“Si ets capaç de no abaixar el cap i seguir treballant, el futbol t’ho recompensarà”. Aquesta és una de les frases que ajuden a entendre la carrera de Sergi Gómez Solà (Arenys de Mar, 1992). El defensa va abandonar el Barça amb 22 anys per consolidar-se a Primera Divisió. I va triomfar. Gómez va perseguir un somni que va començar a forjar-se al Camp Municipal del Centenari, l’estadi del Mataró: “Al Barça arriba un moment en què ets conscient que s’han d’emprendre altres camins perquè saps que és molt complicat arribar al primer equip”.
El Celta de Vigo va obrir-li les portes de l’elit i Gómez no va desaprofitar l’oportunitat: “La proposta esportiva era més atractiva que l’econòmica”. Va passar quatre temporades per guanyar-se l’estima de l’afició i comprovar que no s’havia equivocat. Fins i tot, va flirtejar amb una final de l’Europa League. “Va ser una etapa molt maca on vaig gaudir de grans moments”, diu un Gómez que ja està plenament adaptat a la seva nova ciutat: Sevilla.
La seva progressió l’ha convertit en titular indiscutible del líder de la Lliga. Gómez, consolidat en la línia de tres centrals de Pablo Machín, no s’ha perdut cap minut: “No m’agrada la paraula indiscutible, però valoro molt el fet d’haver-ho jugat tot”. El defensa admet que sempre li fa “il·lusió” tornar al Camp Nou per jugar contra vells amics i intentar aturar Leo Messi: “És impossible que hi hagi algú millor que ell”.
Sevilla FC
Què suposa tornar al Camp Nou amb una samarreta que no és la del Barça?
Ja he jugat quatre anys seguits aquí amb el Celta. La primera vegada va ser molt especial, perquè va arribar aviat i havia estat compartint vestidor durant pràcticament tota la infantesa amb els companys. Recordo que se’m va fer estrany, però també va ser molt emotiu. Ara és una altra època, però em segueix fent il·lusió pel que significa i perquè els meus amics són de Barcelona.
Com i quan va decidir deixar el Barça?
Al Barça arriba un moment en què ets conscient que s’han d’emprendre altres camins perquè saps que és molt complicat arribar al primer equip. La gran majoria ens hem de buscar la vida fora. Quan prens la decisió de canviar de ciutat, d’equip i manera de jugar, sempre intentes elegir la millor opció perquè no saps com aniran les coses. És un pas que has de rumiar molt. No és fàcil treure el cap a Primera Divisió, però l'esportista sempre és ambiciós. Crec que no em vaig equivocar quan vaig marxar després de fer una gran temporada amb Eusebio Sacristán al filial (2013/14).
Per què el Celta?
Tenia diverses ofertes. I una d’elles era la del Celta de Vigo. La proposta esportiva era més atractiva que l’econòmica. L'entrenador era Eduardo Berizzo i volia fer un futbol atrevit, amb gent jove. Tenia un contracte de tres anys i vells companys com Andreu Fontás o Nolito. Tots ells em van dir que no m’ho pensés i la veritat és que vaig estar molt bé a Vigo. Els quatre anys que he passat allà han estat una etapa molt maca on he gaudit de grans moments.
Va meditar molt el seu fitxatge pel Sevilla?
Són etapes diferents. Era conscient que l’últim any havia jugat molts minuts. Volia més. Va sortir l’oportunitat de marxar al Sevilla i no m’ho vaig pensar dues vegades.
Diuen que Andalusia viu el futbol com un estil de vida...
Definiria el futbol a Sevilla amb una paraula: passió. L’aficionat ho viu molt. I no només el dissabte o el diumenge, sinó cada dia. Porten l’escut al cor i el defensen a mort. És per això que es creen aquests escenaris impressionants, com quan vam jugar contra el Reial Madrid al Sánchez Pizjuán. Allò va ser un espectacle. La comunió entre els futbolistes i l’afició, que es passa els 90 minuts animant, és espectacular.
En dos mesos ha viscut de tot: crits de dimissió al president i una ovació contra el Madrid...
El nivell d’exigència és alt, però ja ho sabia. Si estem tots preparats per suportar-lo, no serà cap impediment. L’afició és exigent, però compensa.
Se sent indiscutible?
