"Prendrem mal". Aquesta és la frase que Pep Guardiola va utilitzar l'any 2012 per justificar el seu adeu del Barça. El tècnic de Santpedor, després d'esprémer la plantilla durant quatre cursos, sabia que per poder tirar endavant el projecte calia fer alguns sacrificis. I aquests teníen nom i cognom: Gerard Piqué, Dani Alves, Cesc Fàbregas i David Villa. Vaques sagrades que s'havien acomodat i que, com si es tractés d'una classe d'institut, tenien prou poder per pervertir el comportament de la resta de la plantilla. Guardiola, professor estricte però també bondadós, va decidir que era el moment de fer un pas al costat: incloure alguns dels seus alumnes preferits a la llista de baixes hauria estat massa dolorós.
Vuit anys després, i tot i que la major part d'aquells jugadors ja han deixat el Camp Nou, el Barça afronta el mateix problema intrínsec que va provocar l'adeu de Guardiola. Casualitat o no, els únics jugadors que queden d'aquell cicle ara són els capitans: Leo Messi, Sergio Busquets, Piqué i Sergi Roberto.
Una plantilla capritxosa
El problema de ser extremadament bo és que t'ho acabes creient. La temporada 2014-15, després de dos anys de letargia sota les ordres de Tito Vilanova i el Tata Martino, el Barça va tornar a convertir-se en un animal afamat que va devorar sense oposició els seus rivals a les tres grans competicions. Luis Enrique va tensar la corda al màxim per recuperar la competitivitat dels seus homes i gairebé ho paga amb el seu cap després d'Anoeta, però el premi va ser un triplet històric. Irònicament, aquella gloriosa final a Berlín va ser l'inici del fi.
Els següents dos cursos, els gols de la tripleta atacant conformada per Messi, Luis Suárez i Neymar van permetre amagar diversos detalls que delataven que els jugadors estaven guanyant molt poder. Massa poder. El '10' no era substituït sense consentiment previ, el '9' feia mala cara quan li tocava marxar a la banqueta i l''11' s'escapava extraoficialment al seu país o duia a terme accions comercials en ple partit. Mentrestant, Marc-André Ter Stegen plantejava un ultimàtum al club per expulsar Claudio Bravo, Jordi Alba es rebel·lava per ser suplent i Munir i Sandro, dues apostes de Luis Enrique, eren sentenciats per la resta de companys.
EFE
Luis Enrique va fugir després de reconèixer els senyals i el seu substitut va ser Ernesto Valverde, un entrenador de perfil conciliador i amb fama d'afable. El pacte pràcticament era vox populi: el tècnic feia concessions ―més descans, viatges en dia de partit, alineacions consensuades― i els jugadors responien amb victòries. Samuel Umtiti, amb el genoll triturat, va forçar la seva renovació fent xantatge al club; Javier Mascherano va vetar el fitxatge d'Íñigo Martínez (i després se'n va anar a la Xina) i Piqué, entre partit i partit, es va dedicar a organitzar una competició mundial de tennis. A la Lliga la fórmula va funcionar a la perfecció, quelcom normal si tens Leo Messi a les teves files, però a la Champions, on un detall marca la diferència, el resultat va ser extremadament decebedor per partida doble.
Aquest curs, els detalls han seguit apareixent com bolets: primer, pressió col·lectiva dels pesos pesants per repatriar Neymar, després, sortides de to d'Ivan Rakitic contra el seu propi tècnic, i per últim, boicot col·lectiu a la preestrena de Matchday. Tot, és clar, fins que l'equip va empatar contra l'Espanyol i va ser eliminat a la Supercopa d'Espanya. Aleshores la plantilla va dictar sentència: ja no es creien el seu estimat txingurri. Els episodis posteriors, amb la guerra entre Messi i Abidal com a punt àlgid, només reforcen la idea que el vestidor s'ha convertit en intocable.
Aquí qui mana?
La trajectòria del Barça des de l'era de Frank Rijkaard és cíclica. L'equip s'acomoda, arriba un nou tècnic amb ganes d'imposar disciplina, la plantilla respon durant un o dos anys, i, després, quan n'han passat tres o quatre, es torna a acomodar. Ara és evident que el conjunt blaugrana viu la fase més efervescent de la decadència, fet que Quique Setién, com era d'esperar, no pot i no podrà evitar. Les últimes informacions que arriben des de la Ciutat Esportiva Joan Gamper, de fet, apunten que els jugadors ja li han fet la creu.
Sergi Alcàzar
La clau per trencar aquesta dinàmica de declivis cíclics és airejar el vestidor regularment. O dit d'una altra manera: deixar entrar i deixar sortir, encara que els adeus siguin de pes. Això és el que va fer Joan Laporta l'any 2008, quan va entregar les regnes de l'equip a Guardiola i li va donar màniga ampla per fer neteja. El nou tècnic no s'ho va pensar: Ronaldinho al Milan, Deco al Chelsea i Samuel Eto'o, un any després, a l'Inter. El resultat va ser el primer triplet de la història del club.
Està capacitada aquesta junta per realitzar un moviment similar? La resposta, evidentment, és no. Josep Maria Bartomeu, un president infinitament menys carismàtic que Laporta, no té la força ni els recursos per fer valer el seu càrrec. No se'ls ha guanyat. En pocs anys, de fet, ha demostrat que és capaç de sacrificar els seus subordinats per tal de no generar malestar al vestidor. I si no, que ho preguntin a Éric Abidal, que ha conservat el càrrec de miracle.
A Bartomeu tampoc l'ajuda el fet que els seus subalterns, començant per la secretaria tècnica, hagin demostrat ser incompetents. Dur a terme una renovació és necessari, sí, però per fer-ho cal apuntar amb precisió i no errar el tir. Si Piqué marxa, el seu substitut ha de ser Matthijs de Ligt; si Jordi Alba és traspassat, el seu relleu no pot ser Junior Firpo.
El problema, però, és que la junta directiva està lligada de mans per la seva pròpia inoperància. S'imaginen Bartomeu venent Piqué a Los Angeles Galaxy? Evidentment que no, perquè, aleshores, qui seria l'encarregat d'aconseguir el patrocinador principal del club?