Ja és una realitat: el Girona jugarà la Champions League la temporada que ve. La gran campanya de l'equip dirigit per Michel Sánchez ha tingut, per fi, un gran premi com és el de poder jugar la màxima competició europea a nivell de clubs. D'aquesta forma, després de guanyar al Barça per 4-2 a Montilivi, els gironins fan història i veuran com l'equip d'una ciutat de poc més de 100.000 habitants competeix amb els màxims representants de les grans ciutats del Vell Continent.
Qui anava a imaginar això fa 10 anys? Just quan l'equip català celebrava que havia aconseguit mobilitzar 1.800 aficionats cap al camp del Vila-real, que per llavors militava a Segona Divisió. Ara, la gesta és molt més gran i, sens dubte, molt més històrica. I és que la temporada de Michel i els seus 23 homes no només serà recordada a Montilivi, sinó que ja són part de la història del futbol espanyol.
El Girona reescriu en blanc-i-vermell la història del futbol espanyol
Al llarg de la temporada s'havia comparat la traça del Girona amb la històrica temporada que va aconseguir el Leicester a la 2015/16 i que es va tancar amb els Foxes com a campions de la Premier League. Aquell equip, un acabat d'ascendir de la segona divisió anglesa, va aconseguir fer història amb jugadors que es van convertir en llegenda com Jamie Vardy, N'Golo Kanté o Riyad Mahrez, entre d'altres, i sota els comandaments d'un Claudio Ranieri que pocs veien com un líder apte per a un projecte ambiciós.
Tanmateix, amb la traça col·lectiva, el treball diari i la humilitat d'un equip petit, de sobte... Dilly-ding, dilly-dong! El Leicester escrivia la pàgina més improbable de la història del futbol anglès. Ara, Michel, vallecà de naixement, però gironí d'adopció, s'ha quedat a les portes de replicar a LaLiga el que l'italià va aconseguir a les illes britàniques. I és que si algú tenia algun dubte sobre la validesa de Michel com a entrenador, segur que ha quedat més que aclarit després d'aquesta temporada al capdavant del Girona. La planificació ha estat impecable: la seva proposta de joc i les seves idees han brillat per portar els catalans a dalt de tot de la classificació; el seu lideraje, temperància i capacitat de motivar els seus jugadors fora del camp han estat claus per gestionar el vestidor i involucrar tots els membres de la plantilla per aconseguir una gesta així.
Com si es tractés d'un déjà-vu, un equip vestit de blanc-i-vermell ha aconseguit espantar els dos grans dominadors d'un tron que amb prou feines ha canviat de mans en dues ocasions durant els últims 15 anys. "Partit a partit" va ser aquella fórmula que va desafiar i va tombar els titans de LaLiga el 2014 i 2021. Partit a partit, les parades de Paulo Gazzaniga, els gols d'Artem Dovbyk, les assistències de Yan Couto, els driblatges de Savinho o la creativitat d'Aleix García han llançat al Girona cap a les posicions altes de la classificació. L'experiència de David López o Daley Blind juntament amb les irrupcions de Miguel Gutiérrez, Iván Martín o Arnau Martínez han aconseguit que vells rockers com Cristhian Stuani, Portu, Juanpe o Borja García puguin somiar amb un últim ball a Montilivi sota la lluna de les nits europees.
Una victòria que se celebra com una Champions a Montilivi
Descarat, trencador, imaginatiu, somniador. Així és un equip que no li ha tingut por a res ni a ningú al llarg de tota la temporada. No li va poder la pressió a un equip que ha estat qüestionat en moltes ocasions durant la temporada. No li va poder el vertigen del cim de LaLiga, ni el desafiament de treure el cap entre els grans de la competició. Ni tan sols la infinitat d'afalacs i paraules d'admiració no han desestabilitzat un equip que ja celebra com un trofeu la victòria que certifica la classificació matemàtica per a la Champions League quan falten 4 jornades per al final de LaLiga.
La victòria per 4-1 davant del Cadis que certificava matemàticament la presència del Girona en competició europea fa un parell de jornades, va ser prou motiu per somiar. Ara, amb una altra golejada avui davant del Barça, els gironins tenen una raó de pes per celebrar aquesta victòria com si es tractés d'una Champions. I potser molts no entendran per què cal celebrar si no s'ha guanyat res, però probablement seran els mateixos que no entenen de què va el futbol. Cal celebrar per Michel. Pels seus 23 jugadors, que ja són com una família. Pels joves que s'han revelat per ser estrelles d'aquesta lliga. Pels veterans que vesteixen la blanc-i-vermella des de l'infern de Segona Divisió. Pels que van tocar el cel per primera vegada el 2017. Pels que van sumar els 3 primers punts en l'elit davant el Màlaga. Pels que van caure i es van quedar per retornar el club a dalt de tot. Per les 1.800 ànimes de Vila-real, que ja són 14.184 a Montilivi. Per tots ells. Pels que hi són i pels que van marxar sense poder viure aquesta fita.
Pel camí que s'ha recorregut i perquè ningú no podia haver imaginat això fa 10 anys. Per tots aquests motius i molts més, avui, el Girona té tot el dret de celebrar el que s'ha guanyat sobre la gespa durant nou mesos de competició. Sí, és cert, l'equip no aixecarà cap trofeu a la jornada 38, però amb el seu futbol ha aconseguit aixecar del seient milers d'aficionats durant 38 jornades. I, ara sí, totes aquelles veus que comparaven als gironins amb els foxes tenien raó: el Girona no ha guanyat cap competició, però, com el Leicester, s'han guanyat el cor de milions d'aficionats d'aquest esport.