, es catalogava els equips bascos d’etarres i hi havia violència física dins i fora del camp. La Romareda, on em vaig fer gran, no era per a un nen de 5 o 6 anys, però això ho sabem ara. Qui digui que hem de recuperar el futbol dels 80 és perquè no el va conèixer. El futbol, com la societat, és millor ara que fa 40 anys.
En tots els sentits.
Des d’un punt de vista social, som molt més civilitzats. Esportivament, el futbolista és un atleta amb totes les eines per explotar el seu talent a la seva disposició. És difícil d’imaginar què hauria pogut ser Maradona en un bon context per poder explotar el seu talent innat. Ara els clubs tenen cura de la nutrició, la medicina, l’acadèmia o la formació. És innegable que el futbol és millor ara. Dit això, hi ha coses d’aquesta evolució que no m’agraden.
Com quines?
L’aficionat del futbol ha esdevingut un client passiu i no un actor de la vida dels clubs. No m’agrada que els propietaris puguin fer el que vulguin amb els clubs, són equips amb identitats que suposen moltes coses a escala sentimental per a la comunitat. No m’agrada que els clubs pensin més en el client asiàtic que en l’aficionat local. Que s’extirpin components reivindicatius del futbol, que es vulgui fer d’aquest esport un espectacle blanc. Molts clubs van néixer amb un condicionant social que és el que els fa diferents. Em sembla que estem en un procés de globalització i hem perdut coses.
També s’ha perdut el contacte directe entre jugadors i afició. El futbolista és molt més reservat i normalment no es mulla políticament, per exemple.
La diferència entre entre els diners que guanya un jugador i un ciutadà de carrer no ha parat de créixer. El jugador ara és conscient del seu potencial com a marca. I a una marca no li interessa perdre clients.
Interessos econòmics, doncs.
Evidentment. El gremi dels futbolistes, com qualsevol altre, té gent més o menys polititzada, però fins i tot els que tenen aquesta inquietud es contenen per tal de no perdre seguidors o oportunitats. Alguns jugadors han tingut problemes per trobar equips fora del seu territori perquè s’havien manifestat a favor de visions polítiques respectables. Enviem un missatge clar: ‘com menys et mullis, millor’. És paradoxal, perquè el sistema molts cops acaba absorbint visions polítiques que abans semblaven molt reivindicatives com el racisme o l’homofòbia. Ara assistim al procés invers: el sistema fa seves les reivindicacions i, de cop i volta, passem a un escenari on els jugadors entenen que és comercialment interessant mullar-se. És una perversió interessant.
Però no en tots els àmbits. Un futbolista està en condicions d’anunciar que és homosexual, en aquesta Espanya?
Sí, i no trigarem a veure-ho. I crec sincerament que al primer futbolista que ho anunciï no li faltaran ofertes comercials.
No fa tants anys del “Guti, Guti, m******”...
Però hem canviat molt en molt poc temps. En certes coses, la Lliga, amb les seves mancances, ha sabut controlar què es canta als estadis. Si hi hagués un rebrot d’aquest virus, perquè l’homofòbia ho és, la Lliga hauria d’aturar-lo.
Com definiries a Josep Maria Bartomeu?
Una errada del sistema.
I la seva gestió?
La pitjor de la història del Barça.
És fruit de la inoperància o de la maldat?
Crec que va començar amb una idea fidel del neonuñisme de Rosell i va acabar sent víctima de la seva pròpia inoperància. Suposo que hi ha nuñistes competents, però Bartomeu no n'és un.
Quin percentatge de culpa atribueixes al vestidor?
Acomodar-se és part de la natura de l’esportista. Quan s’acostuma a guanyar, demana. Si el de dalt li dóna i no disposa de poder i encert, acaba tenint poca credibilitat.
Bartomeu en té molt poca, sí.
La paraula clau és credibilitat. Ernesto Valverde em va explicar que el jugador, al contrari del que pugui semblar, és un ésser intuïtiu. Quan entres al vestidor et fa un escàner ràpidament i, si no en surts ben parat, ho tens fumut. Bartomeu fa temps que no pot entrar al vestidor perquè sap que aquest escàner xiula per totes bandes.
I Messi, què. Es pot reconduir la situació?
Em costa veure’l fora de Barcelona. Pel que ha dit, ho va passar molt malament quan de petit va canviar de país. Crec que no li vol fer això als seus fills. I Barcelona és la millor ciutat del món. També crec que aquest estiu ha viscut una petita cura d’humilitat. No sé si es pensava que un gran club s’arriscaria a fitxar-lo. Si la pilota va entrant i el canvi a la presidència millora la situació, cosa que no és gaire difícil, és factible que acabi la carrera aquí.
Potser també és important que prosperi el vot de censura perquè vegi que Bartomeu no representa el barcelonisme.
No sé si ha pensat això. Després de vint anys a Barcelona, hauria d’haver tingut temps per conèixer la massa social. No necessites vint anys, només vint minuts a Twitter o una conversa amb quatre seguidors a un bar. No sé si ho fa, ell viu en una bombolla força tancada. M’agradaria creure que sap distingir entre la massa social i la directiva que ha gestionat el club.
Tocarà preparar un número especial per si marxa, doncs.
O per si es queda. Una de les coses que volem fer és dedicar-li un número. Per mi sempre ha estat una preocupació no fer de Panenka un racó de coses estranyes i d’episodis poc coneguts. M’encanten, però la revista també ha de ser un mitjà per mirar on tothom mira i ningú veu. Aquest és el repte, la resta ja sabem que ho podem fer i que ens agrada fer-ho.