Ferran Latorre i Torres (Barcelona, 1970) va néixer per arribar al cim del món. Des dels tretze anys que va descobrir l'alpinisme: una passió i una vocació que ha acabat sent la seva professió. Els reptes són una constant en el seu món i el projecte CAT14x8000 és el somni definitiu de llibertat. Confessa que "l'alpinisme és la conquesta de l’inútil", però l'ascens del seu últim vuit mil, l'Everest, servirà per posar en marxa un projecte científic per estudiar malalties relacionades amb problemes respiratoris. En el seu setè intent té com a finalitat pujar per fi els 8.848 metres de la muntanya més alta del món, i aconseguir el premi de ser el primer alpinista català en arribar al cim dels catorze pics més alts del món sense l'ajuda d'oxigen.
Qui és en Ferran Latorre?
Les persones som tan absolutament polièdriques i som tantes coses al mateix temps, però jo diria que sóc una persona curiosa, o així m’agrada reconeixe’m, i una mica massa transcendental amb la vida, cosa que a vegades pesa com una llosa. També m’agrada divertir-me i fer frivolitats, però sempre he tingut aquesta visió de l’existència i del fet de viure, que és una cosa extraordinària, increïble i que en el fons és una gran responsabilitat.
Què volia ser de petit?
Jo volia ser futbolista. M’encanta el futbol i volia ser jugador del Barça. Però en paral·lel també va sorgir la meva passió per ser alpinista.
"Ha estat una passió, ho és i ho seguirà sent"
L’alpinisme és una passió?
Sí, totalment. Va començar sent una passió, és veritat que amb els anys és una passió que va mutant com va mutant una persona al llarg de la seva vida. Va començar sent una passió molt innocent. Quan era petit feia muntanya i m’apassionava molt; amb la joventut va ser una altra cosa; ara a més a més és una professió i un objectiu professional però mai he volgut que deixés de ser la passió que va ser al principi. Per tant, ha estat una passió, ho és i ho seguirà sent.
D’on va sorgir?
Va sorgir cap als tretze anys i amb la combinació de la Punta Alta va ser quan vaig veure que era allò l’alpinisme. Va ser el primer cop que vaig pujar una muntanya realment amb pinta de muntanya alpina. És un cim molt cim i allà es va despertar la meva passió. Allà vaig decidir que a la meva vida volia que hi hagués alpinisme i anys més tard sense voler-ho vaig acabar sent professional, i sobretot per l’etapa en què vaig treballar pel programa Al filo de lo imposible, a partir del 1998.
Foto: Ferran Latorre
Acaba sent una manera de viure?
Jo sempre dic que aquest projecte dels 14 vuit mils no és un projecte esportiu i és una cosa més. Per a mi és un projecte de vida, és un projecte de comunicació, és un projecte que em permet explicar coses, però bàsicament és un projecte vital perquè la meva vida gira entorn d'això.
Què significa el projecte de pujar els 14 vuit mil?
Tots busquem aconseguir fites al llarg de la nostra vida que ens deixin tranquils amb nosaltres mateixos, que tanquin certs cicles, que justifiquin haver escollit alguns camins a la vida i haver-ne deixat uns altres. Suposo que el projecte d’acabar els 14 és molt rodó i que té un principi, té un recorregut llarg i un final. En aquest sentit, acabar els 14 suposa, a part de com és de bonic poder dir que he estat al cim de totes les muntanyes més altes del planeta i de les més maques, haver tancat un cicle de la meva vida i poder-me quedar tranquil amb mi mateix.
Podria ser el primer català a fer-ho sense oxigen.
El meu objectiu no és ser el primer català a pujar els catorze vuit mil. Jo vull pujar els catorze i la sensació que em produirà és 9 sobre 10 i, evidentment, hi ha aquest 1 afegit que si a més a més sóc el primer català, doncs fantàstic. La satisfacció que sentiré allà dalt és independent de les estadístiques, perquè és un projecte personal molt interioritzat i molt meu. La importància de ser el primer català és relativa, però fa il·lusió contribuir a una fita per al meu país i posar una petita pedra en la història de l’alpinisme català.
Veu competència amb l’Òscar Cadiach per ser el primer català?
