69 esports, 12.500 clubs i 700.000 persones. Aquests números expliquen, en part, la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC), una institució que en els últims anys ha guanyat pes en la societat catalana amb nombroses activitats que van més enllà de l'esport i pel seu posicionament a favor del dret a decidir. 

Gerard Esteva i Viladecans (Barcelona, 1984) és president de la UFEC des del 2014 i combina el càrrec amb el de president del Comitè Olímpic Català (COC). Esteva, advocat de professió i violinista d'afició, té molt clar que una Catalunya independent seria sinònim d'èxit esportiu i denuncia una "estratègia meditada" de les federacions espanyoles per boicotejar les catalanes.

Com està vivint el moment polític pel qual travessa Catalunya?
Quan hi ha temps moguts, mai és fàcil capitanejar institucions, i menys una tan transversal com la nostra. La UFEC agrupa 700.000 persones i totes elles estan unides per l’esport, no per un vector ideològic. No té res a veure la gent que practica el Polo a Catalunya amb els que participen en Coloms Esportius. Sempre hi ha gent a qui li grinyola qualsevol posició que adoptes com a capità d'aquesta institució. Tot i això, nosaltres el que vam fer fa un temps va ser marcar els nostres límits: dret a decidir, democràcia i drets humans. 

Quins canvis heu notat a partir de l’aplicació de l’article 155?
És un desastre des del punt de vista intel·lectual i estructural. Tens el Govern de Catalunya destituït i a la presó. En el món de l’esport això es veu agreujat perquè Catalunya té competències plenes. L’Estat el tenim desconnectat del nostre esport des de fa temps. El Consejo Superior de Deportes no inverteix a Catalunya més enllà del que pot tenir pactat amb el CAR (Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat). No tenim cap mena de relació funcional amb les estructures espanyoles i el fet que hagin cessat el conseller de Presidència del qual pengem provoca que quedi aturada la nostra subvenció. Però no és nostra, perquè els diners són per fer programes conjuntament amb la Generalitat per a les Federacions. A l’inici del curs pactem una sèrie de programes i nosaltres aportem el 50% (1,4 milions d’euros) i l’administració l’altre 50%. Aquest ha estat un molt bon sistema de funcionament i ja fa 20 anys que dura. L’administració central ha aturat totes les subvencions als clubs, als centres de tecnificació, a la Unió de Consells... En certa manera, el govern del PP no pretén fer un control administratiu sinó que està analitzant els conceptes amb un perfil polític. No haurien d’entrar a valorar-ho i sí executar el pressupost fins a finals d’any. El meu antecessor deia una frase i hi estic molt d’acord: "L'important no és abaixar-se els pantalons, l'important és apujar-se’ls ràpid".

No tenim cap mena de relació funcional amb les estructures espanyoles

L’enduriment de les relacions entre Catalunya i Espanya us condiciona per treballar a mitjà termini?
El que sí que hem notat és un endarreriment en les relacions amb els nostres dirigents i un increment dels conflictes entre federacions catalanes i espanyoles. Fins i tot vam haver d’intervenir emetent notes legals perquè ens trobàvem amb una estratègia meditada de boicot. Les espanyoles, de manera unilateral, havien començat a anul·lar competicions que se celebraven a Catalunya. La Federació de Beisbol va anul·lar una competició al·legant la inseguretat que es vivia a Catalunya, però això és una absurditat, perquè l'única inseguretat ha estat per part d’alguns ultres de la dreta espanyola. A nivell internacional hi ha hagut un boicot important als càrrecs internacionals de les federacions catalanes. El gran hàndicap que té l’Estat espanyol, de cara als catalans, és que si no es canvia el marc de relació, estem capats. En aquests moments és pràcticament impossible que cap català faci carrera internacional. Sempre, de manera sistemàtica i amb una estructura organitzada, l’Estat espanyol i els seus dirigents prohibiran aquesta promoció. Això és una pena perquè et fa estar en un Estat que no t’estima.

Espereu que torni la normalitat després de les eleccions del 21-D?
Ho necessitem. En l'última assemblea, com a Unió de Federacions, vam aprovar el nou codi de l’esport, el sistema que creiem que ha de regir l’esport a Catalunya. I per tirar-lo endavant el primer que necessitem és que hi hagi un Parlament. Necessitem interlocutors vàlids des del punt de vista polític. El món de l’esport no s’atura mai. I hi ha grans projectes de clubs i federacions que necessiten el consens de l’administració pública. És un desastre absolut no tenir Parlament i el Govern a la presó. Produeix una sensació de desemparament i tristor, perquè ens estan arrabassant drets bàsics que són inalienables a les persones jurídiques i físiques. 

Com us afectaran els resultats electorals?
Nosaltres tenim l'obligació legal de col·laborar amb qualsevol govern que surti. Això no vol dir que no tinguem criteri. Nosaltres actuem com a patronal i això significa marcar el rumb del teu sector i defensar-lo amb tots els mitjans. Al final, l’administració té diverses potestats. Veurem què succeeix, però actuarem sempre amb lleialtat al Govern, sense renunciar al nostre discurs. Nosaltres no entrem en política i en aquesta campanya no participarem en cap acte electoral, tot i que ens conviden. El millor és mantenir-nos al marge des del punt de vista institucional. 

