Gerard Piqué és el més semblant dialècticament a Jan Laporta, que va ser un "Joan sense por" en la seva època de president. Les últimes declaracions del futbolista català assenyalant amb el dit el Reial Madrid l'han posat una altra vegada a la gola del llop.

Fa uns anys Montserrat Bernabeu va obrir les portes de la seva consulta a l'Institut Guttman, on dirigeix la unitat de neurorehabilitació, al Magazine de La Vanguardia per respondre a un reportatge que vam titular "La matriu del Barça" i on vaig reunir cinc mares de cinc futbolistes crescuts en el planter blaugrana: Messi, Iniesta, Valdés, Xavi i Piqué.

Fort caràcter

En aquesta entrevista la mare del central explicava l'anècdota que el seu fill, quan tenia 14-15 setmanes va córrer darrere d'una pilota en una terrassa amb tanta mala sort que va patir una caiguda des d'una alçària d'1,5 metres. Va estar quatre dies ingressat a l'hospital de la Vall d'Hebron amb una fractura frontoparietal que li va causar un traumatisme cranial.

Va ser potser l'única vegada que Gerard Piqué ho ha passat malament. Després la seva vida ha estat color de rosa, inclosa l'etapa en què amb 17 anys va decidir marxar al Manchester United i viure sol.

Montse Bernabeu defineix el seu fill com un home de fort caràcter, de mentalitat oberta, que suporta bé la pressió gràcies a una gran personalitat, de la qual destaca la fortalesa emocional.

Home afortunat

Gerard Piqué no és un nen de papa i mama com molts tendeixen a definir-lo. És on és per mèrits propis. Ningú no li ha regalat res. El que té ho ha buscat ell. Després d'aquella caiguda es va casar amb la fortuna. Va tenir la sort que després de créixer en les divisions inferiors del Barça, de marxar a Manchester i jugar a Saragossa, va poder tornar al club dels seus amors, on s'ha convertit en un central cotitzat per la seva extraordinària qualitat. I és un afortunat de pertànyer a un equip que viu l'època més triomfal de la seva història, i ser un dels protagonistes de la selecció espanyola més premiada.

És a dir, Gerard Piqué futbolista és un campió. Ho guanya tot.

La seva vida personal també camina pels mateixos camins de l'èxit i és plena de felicitat. És la parella de Shakira, que té deu anys més que ell i que és una de les cantants més conegudes mundialment, amb la qual té dos fills bonics.

Empresarialment, al marge de la seva carrera de futbolista, Piqué també triomfa. Funda una empresa d'apps (Kerad Games) en la qual no li va res malament.

La hipocresia del periodisme

Quan la vida et somriu en color rosa pot ser que no tinguis pèls a la llengua. El periodisme esportiu desitjaria comptar sempre amb un Piqué davant dels micròfons. Jugadors que diguin alguna cosa, i que manifestin obertament els sentiments sense por de la polèmica, no són abundants en aquest moment del futbol. En això, Piqué és la gran excepció.

La hipocresia del periodisme provoca que el protagonista desitjat acabi sent vilipendiat per la mateixa premsa. Però això a ell, no li treu gens el son.

Gerard Piqué no només és futbolista del Barça sinó que a més és antimadridista. "Sempre vull que perdi el Madrid", va dir un dia. I en aquesta declaració hi va trobar tots els enemics per a tota la vida. Però això a ell, tampoc no el preocupa.

Quan va a representar Espanya sap que el miren amb lupa, el critiquen amb traïdoria i li busquen la llengua de forma obstinada. I ell respon com la premsa que pregunta desitja que contesti.

I parla dels àrbitres sense embuts com qualsevol seguidor de Canaletes, i posa a parir la llotja de l'estadi del Reial Madrid amb comentaris relacionats amb les autoritats que hi van. Res nou per als mitjans d'informació, com ahir escrivia Juan Cruz a El País, que recordava unes frases de l'escriptor Manuel Vicent al seu llibre "La Regata": "Mai no se'ls havia vist junts en festes o estrenes, ni tan sols a la llotja del Reial Madrid, on s'ajunta el millor i el pitjor de cada casa."

Que Piqué hagi dit una cosa semblant ha servit de foc ideal per encendre una nova foguera al futbolista català.