Joan Pedrero (Canet de Mar, 1978) és un pilot de raids que ha destacat per les seves participacions al Dakar. El català porta 15 anys competint al ral·li més dur del món, però aquesta vegada comença una nova aventura. Del 30 de desembre al 14 de gener disputarà l'Àfrica Eco Race, una cursa que portarà els pilots de Mònaco a Dakar, i que és el relleu de la mítica prova de motor. Pedrero ha atès ElNacional.cat dies abans de l'inici d'aquesta carrera somiada.
Vas començar amb la bicicleta a BMX, després ja amb les motos a motocròs i enduro... Com van ser els teus inicis?
La BMX i la bicicleta en si és una escola, una escola molt bona pel tema de les dues rodes, pel tema del motor. I bé, allà vaig començar a entrenar, a anar a competicions, després vaig passar al motocròs, a l'enduro, al campionat del món d'enduro... Mica en mica em vaig anar introduint a les dues rodes, sobretot amb motor, i la bicicleta mai l'he deixat perquè continuo entrenant i m'encanta, és una passió que tinc.
Aquesta passió per la moto ha estat una tradició familiar?
Els inicis, primer amb bicicleta, després vaig començar a rentar-li la moto al meu germà. Mentre que ell anava de festa, doncs jo feia els meus entrenos d'amagades. Estudiar no m'agradava gaire i vaig començar a treballar molt jove, als 14 anys, amb una bobcat, amb una màquina petita, ajudant sobretot als estius i fent el primer caleró, perquè al final, doncs, els meus pares veien la moto com una mica perillós... sempre han estat una mica en contra.
(...)
Mica en mica, anar picant pedra i em vaig comprar la primera moto. I, a partir d'allà, va anar rodat. El cap de setmana, en lloc d'anar de festa o anar a sopar amb els col·legues, ho invertia en anar a entrenar pel meu compte, com podia, amb un amic que tenia carnet. I mica en mica introduïm el motocròs, que hi va haver un taller que em va ajudar al primer campionat de Catalunya, quan jo ja tenia 17-18 anys. Vaig començar bastant tard amb la moto perquè no tenia calers per comprar-me-la abans. I doncs, mica en mica anant entrenant... sempre he sigut supertreballador, supercompetitiu i entrenar al màxim, més que els altres sempre. Se'm donava bé perquè jo crec que l'escola de la bicicleta m'ha donat un plus. Vam fer una evolució molt bona i any darrere any les marques van començar a apostar per mi, primer amb l'enduro, després vam fer el Mundial d'enduro, amb espònsors... i després el somni, el somni meu era el Dakar, i a partir d'allà va començar la història més professional de Joan Pedrero.
En aquell moment el teu esport no era tan conegut i la societat pensava més en el futbol o en el bàsquet. Per què et dediques al món de les motos?
Bé, de fet, jo vaig començar també amb el futbol, tècnicament no era bo, però em posaven en defensa i no passava ni Déu. El primer partit me'n recordo que vaig marcar de porteria a porteria a Llaveneres. Vaig veure despistat el porter que estava avançat i dic 'tu, fica aquí la pilota que li cardo un canyardo i li fico per sobre'. Vaig començar amb el futbol i vaig fer la balança: el futbol m'agradava però no em donava el que em donava la moto. Quan estic enfadat agafo la moto; quan estic content agafo la moto. Forma una part de la meva vida, que és molt important.
I en aquests inicis tenies algun referent?
Referent, sempre ha sigut el meu pare. El meu pare és el referent més gran per a mi. Sí que conec molts pilots i he tingut moltes històries bones amb molts pilots, i sobretot amb el tema del Dakar: el Nani (Roma), el Marc (Coma), tot això ho he seguit de molt a prop.
Havies de debutar al Dakar del 2008, que finalment es va cancel·lar. Com recordes aquell moment?
Va ser molt dur perquè jo portava espònsors amics. Em va costar moltíssim perquè amb el tema del pressupost anava molt just. Vam començar amb un equip molt petit, que ficaven la moto, però havia de pagar. És un esport molt car, que no hi ha espònsors que lluitin per això, no és el futbol, no és el bàsquet. Això és un altre món, això és un desert, com el que correm, i al final vaig aconseguir-ho. I clar, estar allà i dir, ostres, no, que s'anul·la. Va ser un cop molt dur perquè ens va costar moltíssim arribar a aquell moment i sobretot a tota la gent que ens havia ajudat, que eren 100 euros o el que sigui, però cadascú havia ficat el seu gra de sorra i va ser complicat.
El debut va ser a Sud-amèrica al 2009... com el vas viure?