Quin és el greuge comparatiu que denuncieu?
Tenim un Estat absolutament insensible amb les entitats sense ànim de lucre, els clubs esportius... El problema que té Catalunya és que aquí la densitat és molt més elevada. Pràcticament el 40% de l’esport que es practica a l’Estat espanyol es fa aquí, a Catalunya. I aquests prejudicis són l’impost de societats, l’IVA del 21% quan abans era del 8%, la Seguretat Social per a aquells voluntaris que no arriben als 400€ al mes o la llei de blanqueig de capitals. La llicència única ha causat un perjudici brutal a les federacions catalanes, perquè la llei t’obliga a pagar per totes les llicències, practiquin o no esport a nivell espanyol. Això és un greuge. La Federació de Triatló, per exemple, ha passat de pagar uns 8.000€ anuals a gairebé 150.000€. El perjudici és que les federacions espanyoles pràcticament no inverteixen a Catalunya ni en els seus esportistes. Són diners a fons perdut. Això se li ha manifestat moltes vegades al govern del Partit Popular, sempre et diuen que sí i fan bona cara, però al final no fan res.

Per què hi ha tanta diferència entre el nivell esportiu a Catalunya i el d’Espanya?
Perquè tenim un teixit associatiu molt potent que ajuda i tutela l’esportista des de petit per donar-li sortides. Això està estructurat i endreçat per maximitzar les possibilitats d’èxit. L’entorn dels clubs està format per 3,5 milions de persones i això vol dir que el 50% de la població forma part d’algun club esportiu sense ànim de lucre. Tenim molta base i això ens permet tirar endavant. Hi ha aproximadament 2 milions de llicències federatives a Espanya i 700.000 són a Catalunya. 

L’esport català pot ser independent?
Després de veure algunes declaracions dels consellers a l’exili on deien que no estaven prou preparats pensava: "A veure si els únics que estàvem realment preparats érem nosaltres". Perquè vam fer tots els deures. El Govern ens va encomanar la tasca de com ha de ser l’esport en una Catalunya independent. Vam redactar una llei, el codi de l’esport, que vam aprovar en assemblea. Vam reactivar el Comitè Olímpic Català i va participar en la campanya pel referèndum, sol·licitant al Comitè Olímpic Internacional l’adscripció si guanyava el sí l'1 d’octubre. Tot això ha quedat en standby, perquè no podem anar per davant del Govern.

I té estructures per ser-ho?
Si demà diguessin que Catalunya és un Estat independent, ho tenim tot preparat perquè les federacions catalanes es puguin adscriure a les internacionals, hem estudiat tot els estatuts, tenim tots els contactes i sabem quins són els passos legals, formals i processals que s’han de fer. També hem reconstituït el COC i l’hem adaptat a la normativa legal internacional. Hem adaptat la carta olímpica als nostres estatuts, hem fet eleccions i tenim un mandat en vigor. Hem agrupat totes les legislacions que hi havia per fer néixer el codi de l’esport després de diverses comparacions amb els països europeus. Hem fet els deures i estem preparats. Només calia prémer el botó per ser formalment un Eestat ‘ultrapotent’. Tindríem una capacitat d’èxits esportius brutal. 

Només calia prémer el botó per ser formalment un Estat ‘ultrapotent’

Com beneficiaria la independència de Catalunya a l’esport català?
L’avantatge que té esdevenir independents és que, per part d’Espanya, s’alliberarien places i hi hauria opcions per als esportistes espanyols que ara són tercers, quarts o cinquens d’anar als Jocs Olímpics. I per la nostra part igual. Tenim estudis econòmics de l’impacte de la independència i estudis numèrics quantificant els èxits esportius. Tindríem onze medalles olímpiques i més de 300 esportistes. Els centres de tecnificació ja estan preparats: tenim els de les federacions i el de Sant Cugat. 

Heu notat un descens d’inversió en el sector de l’esport a Catalunya?
El que sí que s’ha notat, i hi ha hagut temor, és el tema dels patrocinadors. En la Festa de l’Esport, hi ha hagut algun patrocinador, sense dir noms, que ha preferit no ser-hi perquè era la Festa de l’Esport Català. Em fa la sensació, tal com passa amb les crisis econòmiques, que hi ha molt aprofitat i oportunista. 

 Heu tingut problemes per defensar el dret a decidir?
Aquesta és la nostra línia des de la primera reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir. I en aquest posicionament tothom s’ha sentit còmode. Dir ‘sí’ al dret a decidir no és dir ‘sí’ a la independència de Catalunya. Com a Unió de Federacions no podem dir que estem a favor de la independència o estem en contra perquè no és el que se’ns ha encomanat. I per això no hem entrat en campanyes.

Quins suports d’esportistes heu rebut després del vostre posicionament públic?
Enviem els comunicats als 12.500 clubs per si volen fer-ne difusió. Rebem el 90% de felicitacions, però també hem rebut algun correu que ens demana que no enviem coses polítiques. Hi ha la sensació que l’esport ha de quedar al marge de la política. La sanitat en queda al marge? L’educació? La política, al final, és la gestió de la cosa pública. I l’esport ha de ser una cosa pública. Crec que és important que el govern s’ho cregui i si hi ha inversió, hi ha política. Un dels grans avantatges que han demostrat els dirigents esportius polítics és que, tot i el color, sempre s'han posat d’acord. I això en altres departaments no es pot dir. El que hem de fer les institucions és emmarcar-nos en unes línies. Les nostres són el dret a decidir, la defensa de les nostres institucions i els drets humans.

Un dels grans avantatges que han demostrat els dirigents esportius polítics és que, tot i el color, sempre s'han posat d’acord

Heu trobat a faltar més implicació d’esportistes populars, com poden ser els futbolistes, en la defensa de la democràcia?
No, als esportistes no se’ls pot demanar això. L’esportista està focalitzat a assolir el seu objectiu i aquest és tenir èxit en la seva disciplina. A més, hem de protegir-los perquè és fàcil manipular-los i que pateixin les conseqüències, cap a una banda o cap a l’altra. És bo que s’expressin, però nosaltres sempre protegim la seva llibertat d’expressió i els donem cobertura, per això som els representants del món de l’esport.