La delegació espanyola ha tancat la seva participació olímpica amb 18 medalles. Un resultat dins de la mitjana dels últims anys, però amb un regust amarg per totes les disciplines en què s’han quedat a les portes, en quarta posició. La medalla de bronze aconseguida pels Hispanos d’handbol aquest matí ha significat el divuitè i últim metall aconseguit per Espanya, el que els deixa en la posició 15 del medaller. Una actuació molt similar a Tòquio 2020 i Rio 2016, on van aconseguir 17 medalles, però amb molts més diplomes olímpics, 51. Tot i això, l’objectiu de superar les 22 medalles de Barcelona 1992 ha quedat més lluny del que s’esperava. Repassem tots els èxits de la delegació a París 2024 i tots els “gairebés” que podrien haver contribuït a la millor actuació de la història del país.
Els inicis, primera medalla i primer or
El camí d’Espanya a París va començar de manera increïble, amb la medalla de bronze de Fran Garrigós en judo 60 kg. Però, el mateix dia, també vam veure les primeres llàgrimes. Laura Martínez no va tenir la mateixa sort, i va perdre el seu combat per la tercera posició en judo 48 kg. Va ser la primera esportista a quedar-se a les portes, de les moltes que vindrien més endavant.
Vam haver d’esperar uns quants dies per veure la següent medalla, però va arribar per partida doble en marxa atlètica. Tant Álvaro Martín com María Pérez van entrar en el podi de les seves curses de 20 km, amb un bronze i una plata, respectivament. A més, poques jornades després, tots dos es van convertir en els primers atletes espanyols en aconseguir dues medalles en una mateixa edició. El seu or en la marató per relleus mixt va donar una alegria molt merescuda tant a la delegació com als marxistes.
Abans d’ells, però, vam viure el primer bronze sobre una kayak, el de Pau Echaniz, que va maquillar les decepcions de Maialen Chorraut i el català Miquel Travé, que eren grans favorits a la medalla i van marxar amb les mans buides. I, el 2 d’agost, el també català Florian Trittel, fent parella amb Diego Botín, van aconseguir el primer or per a Espanya en guanyar la Medal Race de vela. També en vela es va viure una gran decepció, però. I és que la parella formada per Nora Brugman i Jordi Xammar arribava a l’última regata en segona posició, però no van poder mantenir el ritme que portaven i van acabar quarts.
El tennis i el boxa, èxits agredolços
Carlos Alcaraz i Rafa Nadal eren dos dels representants espanyols més esperats. La seva emocionant participació en dobles no va donar els resultats esperats, però. Van caure a quarts de final contra la parella dels Estats Units en un dia molt gris dels dos jugadors i es van acomiadar de les medalles. Alcaraz, en individual, sí que va puntuar, però. La medalla de plata del murcià va ser un pèl inesperada, però per la part negativa. El seu nivell en els darrers mesos augurava un or, però arribar amb tantes expectatives pot ser perjudicial. Molt millor gust va deixar el bronze aconseguit en dobles femení per Sara Sorribes i Cristina Bucșa, que van arribar a París sense saber com jugarien i van sorprendre tothom.
El boxa també ha deixat dues medalles a la delegació, però amb dos sentiments diferents. Ayoub Ghadfa s’ha penjat una plata molt merescuda en pes superpesant en caure en la final contra el número 1 del món. Enmanuel Reyes, per altra banda, no va marxar content amb el seu bronze. La seva derrota a semifinals va ser molt polèmica, i molta gent la considera injusta. Però ja no s’hi pot fer res, i no cada dia marxes a casa amb una medalla penjada al coll.
Les inesperades
Malgrat haver punxat en esports dels quals s’esperava més, també hi ha hagut sorpreses agradables. Com el 3x3 de bàsquet femení. La selecció espanyola, formada per Gracia Alonso, Juana Camilion, Vega Gimeno i Sandra Ygueravide, es va presentar als Jocs sense grans expectatives i va tornar a Espanya amb una medalla de plata molt dolça. Després de derrotar la poderosa selecció dels Estats Units, només van perdre per 1 punt a la final contra Alemanya. Poden estar molt més que orgulloses. De la mateixa manera que el bronze dels Hispanos en handbol, que no partien com un equip candidat a les medalles.
Tornant a l’atletisme, el triple salt era la gran (per no dir única) esperança espanyola en pista. Ana Peleteiro no va poder revalidar la medalla de Tòquio i va quedar en sisena posició a només 8 centímetres del metall. Per altra banda, Jordan Díaz va superar totes les apostes i va certificar la quarta i última medalla de l’atletisme espanyol amb un or. I una altra sorpresa, entre cometes, va arribar amb la natació artística. Tot i ser potència mundial al llarg del segle XXI, el bronze aconseguit per l’equip va ser celebrat com un or.
Piragüisme i esports d’equip, cares i creus
Les aigües tranquil·les, el futbol i el waterpolo podien portar a casa un nombre excels de medalles, però en aquestes competicions hem vist el millor i el pitjor de l’esport. El piragüisme espanyol venia d’aconseguir 5 medalles en el Mundial, però a París només van poder revalidar 2 bronzes. 1 d’aquests, però, va significar el sisè metall pel català Saúl Craviotto, que ja és l’esportista espanyol més llorejat en la història dels Jocs Olímpics.
El futbol i waterpolo van viure l’alegria màxima i la desolació a parts iguals. La selecció masculina de futbol va derrotar els amfitrions, França, en la final per endur-se l’or a la pròrroga. La femenina, però, que arribaven com a campiones del món i grans favorites, es van quedar a les portes de la medalla en perdre la lluita pel bronze contra Alemanya. La selecció femenina de waterpolo, per altra banda, va tocar el cel, aconseguint el seu primer or olímpic després de perdre dues finals. La masculina no va tenir la mateixa sort tot i el seu paper de favorita i van caure als quarts de final contra els vigents campions del món, Croàcia.
Una bona actuació, però amb insatisfacció
Espanya tanca així una participació amb 5 ors, 4 plates, 9 bronzes i 51 diplomes olímpics. Millor que Tòquio i Rio, però amb la sensació que es podria haver fet molt millor. La quantitat de quartes posicions aconseguides fa mal a la delegació, que venia amb la clara intenció de superar les 22 medalles de Barcelona 1992. La mala sort, com en el cas de Carolina Marín, i els petits detalls, com les 42 centèsimes de segon que van separar Antía Jácome de la tercera plaça en piragüisme de velocitat (C1-200), han impedit que es pugui trencar aquest rècord. Ara, però, s’ha de posar l’ull en els Jocs de Los Angeles 2028, on segur que hi tindrem una grandíssima representació.
Acaben els esperadíssims Jocs Olímpics de París 2024. Espanya ho fa en quinzena posició i, com ja ens té acostumats, Estats Units guanya el medaller. Ho ha fet a l'últim segon, amb la medalla d'or aconseguida en bàsquet femení, l'última entregada. Iguala així els 40 ors de la Xina, però queda primera posició pel nombre de plates. Les 126 medalles que ha rebut els consoliden com els grans dominadors dels Jocs. Diem adeu una edició que ha deixat moments molt memorables, així com altres de polèmics, per celebrar un cop més la gran festa de l’esport mundial.