No sé si saps que diumenge es disputa la final de l'Eurocopa de futbol entre Anglaterra i Itàlia. Potser no ho saps perquè el futbol t'importa menys que a Pedro Sánchez les emissions de CO₂ provocades per la indústria càrnia, o potser no en tens ni idea perquè a Catalunya, segons Jordi Évole, TV3 no informa prou sobre l'Eurocopa ni els encerts i les decepcions de la selecció espanyola de futbol. Sigui com sigui, fins i tot si no tens ni idea de què és un fora de joc, potser diumenge al vespre acabes veient una final de la qual no en coneixes res. Ni que sigui de rebot. Ni que sigui pels ganchitos i les cerveses amb els amics. Ni que sigui perquè ho fan per la tele i la teva parella és tan futbolera que s'empassa fins i tot els partits de Tercera Regional. Pel que sigui i com sigui, doncs, aquí tens un manual bàsic per posar-te en context i conèixer en tres minuts tot el que has de saber per gaudir d'un partit de futbol entre dues seleccions de les quals ara mateix només en saps el nom.

Harry Kane pot convertir-se diumenge en el primer anglès en aixecar una Eurocopa. (EFE)

L'Euro 2020 que es juga l'any 2021

La primera cosa que has de saber és que a l'Eurocopa d'enguany gairebé tot ha estat confús. Per començar, s'anomena Euro 2020 a un torneig que s'ha acabat jugant l'any 2021 per culpa de la Covid-19, ja que la UEFA va decidir no canviar-li el nom "en memòria a la lluita contra la pandèmia". Bé. Per continuar, ha estat una competició itinerant amb seus repartides per tot el vell continent, però Anglaterra jugarà diumenge la final després d'haver jugat sis dels seus set partits a Londres i, per tant, amb la seva afició a la graderia. Vaja. I per acabar, ja que parlem d'aficionats, ha estat el torneig on als estadis ha tornat a entrar públic amb les mesures pertinents de cada país. Ara bé, si a milers de llars catalanes algun nen li ha preguntat al seu pare "Papa, ja no hi ha coronavirus, oi?" mirant un partit de l'Euro 2020 és, simplement, perquè a l'hora de la veritat hi ha hagut governs que han preferit reduir les restriccions i augmentar l'aforament per tal d'afavorir la seva selecció. És el cas de Regne Unit, que ha acabat omplint Wembley a quarts de final i semifinals, ja que el coronavirus és important, però guanyar un partit de futbol encara ho és més. No fotem.

Boris Johson, l'home fort del Brexit, celebrant el triomf europeu de la seva selecció a Wembley. (EFE)

El transcurs de la competició no ha ajudat a apaivagar aquest estat de confusió permanent. Veure seleccions com Dinamarca arribant a semifinals o equips com Hongria competint-li de tu a tu a França o Alemanya, sense anar més lluny, ha fet que fins i tot els més futboleros no sabéssim si l'Euro 2020 s'estava jugant l'estiu de 2021, de 1992 o de 1956. Res ha causat tanta confusió, però, com el miracle sociològicament inexplicable que Luis Enrique ha aconseguit: fer que milers d'independentistes sentissin simpatia per la selecció espanyola. D'una banda, una Espanya sense cap jugador del Madrid semblava una Espanya diferent i gairebé tan seductora com la Federació de Repúbliques Ibèriques que el president Macià es va treure de la màniga, però sobretot perquè la caverna mediàtica espanyola -la que d'Espanya en diu Españita- va carregar amb totes les seves forces contra el seleccionador espanyol, contra la presumpta poca espanyolitat de Laporte o contra la capitania d'una llegenda del Barça com Busquets. Al final, que La Roja se sortís amb la seva en aquesta Euro 2020, contra tot i contra tothom, va ser una alegria gairebé contracultural fins que Espanya va empatar contra Croàcia i a Telecinco es van passar mitja pròrroga esperonejant als Pedri, Oyarzábal, Koke i companyia amb una arenga d'infaust record a la memòria per a molts: "a por ellos!".