Vull desterrar aquestes coses de la competició. És normal que es vegi així des de fora. A tothom li fa il·lusió ser el primer en alguna cosa i ser el primer alpinista català escalant els 14 vuit mils. Crec que aquesta part de vanitat és humana, però com tot en la vida és una qüestió de mesura. Tots som egoistes, tots tenim vanitat, tots tenim ambicions, però l’important és que tingui la mesura justa i que no ens desbordi ni sigui la principal motivació d’una cosa. La motivació ha ser alguna cosa més pura que no sigui guanyar o ser el primer. Jo ho vull tenir en un racó.
I quan fa el cim també el fa amb la senyera.
Sempre he portat la senyera. La gent que fa alpinisme la coneix perquè ha fet molt món, ha viatjat i sap de moltes problemàtiques que hi ha al món. Coneixen Barcelona, el Barça i també la realitat de Catalunya.
I la gent del Nepal també?
La gent del Nepal coneix molt bé Catalunya perquè hi ha moltíssima afició i connexió. A Catalunya, la tercera federació amb més federats és la d’alpinisme d'escalada i, per tant, hi ha molta gent que fa excursionisme, alpinisme, escalada o esquí de muntanya, i molta d’aquesta gent viatja al Nepal. I tots els que viuen al voltant del món del turisme i del trekking coneixen Catalunya i Barcelona.
"Jo sóc català i quan em pregunten dic d’on sóc i ho visc amb total i absoluta normalitat"
Es podria dir que exporta Catalunya al món?
Jo sóc català i quan em pregunten dic d’on sóc i ho visc amb total i absoluta normalitat. La gent, a més, ho entén perfectament.
Quan arriba al cim què sent?
Depèn de l’expedició perquè cadascuna representa un moment vital de la teva vida. Algunes han estat més dures que d’altres… es fa difícil dir què sents. En general tens la satisfacció d’haver complert un objectiu difícil, que has complert una cosa en un lloc fantàstic, la força tel·lúrica d’arribar al cim i estar en aquest metre quadrat exclusiu.
L’Everest és un somni?
És un somni que va sorgir als 13 anys quan vaig pujar la Punta Alta, el meu primer 3.000, i en aquella època havia llegit el llibre de Peter Habeler, el primer que va pujar l’Everest sense oxigen. I aquelles coses van fer que a aquell adolescent li nasqués aquest desig d’un dia pujar l’Everest. És bonic haver mantingut la flama innocent de la infantesa i l’he portat fins avui, que tinc 46 anys i encara amb el desig de voler-hi pujar. No deixo mai de recordar aquell moment.
I hi pujarà per la ruta clàssica.
Pujaré a l’Everest per la ruta clàssica o normal fent referència al fet que va ser la ruta que es va utilitzar per pujar per primera vegada l’any 1953. És la ruta original i per la qual també va pujar per primer cop sense oxigen el 1978, precisament Peter Habeler. Seguiré els passos de la primera ascensió sense oxigen.
"Frustra una mica haver estat sis cops a l’Everest i no haver-hi pujat encara"
De moment, sis intents i sense cim.
Frustra una mica haver estat sis cops a l’Everest i no haver-hi pujat encara, però has d’agafar la part positiva de tot el que ha passat. Si hi hagués pujat no acabaria aquesta història dels 14 vuit mil amb l’Everest. Penso que és molt bonic tenir l'oportunitat d’alguna manera que aquest final sigui amb aquesta muntanya i perquè hi hagi com un final èpic de la història.
En l’últim intent va salvar la vida a un xerpa.
En aquell moment tens clar què has de fer i també tens clar tot el que això suposa. Quan decideixes baixar actues amb molta fredor, canvies el xip i poses els cinc sentits que aquella baixada hagi servit d’alguna cosa.
Va actuar com un heroi?
És una paraula que odio. No m’agrada gens i em sento molt incòmode. Jo vaig ser heroi de la mateixa manera que tots ho som. Portar la vida endavant amb els nostres problemes i totes les dificultats que hi ha, no deixa de ser una heroïcitat i sincerament penso que sóc heroi en la mateixa mesura que els altres, però per un camí diferent. La sobrevaloració de l’heroïcitat en l’alpinisme sempre m’ha molestat. Ho entenc, sóc una mica contradictori, però no li vull donar la importància que se li dona.