Inhumà. Crec que és l'etapa més bona de la meva vida, no el Dakar més bo de la meva vida. A la primera etapa ja vaig tenir un problema, vaig perdre 11 hores, sortia molt enrere, però jo crec que va ser per alguna cosa. Crec que allò va ser un avís, perquè anava amb moltes ganes i era molt ràpid. Va passar això, vam acabar, i per lo menys vam acabar el primer Dakar.
Has corregut el Dakar a Sud-amèrica i també a l'Aràbia Saudita, quines diferències hi ha entre ells?
Res a veure. Aràbia és un bon desert, la veritat que és un desert inhumà, supergros, amb molt per fer, molt per recórrer, però res a veure amb Sud-amèrica. Crec que Sud-amèrica ha sigut el Dakar més bonic de tota la història. I perquè no conec el d'Àfrica, però hem estat corrent deu anys a Sud-amèrica i crec que és el millor de la meva vida amb diferència... el tema de la gent, els fanàtics, els recorreguts, arribar a Bolívia, creuar el Salar d'Uyuni.... Tota l'experiència que hem passat, les bones posicions, bon rotllo amb els companys, vivències, també coses dolentes perquè hem viscut també accidents de companys... tinc un record molt, molt bo.
Com és viure el dia a dia del Dakar?
Al dia a dia, sobretot, has de tenir una rutina molt marcada. La meva vida quotidiana la faig que s'assembli més al Dakar. Per exemple, me'n vaig a dormir molt aviat, m'aixeco molt d'hora, i vulguis o no, doncs, no tens el jet-lag, que quan arribes allà tens diferents canvis d'horari, de situacions... Jo l'he viscut, ha sigut tota una formació, al principi vas molt perdut, Com si vens a treballar aquí i no saps on està el boli o no saps on està l'ordinador. Allà és el mateix. Any rere any et fa millorar moltíssim, agafes molta experiència sobre la cursa, coneixes els de la sortida, coneixes els del control, jo conec tothom, o sigui, jo em faig amb tothom, i això crec que és molt important perquè el dia que passa alguna cosa et poden ajudar.
Acaba sent una rutina?
El Dakar és una rutina molt marcada, l'1, el 2, el 3, el que s'ha de fer, quan s'ha d'anar a dormir, quan t'has de dutxar, quan has de menjar, i és que sense això és molt difícil fer el Dakar. És la prova més dura del món i ho has de tindre molt clar, has de jugar molt psicològicament, has d'estar ben preparat, que no tinguis problemes a casa perquè també et perjudica, i estar el més centrat possible, perquè al final arribes allà i saps quan arribes però no saps quan tornes, i això ho tens al cap també. I no és broma, això és veritat perquè ens passa a tots i és la realitat.
Tens alguna anècdota positiva o graciosa d'aquests 15 anys que has estat al Dakar?
Tinc tantes anècdotes que no en recordo ni una, però m'emporto el carinyo de la gent. Les hem passat molt canutes al desert, però també quan s'acaba fem una festa amb tota l'organització, amb tota la gent, que valores tot el que hem fet i és com si, ostres, m'he salvat d'aquesta. Per això jo crec que enganxa tant el Dakar, és molt dur perquè sempre que arribes ja no vols tornar, però quan acabes dius que vull tornar l'any que ve.
Aquest any no correràs el Dakar, sinó que aniràs a l'Àfrica Eco Race, per què has fet aquest canvi?
Porto 15 Dakars amb moto, l'últim que vaig fer va ser amb Original by Motul (sense assistència), i això no és com el futbol que si marques el gol ets a l'amo, aquí són les motos, l'afició vol que guanyis però és molt complicat. Al final som 150 pilots que volem guanyar i és molt complicat. És la carrera més dura del món i si fas el 20 és com si fessis un resultat molt dolent. L'any passat vaig fer el 21 i el Joan Pedrero al Dakar jo crec que ja ha fet l'etapa.
I ara al costat de Harley-Davidson...
Amb Harley vam començar fa dos anys el projecte i vam començar a parlar de l'Àfrica Eco Race. També vaig fer un camió d'assistència amb el meu pare, que el vaig construir amb ell, i podem fer un equip. L'equip de Harley a l'Àfrica Eco Race són jo, la meva gent i els meus vehicles. Llavors va sortir el projecte aquest entre Harley-Davidson i jo. També farem un documental explicant tot el que passa, com entreno, la meva vida quotidiana... i volem mostrar una mica la moto. La moto és totalment de sèrie, l'únic que portem són els aparells de navegació, que això s'ha de portar. I amb la il·lusió que jo sempre he volgut córrer a l'Àfrica, doncs crec que és un projecte molt bo, molt bonic. El que volem és arribar al final, sobretot, i si després ja anem a bona posició, benvinguda. Però no ens ho agafem com una carrera, sinó que ho agafem com una aventura amb aquesta moto i un repte molt gros.