Independentistes celebrant gols d'Espanya? No, no és un tabú. És un altre triomf de Luis Enrique. (Europa Press)

Quan la hipocresia és l'M.V.P. del campionat

Assumim-ho: el futbol és l'única veritat, sí, però està gestionat per pirates abonats a la falsedat. Una gran mentida d'aquesta Euro 2020 ha estat l'aposta de la UEFA per la sostenibilitat a partir del programa Forever Green: amb el pretext de l'Agenda 2030 de la ONU com a horitzó, un grup de voluntaris guiats pel Compromís de Desenvolupament Sostenible de la UEFA i abillats amb armilles verdes s'han desplegat per mitja Europa informant els aficionats sobre la importància del reciclatge en els camps de futbol. Magnífic, pensaràs. Sí, i tant. El que aquests voluntaris no deuen haver explicat, però, és que celebrar un torneig itinerant té una gran contrapartida pel medi ambient: mentre a França el govern ha decidit apostar pel transport en ferrocarril per evitar les emissions CO₂ dels vols interns nacionals, a Europa vint-i-quatre seleccions s'han mogut constantment -i absurdament- per mig continent durant un mes, viatjant cada dos per tres en avions que no només contribueixen a l'escalfament global, sinó que provoquen tants gasos d'efecte hivernacle com gols fallats per Álvaro Morata en aquesta Eurocopa. És a dir, un fotimer.

Alvaro Morata celebrant amb fruïció un dels tres tristos gols que ha marcat en tota la competició. (EFE)

El catàleg de fets hipòcrites no acaba aquí, però, ja que és més llarg que Manuel Neuer, l'enorme porter titular de la selecció alemanya amb aspecte físic d'aviador de la Werchmarcht però sensibilitat i consciència social de romàntic alemany que llegeix Goethe abans d'anar a dormir. La UEFA no només va sancionar-lo per lluir un braçalet de capità amb la bandera dels drets LGTBI, sinó que pocs dies més tard el màxim organisme del futbol europeu va vetar que l'Allianz Arena de Munich s'il·luminés amb la bandera multicolor durant l'Alemanya vs Hongria, tallant de soca-rel la iniciativa de l'alcalde de la capital bavaresa per mostrar el seu rebuig contra les lleis anti-LGTBI derogades pel govern hongarès recentment. Això sí, l'endemà la UEFA va canviar el seu logotip a Twitter i en va incloure un amb l'arc de Sant Martí de fons acompanyat d'un tuit on argumentava el suport de l'organisme i el seu respecte vers una societat "més diversa i inclusiva". Un respecte més dèbil que la defensa d'Eslovàquia, l'únic rival en cinc partits que Espanya ha sabut tombar en noranta minuts.

El capità de la selecció alemanya, Manuel Neuer, amb el braçalet LGTBI pel qual la UEFA el va sancionar. (EFE)

Què recordarem d'aquesta Eurocopa quan acabi?

Que el danès Christian Eriksen va caure desplomat i ens va glaçar el cor a tots. Que els seus companys van demostrar al món què significa la paraula "equip" quan, rodejant el seu cos mentre se li feia la reanimació cardiopulmonar, van preservar la privacitat d'un moment tan traumàtic que les càmeres de televisió volien caçar amb la ferocitat sagaç d'una au carronyaire. Que Twitter va haver de cancel·lar les cerques sobre "Eriksen" durant unes hores perquè als humans ens pot més el morbo que el respecte. També altres coses. Que Macedònia del Nord és el nou nom de l'antiga Macedònia, la de tota la vida. Que els anys passen per tothom i Shevchenko s'ha fet vell, però dir el seu nom segueix sent una metonímia de tota Ucraïna. Que l'únic país d'Europa que no desitja que perdi França és França. Que escoltar l'himne d'Itàlia cantat pels seus jugadors fa venir ganes d'allistar-se a l'Expedició dels Mil camises roges i posar-se a les ordres de Garibaldi pel que faci falta.

Els jugadors danesos envoltant i protegint el seu company Eriksen, estès a terra. (EFE)

Sobretot, però, recordarem que ha estat una de les millors eurocopes dels últims temps futbolísticament parlant, amb partits emocionants, ajustats i resolts moltes vegades en tandes de penals frenètiques. Que el V.A.R. ha demostrat ser un sistema eficaç i fiable en gairebé tots els casos, excepte el dia que va decidir concedir penal a l'intent de l'anglès Raheem Sterling per competir als Jocs Olímpics de Tòquio del mes que ve, però en l'especialitat de natació. Que oferir partits de televisió en obert, sense pagar, provoca que els "joves que ja no miren futbol" el tornin a mirar, ja que potser el problema no està en l'esport, sinó en els abusius preus per mirar partits des del sofà de casa. Ah, és clar, i el més important: que sí, que Operación Camarón és l'estrena cinematogràfica més esperada d'aquest estiu.