No m’agrada la paraula indiscutible perquè penso que tots som importants i cada jugador té el seu moment. En aquest sentit estic molt content perquè la pretemporada amb el Celta va ser complicada -va entrenar-se al marge per problemes amb la directiva-. Sabia que el Sevilla era un club gran i que no seria fàcil. Ho he jugat tot i valoro molt el fet d’haver-ho pogut fer, però això no suposarà que em relaxi, al contrari. Estic passant per un moment molt bo, però això pot canviar. Hi ha competència i no em vull permetre el luxe de relaxar-me.
Què suposa jugar amb Machín i la seva defensa de tres centrals?
És un sistema atrevit perquè estem atacant amb molts jugadors i tenim dos carrilers que són extrems. Pengem moltes pilotes a l’àrea contrària. Un dels aspectes fonamentals que hem d’estudiar els centrals són les vigilàncies. Al final, perdem un home en atac, però en guanyem dos en defensa. En aquesta transició defensa-atac, si no estàs molt a sobre dels davanters, és quan el rival et pot fer mal. És arriscat, però ho hem entès molt bé i això fa que reduïm els riscos al darrere.
Sevilla FC
Un canvi de sistema necessita paciència en un futbol impacient...
El sistema necessita més temps que els jugadors. Tot forma part d’un procés i fins que no el poses en pràctica poden sorgir dubtes, sobretot des de fora. Al final, tard o d’hora, les coses treballades donen el seu fruit. L’equip ho està entenent molt bé i això és el més important. Quan surts al camp sabent què has de fer i com ho has de fer ja tens molt guanyat.
Veu el Sevilla capaç de mantenir el ritme de futbol i punts fins al final de la Lliga?
Està clar que passem per un bon moment, però això és molt llarg. El Barça ha punxat, el Madrid també... Els que estan a dalt no guanyen tots els partits com cada any i això ha de ser un al·licient per a equips com nosaltres. El fet d’acabar la Lliga amunt dependrà de no afluixar i saber superar els partits complicats on potser hi ha baixes, lesions o rotacions.
El liderat és una anècdota?
És un petit reflex del que estem fent, però a la vegada mires la jornada i ets conscient de la realitat. Queda moltíssima Lliga.
Quin és l'objectiu del club: Champions o Europa League?
No ens envien cap missatge perquè som conscients on juguem. Els equips grans han de quedar al més amunt possible. Quan tot això acabi ja pensarem en el premi. Si seguim amunt, hi ha Champions. Si quedem més avall, hi ha Europa League. I si quedem més avall, no hi ha res.
Creus que pot ser un exemple per a altres futbolistes de La Masia?
No soc ningú per donar consells als altres jugadors, però sempre que he pogut parlar amb nois més joves o nens que acaben de començar els dic el mateix: "Hi ha molt talent i he vist passar jugadors que són infinitament millors que jo. Per poder arribar a dalt necessites constància, perseverança i cuidar cada un dels detalls". Si ets conscient de la importància de cada minut d’entrenament i de partit, estaràs preparat. Aquesta és la clau. Hi haurà etapes bones, dolentes... Si ets capaç de no abaixar el cap i seguir treballant, el futbol t’ho compensarà.
Per què el Barça no acaba de carburar?
Tot són fases. Hi ha moments de la temporada en què s’uneixen diferents factors: l’encert del rival, fallar ocasions que sempre entren... La suma d’aquestes petites coses fa que empatis un partit que abans guanyaves 2-0. No crec que sigui el moment d’engegar-ho tot a dida, però això serveix per veure que cada equip pot donar-te problemes. Això ho hem viscut tots.
@gomez_sergi
Ara que hi ha tant soroll amb els premis individuals. Vostè creu que hi ha algú millor que Messi?
Ara com ara és impossible que hi hagi algú millor. Pels galons, la qualitat, la visió de joc i la seva elecció dels moments.
Com se'l defensa?
Ell és molt bo quan té la pilota i sempre ajuda que no pugui rebre una passada còmoda. És el millor jugador del món i reduir els seus espais és l’única manera d’intentar extreure alguna cosa positiva. La clau és estar-hi a sobre i tenir companys que puguin ajudar-te.
Un resultat per a aquest dissabte?
Victòria sevillista.