I darrere l’ascens a l’Everest hi haurà un estudi científic.
Estic molt content que hi hagi aquest projecte científic al voltant de l'expedició, que pot ajudar a estudiar malalties relacionades amb problemes respiratoris. L’alpinisme és una activitat molt inútil; és la conquesta de l’inútil, però m'alegro que pugui ser pragmàticament útil en alguna cosa de la humanitat. Estic molt content que aquesta comunitat científica s'hagi fixat en mi per dur a terme l’estudi. Ho agraeixo molt i és una satisfacció que he tingut en aquest projecte d’haver estat capaç de crear complicitats amb molta gent i, fins i tot, amb científics.
S’ha de regular més el control a l’Everest dels turistes que es creuen alpinistes?
Crec que a l’Everest s’hauria de regular, però tampoc hi va tanta gent inexperta. Hi ha un 5% de la gent que no està a l’alçada de fer això. I també és veritat que aquests no aconsegueixen fer el cim o marxen abans d’hora perquè veuen que allò no va amb ells. Però sí que crec que s’hauria de regular una mica, de fet, jo ja intento que el Nepal demani una experiència prèvia contrastada per fer l’Everest o que s’hagi fet un vuit mil abans, per dues raons: perquè dignificaria l’Everest i seria més difícil de fer, com també generaria més activitat turística al Nepal. Hi ha molta gent que només hi va per fer l’Everest i prou.
Foto: Yannick Graziani
A què té més respecte?
A l’Everest amb l’alçada, la falta d’oxigen i la meva capacitat fisiològica real de poder fer-ho.
Quin és el seu moment més complicat a la muntanya?
El moment més dur va ser al mateix Everest, quan ens estàvem aclimatant a una muntanya veïna i es va produir la mort del Xavi Lamas, un company d’expedició. No hi ha cosa més terrorífica que la mort de qualsevol ésser humà i, evidentment, d’un amic a la muntanya on hi vas amb la innocència de voler complir un somni.
"L'alpinisme és l’esport més dur que hi ha"
Ser alpinista és dur?
Jo crec és l’esport més dur que hi ha. Físicament és molt dur, psicològicament és molt dur i vitalment és dur, perquè és un esport que et pren molt temps i et desconnecta de la realitat. Però quan dic dur, dic fascinant al mateix temps. Et posa al límit, et pren molt temps d’alegria que et fa desconnectar de la teva pròpia realitat i te la fa veure des d’un altre lloc.
És la seva lluita amb la muntanya.
L’alpinisme és un dels pocs esports que no fa falta que hi hagi dos equips o dues persones per fer-lo. La majoria d’esports estan concebuts per competir contra un altre i l’alpinisme està concebut per competir tu contra tu mateix, tu contra els teus dubtes, tu contra la teva capacitat física, tu contra les dificultats tècniques... Traslladar els esquemes clàssics de l’esport a l’alpinisme és un desajust en què no quadren les coses.
En l’alpinisme també són molt importants els companys de viatge.
És un viatge que al final el fas i el pateixes tu sol, però compartir els teus dubtes, els patiments o les satisfaccions és important. És un esport en què els companys t'ajuden psicològicament. Estàs lluny de casa, passes molts dies fora, les decisions es prenen lentament, els dies són llargs… pots passar per tots els estats possibles. No només tècnicament parlant o per la força física, també per tenir algú en qui recolzar-te. L’ajuda d’un company és vital.
I quan hagi fet el cim de l’Everest, què passarà?
Crec que serà tan intens i tan fort que no sé quin Ferran nou naixerà. Estic segur que encara em queden dues o tres coses a nivell d’alpinisme per fer que em farien il·lusió. A nivell professional estic fent bastantes xerrades de motivació, esdeveniments esportius, m’agrada el món audiovisual, escriure, filmar, fer fotografies.
Hi haurà una retirada definitiva?
Segur. A nivell professional, sí. Però continuar fent muntanya com a aficionat sempre en faré, perquè m’encanta, em dóna plaer, em dóna equilibri personal i això sempre serà a la meva vida.
I escriurà un llibre?
Fa temps que m’he plantejat la idea d’escriure un llibre, però no vull escriure’l perquè toqui. Abans vull trobar les raons veritables i, si les trobo, crec que serà un llibre diferent.