Espanya no és de dreceres. Ha quedat més que clar. No es podia tenir un camí més complicat per a presentar-se a l'escenari en què està ara i, a poc a poc i bona lletra, els de Luis de la Fuente han anat demostrant la seva ferma candidatura per proclamar-se campions d'aquesta Eurocopa d'Alemanya 2024.
El grup de la mort, una mera anècdota
Debutar contra Croàcia amb un aclaparador 3-0 posava el famós grup de la mort molt de cara per a Espanya. La selecció escacada era, juntament amb Itàlia, la vigent campiona, la cridada a amargar-li la primera fase a la selecció espanyola. En el seu primer partit, Espanya va demostrar, no només una efectivitat d'equip gran, sinó una solidesa i una maduresa que segurament era el gran dubte a dissipar d'un bloc tan renovat pel que fa a les últimes generacions.
L'accent francès de la parella de centrals, el dubte de Cucurella o Grimaldo o la desvergonyida joventut dels extrems eren focus de debat, però poc va tardar a desaparèixer qualsevol tipus de dubte amb el rendiment dels integrats d'un onze que ha estat clar des del primer dia. Espanya ha superat totes les expectatives. Pròpies i inclús dels rivals. Però és que ningú esperava que Lamine Yamal i Nico Williams fossin el principal al·licient d'aquesta Eurocopa.
Als seus 21 i 16 anys — ara ja 17 recentment fets per part de Lamine — Espanya va deixar en una mera anècdota el grup de la mort. Al debut va arribar la primera de les tres assistències que suma ja al torneig el nou fenomen del Barça, mentre que la victòria davant Itàlia (1-0) va ser una autèntica exhibició de l'extrem navarrès per deixar a punt de caramel el passi, segellat posteriorment contra Albània amb ple de victòries (0-1).
Geòrgia, l'amfitriona i la tan temuda França, ni més ni menys
I si al Grup B s'ajuntaven 3 de les seleccions més potents del torneig, el costat del quadre on quedava Espanya no feia millor cara. L'equip va haver de superar Geòrgia als vuitens (4-1) i ho va fer amb autoritat i brillantor, i és que necessitava armar-se de valor per fer front al que arribaria posteriorment.
Passar de quarts de final era pràcticament autodestinar-se a guanyar l'Eurocopa. Jugar contra Alemanya, davant la seva gent, i guanyar de la manera que es va fer tenia connotacions sobrehumanes, com si algú hagués escrit la història a la que Mikel Merino va posar punt final al 119'.
Dies després, arribava la tan temuda França. El conjunt gal venia desplegant un futbol pobre durant tot el torneig, però els jugadors que té Deschamps en plantilla poden fer-la grossa del no-res i, de fet, així ho van fer. Espanya va començar perdent, però de nou la parella de l'Eurocopa, Nico Williams i Lamine Yamal, de la mateixa manera que es turnen beure aigua, també es turnen per culminar actuacions estel·lars. Si bé el de l'Athletic va estar especialment fi contra Itàlia, o contra Geòrgia, el torn de Lamine Yamal va arribar contra França amb una fuetada teledirigida que empatava el partit i precedia a una altra obra d'art de Dani Olmo al cap de 6 minuts. De nou, el destí treia el cap amb el morbo entre Rabiot i Lamine Yamal i la devastadora imatge del francès tractant de tapar sense èxit la meravella del '19' espanyol.
Anglaterra, l'última vetllada
I si França semblava tenir 11 lleons dormint que en qualsevol moment podien organitzar una carnisseria, Anglaterra, tres quarts del mateix. I mai millor dit. Els Three Lions venen de 58 anys de sequera de títols i, a jutjar pel futbol gris que venen practicant, no semblen en la dinàmica guanyadora que necessiten per tòrcer una Espanya que ve amb la fletxeta cap a dalt. Amb tot, cada partit és un món, i com en el cas de França, Anglaterra té jugadors que necessiten res per fer una destrossa. Per això, Espanya confiarà en un últim ball dels seus nous ídols per fer història i desmarcar-se com la selecció amb més Eurocopes del continent. A partir de les 21:00 hores, a Berlín, comença una altra cita amb la història.