Homosexual, heterosexual, bisexual o estimis a qui estimis, fes-ho com vulguis. La societat del segle XXI ha canviat i tothom pot expressar lliurement com és sense por a res. Però encara hi ha certs sectors on els tabús continuen, com és el cas del futbol.

A hores d'ara són ben pocs els futbolistes masculins professionals que han explicat públicament la seva homosexualitat i, en el cas del primer nivell, continua havent-hi la por de ser jutjats en el cas de fer-ho. L'homofòbia encara és present a les grades i també en cert sentit dins dels vestidors.

I en les últimes hores una estrella de la Premier League, la màxima categoria del futbol anglès, ha explicat a través d'una carta oberta a The Sun que és gai. Però tot i explicar com se sent i la seva situació, que l'està afectant en el seu dia a dia, s'ha mantingut en l'anonimat.

EFE

La carta oberta del futbolista de la Premier League

De petit tot el que sempre volia ser era futbolista. A mi no m’interessava fer-ho bé a l’escola. Abans que fer els deures, cada vegada que tenia temps lliure el passava amb una pilota. Al final va donar els seus fruits.

Ara encara he de pessigar-me quan surto a jugar cada setmana davant de desenes de milers de persones. Tot i això, hi ha alguna cosa que em separa de la majoria dels altres jugadors de la Premier League. Soc gai.

Escriure això en aquesta carta és un gran pas per a mi. Però només els meus familiars i un grup selecte d'amics coneixen la meva sexualitat. No em sento preparat per compartir-ho amb el meu equip o el meu entrenador. És difícil. Passo la major part de la meva vida amb aquests nois i quan sortim al terreny de joc som un equip. Però tot i així, alguna cosa dins meu fa que sigui impossible que m'obri amb ells sobre com em sento. Desitjo que algun dia en pugui ser capaç.

Sé des dels 19 anys que soc gai. Com em sento havent de viure així? El dia a dia pot ser un malson absolut. I això afecta la meva salut mental cada vegada més. Em sento atrapat i la meva por és que explicar la veritat sobre el que soc només empitjorarà les coses. Tot i que el meu cor em diu sovint que necessito fer-ho, el meu cap sempre diu el mateix: "Per què arriscar-ho tot?".

Tinc la sort de guanyar un salari molt bo. Tinc un bon cotxe, un armari ple de roba de disseny i em puc permetre el luxe de comprar qualsevol cosa que vulgui per a la meva família i amics. Però una cosa que em falta és la companyia. Estic en una edat en què m'encantaria estar en una relació.

Però, a causa de la feina, el nivell de confiança de tenir una parella a llarg termini és extremadament complicat. Per això, de moment, evito les relacions. Desitjo trobar aviat algú en qui pugui confiar.

La veritat és que no crec que el futbol estigui preparat perquè un jugador surti de l'armari. El futbol hauria de fer canvis radicals per poder sentir-me capaç de fer aquest pas. L'Associació de Futbolistes Professionals diu que està disposada a ajudar un jugador a sortir de l'armari. I han dit que oferiran assessorament i suport a qui ho necessiti. I falta un punt. Si necessito un conseller, puc anar a reservar una sessió amb qui sigui quan vulgui. El que han de fer els que dirigeixen el futbol és educar aficionats, jugadors, directius, agents, propietaris de clubs, bàsicament a tots els que participen en el futbol.

Si hagués de fer aquest pas, voldria saber que em donarien suport a cada pas del meu camí. Ara mateix, no crec que ho fessin. Voldria que no hagués de viure la vida d’aquesta manera. Però la realitat és que encara hi ha una gran quantitat de prejudicis en el futbol.

Hi ha moltes vegades que he sentit càntics i comentaris homòfobs de seguidors dirigits a ningú en concret. Estranyament, no em molesta realment durant els partits. Estic massa centrat a jugar. És quan torno a l’avió o a l’autocar i tinc temps per reflexionar que hi penso.

El meu pla és seguir jugant durant el temps que em senti capaç i després sortir de l'armari quan m'hagi retirat. Va ser fantàstic el mes passat veure Thomas Beattie alçar la mà i admetre que era gai. Però el fet que hagués d'esperar fins a la retirada et diu tot el que has de saber. Els futbolistes tenen massa por per fer el pas mentre juguen.

Durant el darrer any he rebut suport de la fundació Justin Fashanu, sobretot per afrontar el desgast que això comporta en la salut mental. És difícil dir en paraules quant m'ha ajudat la Fundació. M’ha fet sentir-me ajudat i entès, a més de donar-me la confiança per ser més obert i honest amb mi mateix. Sense aquest suport, realment no sé on seria ara.

Sé que potser arribaré al punt en què és impossible continuar vivint una mentida. Si segueixo el meu pla, és retirar-me aviat i sortir de l'armari. Podria estar llençant anys d’una carrera lucrativa. Però no pots posar cap preu a la pau personal. I no vull viure així per sempre.