Guillem Balagué (Barcelona, 1968) és un dels periodistes esportius catalans més reconeguts a nivell mundial. Havent fet gran part de la seva carrera a Anglaterra, com a especialista de la Lliga al famós canal Sky Sports, també ha escrit una infinitat de llibres, tenint accés a algunes de les figures més importants del món del futbol, com Leo Messi, de qui ha escrit l'única biografia autoritzada fins ara. Uns dies abans de Sant Jordi, el periodista català atén ElNacional.cat per parlar d'una de les seves obres més recents: el llibre de Capitans, que repassa la figura de la capitania del Barça a través dels jugadors i jugadores que han lluït el braçalet del club culer. Un viatge que recorre la història del FC Barcelona amb entrevistes exclusives i històries fins ara desconegudes, que serveixen per entendre què significa portar la senyera al braç vestint de blaugrana.

Després d'una llarga trajectòria escrivint llibres principalment autobiogràfics, per què decideixes publicar-ne un amb una temàtica més general, sobre la figura dels capitans del Barça?
De vegades la temàtica t'escull, i és un encàrrec. Això és el primer que s'ha de dir. És un encàrrec de Libros Cúpula, que és una branca de Planeta, que amb el Barça estan publicant llibres oficials que repassen la història del Barça i em van proposar fer-ne un de capitans. La primera cosa que vaig dir és que el llibre havia de ser amb entrevistes perquè no volia fer simplement una història de recull d'articles de premsa, sinó que volia saber coses sobre el lideratge, sobre com es viu la capitania al vestidor del Barça, si és diferent ser capità del Barça d'un altre equip, analitzar la sociologia, la psicologia que va al voltant de portar el braçalet de capità...

L'altra cosa que vaig demanar és que fos la meitat de les entrevistes de nois i l'altra meitat de noies. Era molt conscient que la trajectòria de les noies en el futbol dona molt de si, dona moltes històries que ara s'estan explicant. I en aquest llibre tenia l'oportunitat de parlar amb Lolita Ortiz, Marta Unzué, Ani Escribano, Alexia Putellas, lVicky Losada...

Un cop publicat el llibre, creus que t'ha suposat un repte especial que fos del Barça?
Segur, cada club té la seva història, la seva narrativa, perquè al final els clubs de futbol el que fan és explicar la seva història de la seva manera. I, efectivament, el Barça ja sabem que té unes connotacions socials, polítiques i històriques molt rellevants. Potser aquest va ser un dels descobriments del llibre, que jo pensava que aquest passat històric que tots tenim presents del Barça, aquest 'Més que un Club', seria rellevant a l'hora de ser capità i, en realitat no té tanta importància.

Pensava que aquest passat històric que tots tenim presents del Barça, aquest 'Més que un Club', seria rellevant a l'hora de ser capità i, en realitat no té tanta rellevància.

Llavors, de què es preocupa un capità del Barça?
Del que té davant, el que hi ha al vestidor. Lògicament, és ambaixador del club i és important, bàsic, representar bé el club. Però un cop passes els obstacles que has de passar, els filtres que has de superar per arribar a ser capità, ja ho portes dintre, perquè si no ja no tindries l'opció de ser capità. Aleshores, com dic, em va sorprendre que l'aspecte més polític o més històric del Barça hi compti molt poc per al capità. Lògicament, el braçalet té la bandera catalana i això no ho oblida ningú, però al capital el que li interessa és que tothom estigui al 100%. Totes les obligacions i responsabilitats que tenen els capitans, té més a veure amb el grup humà, amb les circumstàncies d'aquell moment que amb el context tan rellevant de la història del Barça.

Creus, en canvi, que en els primers capitans de la història del Barça sí que tenien aquesta responsabilitat política/sociològica, que va més enllà dels terrenys de joc?
Home, si busquem el primer de les noies i el primer dels nois, el que veus és que un és Joan Gamper, que funda el club i, per tant, ha d'anar més enllà d'escollir un equip o de buscar jugadors. Ha de fer moltíssimes més coses. Tanmateix, al final, el braçalet el que li dona és certa autoritat al camp i és el que representa l'entrenador i l'equip davant de l'àrbitre o en moments de crisi.

