Han hagut de passar onze mesos perquè la veritat sigui revelada: Antoine Griezmann és un bon futbolista. Tot i que una bona part dels culers ja havia sentenciat el davanter francès, el cert és que aquest diumenge, trenta-quatre jornades després de l’inici de la Lliga, l’ex de l’Atlètic de Madrid ha demostrat per primera vegada perquè va ser un dels fitxatges més cars de la història del Barça.
La guerra de retrets entre els detractors i els defensors del ‘17’ no la guanyarà ningú. La realitat és que, fins ara, el rendiment del punta havia estat més aviat pobre. Però el que també és veritat és que sempre ha tingut tots els condicionants en contra. Contra el Vila-real –i quan només queda un mes de competició oficial– un d’aquests handicaps per fi s’ha esvaït: Griezmann ha jugat a la seva posició natural.
Griezmann i Messi celebren un dels gols del Barça / EFE
I és que, fins aquest diumenge, Griezmann només havia exercit d’extrem o, en casos excepcionals, de davanter centre. Dues demarcacions que en cap cas s’adapten al seu estil combinatiu. Davant del submarí groc, en canvi, el francès ha estat la segona punta de llança d’un rombe on Leo Messi ha ocupat la mitjapunta i Luis Suárez l’altra plaça atacant. I el resultat, és clar, ha estat esperançador.
Messi ha torturat el Vila-real rebent entre la línia defensiva i la del centre del camp, una zona on l’argentí, amb espai, és letal. Suárez, per la seva banda, no s’ha vist obligat a exercir de boia i tocar d’esquenes –quelcom que sovint resulta dramàtic– i Griezmann per fi ha pogut fer valer una de les seves millors habilitats, la capacitat associativa.
A l’Estadi de la Ceràmica, el Barça ha signat un dels millors partits de la temporada. La millora no li servirà per guanyar la Lliga –sobretot tenint en compte tot el que està passant quan juga el Madrid– però podria ser útil en clau Champions. Al cap i a la fi, si hom vol ser optimista, el Barça només és a tres partits de la final. Una mica de llum en una temporada depressiva.