En el cas de les noies, en canvi, aquí s'ha de reivindicar la figura d'Imma Cabecerán, que va ser la primera capitana del Barça, la gran pionera del futbol femení al Barça, que va ser la que va crear el primer equip. Imma Cabecerán, m'ho diu Lolita Ortiz i m'ho diuen moltes, hauria de tenir un trofeu, com hi ha el trofeu Gamper. Hauria d'existir el trofeu Cabecerán. A veure si ho aconseguim entre tots, perquè lògicament va tenir una rellevància importantíssima. Lolita, que va ser jugadora amb Cabecerán al mateix temps i que era la seva capitana, lluitarà també perquè es reconegui el rol de Cabecerán, que com dic, igual una mica com el Joan Camper, va haver de crear un equip de no res, va haver de buscar jugadores, buscar continuïtat, buscar el suport del club... Un munt de coses que van més enllà de la capitania. Però, efectivament, ara estem en una situació, com dic, on la gran prioritat del capità és que tothom tingui molt clar que, per sobre del jugador, està l'equip, que hi ha unes regles, algunes escrites i altres no, que hi ha una exigència i que per sota d'aquesta exigència no es pot passar. Tot això m'ho confirmen totes aquestes converses que he tingut.

Un capità, com a norma general, té un talent especial?
Els capitans es veuen des de molt joves. De fet, Alexanco, parlant de la seva experiència, però també de la seva feina ara al club, on lidera la Masia, ja ho diu. O sigui, és que hi ha jugadors que als 12, 13, 14 anys ja veus que seran capitans, que són líders, que són els que volen la pilota, els que exigeixen als altres. Tot i que hi ha tota mena de capitans, els que criden i els que no. I tots són legítims. Però sí que hi ha una aura que és diferent. I tots amb els que he parlat, des de Xavi, Iniesta, Busquets, Alèxia o Vicky Losada, en el moment en què entren a la sala on estàvem o on havíem de xerrar, t'has de posar ferm, perquè és un capità. I això jo crec que ho porten a la vida i ho porten al camp, sens dubte.

Ara que parles de joves, al Barça han sortit recentment molts jugadors de la Masia com Pau Cubarsí, Lamine Yamal o Gavi. A qui veus més ànima de capità?
D'aquests tres que has mencionat, si hi ha un que ja és capità i que encara no té el braçalet és Gavi. Xavi em va dir quan vam parlar abans de la lesió, lògicament, que era l'equip de Gavi. No era l'equip de Xavi, ni l'equip de Lamine, ni l'equip de Lewandowski, era l'equip de Gavi. (Xavi) Recorda que al principi dels primers partits que va jugar Gavi com a titular amb ell a la banqueta li va dir: "Escolta, que aquest, aquest i aquest no estan fent el que els hi has dit". I Xavi, sent conscient d'aquest moment, li va dir: "Doncs li dius tu, encara que tinguis 18, 17, 19 anys, els hi ho dius tu".

Des d'aquest moment, Gavi va sentir que tenia com a part de la seva responsabilitat dir-li a tothom el que s'ha de fer i això no és normal. No és normal que ho tingui algú al Camp Nou vestint la samarreta del Barça, liderant un equip que té l'obligació de guanyar-ho tot, però si ho tens, es nota. Gavi serà capità del Barça, sense dubte. 

Canviem de tema. Creus que hi ha una gran diferència entre el que suposa portar el braçalet de capità del Barça femení i masculí?
Sí que hi ha una diferència gran. Et poso l'exemple de d'Alexia Putelles. L'Alexia, que juga amb nois al carrer, després entra al Barça, i de sobte no hi havia sub-14 i sub-16 (infantis/cadets) del Barça per noies, i va haver de marxar a l'Espanyol. I es deia: "És el que hi ha". Més tard, torna al Barça i l'equipació és masculina, no femenina, però "és el que hi ha". Hi havia dies que entrenaven en camp de sorra, tot i que el camp de gespa estava disponible, però aquell dia un jugador del primer equip masculí portava els seus nens a jugar i, per tant, elles no podien entrenar allà. Però, "és el que hi ha". Fins que, potser d'una manera no natural, perquè ella potser no vol ser líder social, però de sobte va adquirir una consciència social que li va fer reptar aquesta idea que les coses van així. I això la converteix en un ser humà més complex, més ric. Lògicament, quan comences a mirar el voltant, no només has de dir: "Però això no ha d'anar així, sinó que has de lluitar".

Això et dona més facilitat de liderar, més facilitat en el moment de portar la capitania, de portar el braçalet, de saber com fer-ho, perquè ja fa anys que dius: "Això no pot ser així, això no pot ser així". I d'aquesta manera ja veus que la capitana en els anys recents, en l'última dècada ha hagut de fer una feina que va més enllà de cuidar el grup. I ho han fet totes molt bé. Vicky, Marta Unzué, Alexia... ho han fet totes molt bé, perquè en aquesta lluita ens ha canviat el futbol, ens ha canviat la federació, ens ha canviat la manera de pensar, ens ha canviat els diaris, ens ha canviat la societat espanyola.

Qui és el capità o capitana per excel·lència del Barça per a tu?
Lògicament, si a mi em preguntes qui és el meu capità de la història de Barça, que vols per al meu equip, jo em quedo amb l'Alexia. Jo vull que l'Alexia sigui la meva capitana per totes aquestes coses diferents per les quals han hagut de passar que ells han esquivat.

Com ha evolucionat el lideratge de Messi?
Ha evolucionat, segur. És més madur, certament. Tens un jugador que als 18 i 19 anys, quan arriba a la selecció argentina, per exemple, li costa parlar perquè és tímid i necessita sentir-se molt a gust en una situació social per ser ell mateix. Però també ha evolucionat molt el que demanem dels capitans. O sigui, ell, aquesta acusació de ser 'pechofrio', era un insult que tenia a veure amb una Argentina que no guanyava. I amb una Argentina que demanava que Messi fos Maradona. Un cop l'Argentina guanya amb Messi sent Messi, de sobte se li demana a Messi ser Messi. La percepció de fora ha canviat també. I en el cas del Barça jo crec que és el mateix. Messi liderava sense ser capità quan estaven Puyol, Xavi o Iniesta. Però liderava la seva manera d'entrenar, de jugar, de competir,  d'exigir... Tot això ho tenia. I en el moment en què li toca ser capità, doncs, fa un pas endavant. De nou, ja no li estem demanant que cridi i que sigui un Carles Puyol, sinó que ja en aquestes altures coneixem el personatge Messi i la persona, i li deixem que sigui Messi.

Un cop l'Argentina guanya amb Messi sent Messi, de sobte se li demana a Messi ser Messi. La percepció de fora ha canviat també. I en el cas del Barça jo crec que és el mateix.

Creus que l'amor de Messi cap al Barça ha estat incondicional com amb l'Argentina?
T'explico una anècdota que et contesta la pregunta. La impressió del llibre es va endarrerir una mica perquè no arribava el text de Leo. Quan em poso en contacte amb ell, el que diu des del primer moment és: "Ho faig". Sabia que era un llibre oficial, un llibre sobre capitans, coneixia qui estava involucrat, des del Pep a l'Iniesta i l'Alexia, etc. I va dir des del principi: "Ho faig". I que digui això és un gran triomf. Lògicament tenim relació perquè he escrit l'única biografia autoritzada de Messi, però així i tot, també li he demanat altres coses i ha dit que no. O sigui, era Barça: sens dubte. Li vaig dir, m'hauries de contestar aquestes coses, quan tinguis temps, quan puguis, ho fem quan vulguis.

Però no arribava, no arribava, no arribava, tenia tothom al voltant seu dient: "Vinga, venga, 'vamos Leo', 'vamos Leo'". Finalment, va arribar, crec que pràcticament l'última setmana abans que l'editorial digués ja no podem esperar més. I efectivament en el text ho diu que és del Barça, que ho serà sempre, que és un amor incondicional, que tornarà al Barça, tot això que ha dit sempre.

El veus tornant al Barça?
Et convoco perquè compris el llibre que acabo d'actualitzar de la biografia de Messi, perquè allà està tot. La història del Mundial, la història que va passar l'estiu passat i de l'intent del Barça per fitxar-lo, si va ser real o no. Tot està allà. I és molt curiós. I és curiós també que, tot i que ha sortit en anglès només, de moment, que ningú ho hagi llegit amb atenció perquè hi ha molt material molt interessant.

Però tornarà? Efectivament, això ho ha dit ell. Tornarà, hi haurà un moment en què el Barça i Leo Messi es creuaran els camins de nou. De moment s'ho està passant bomba a l'Inter Miami, però arribarà un moment que haurà de tornar a casa. I per ell casa jo crec que és Castelldefels i Barcelona.