Com és competir amb una Harley-Davidson?
És una Harley, però és la competència de la GS, de la KTM 1290 o de l'Africa Twin. Això és una maxi-trail, de moto de camp és la més grossa que hi ha. Són les motos més grosses que s'utilitzen per viatjar i per fer un tros de pista amb maletes, una aventura o fer la volta al món. Però no és una moto per a desert o per a competició 100%. Nosaltres el que volem mostrar, i no volem que la gent faci el que jo faig, perquè al final soc un pilot professional i jo m'entreno per a això. Soc un especialista amb aquesta moto, sé on he de trepitjar, sé on no he de trepitjar i tinc molta experiència i milers de quilòmetres pel desert. Llavors per això fem aquest repte i sobretot per ensenyar aquesta moto, el que pot fer i la durabilitat que té. Tothom podrà comprar la moto del Joan Pedrero, que és la Harley Pan America, perquè no toquen res. Els pneumàtics que portem, si tu la demanes amb tacs, seran els mateixos pneumàtics que nosaltres, i la moto no està modificada ni de suspensió, no està modificada de res. Aquest és el repte, això és el més important del que fem.
Aquesta aventura de l'Àfrica Eco Race recorda i és el successor, sense tenir el nom, del Dakar.
Embarquem a Mònaco, agafem el barco a Sète, anem a Nador, que és al Marroc, creuem tot Marroc, que l'he fet de dalt a baix, però després entrem a Mauritània, Senegal i arribem a Dakar. Em fa especial il·lusió sobretot arribar a Dakar, perquè al final la meva vida ha estat molt vinculada al Dakar, i acabar aquesta cursa és molt important per mi.
Serà un somni fet realitat?
Sí, i tant. Jo crec que és dels reptes més grossos que he fet. Sí que el Dakar és un repte molt gros, però amb aquesta moto és un extra, perquè al final és una moto quasi de carrer, que pots anar per muntanya, pots anar per carretera, però no és la moto adequada, sinó que portem 100 i pico quilos més que els altres, els pneumàtics no són els adequats perquè són de tacs però no són de desert. Hem d'anar passant les coses, les dunes, intentar estar el més endavant possible, intentant no caure, que és una de les parts més importants i, sobretot, cuidar la mecànica.
És una moto que no està adaptada per al desert però al final són 6.000 quilòmetres. És un repte més dur del que has tingut al Dakar?
El que entengui d'això sap el repte que és, perquè al final és una moto que pesa molt però no més ni menys que una maxi-trail, sinó el mateix. És una moto que del seu pes és tot igualat i és una moto que es fa complicat anar pel desert. Harley ha confiat en mi per fer aquest repte, perquè m'han vist pel desert, veuen l'experiència que tinc i saben que podem fer-ho. I aquest és el meu repte, fer-la arribar sobretot al final.
Com et prepares físicament per estar en forma?
Jo tinc un entrenador que m'entrena dia sí i dia també. Si no entreno amb ell, entreno moltes hores de moto, i hi ha una base d'entreno que ja tenim any rere any, que ens coneixem. El més important és que l'esportista es conegui ell mateix el seu cos. Sap quan pot forçar, sap quan no, sabem quan estem bé i quan no estem bé. És la diferència entre esportista d'elit o esportista normal, que no té el feeling que tenim nosaltres.
I l'entrenament mental?
Si tens físic però no tens cap, tampoc fas res. I això (el cap) mana més que els músculs que puguis tenir. Està claríssim que el cap mana en tot, en totes les feines, no només amb els esportistes, és el que et dirà la direcció bona.
I com treballes a nivell psicològic?
Quan estem amb la moto pensem moltíssim, veiem com núvols... penses en la mare, penses en l'amic, en una situació fotuda, en un entreno duríssim que hem tingut... vas generant un contingut al teu cap, que és el que et fa tirar endavant, que estàs segur de tu mateix. Vaig estar al CAR de Sant Cugat amb psicòlegs i vaig veure com podia millorar i com no. Em va anar molt bé. Vaig estar 5 o 6 anys amb el psicòleg i ja ara faig la seva classe sense ell perquè ja em conec molt. L'experiència és un grau i contra més gran et fas més entens el que em deia, perquè en aquell primer any em deia 'ostres, el Diego aquest està sonat, està pitjor que jo'. I realment ara sí que ho poso en marxa i sí que tenia raó.
Què et fa més respecte de l'Àfrica Eco Race?
El que més respecte em fa és la sorra, perquè a Mauritània diuen que està molt tova i amb aquesta moto no pots clavar-te. Si claves amb aquesta moto pots fondre't físicament. I sempre necessites una petita inèrcia, per exemple amb les motos del Dakar tu pots parar en pla, però amb aquesta moto a la sorra no pots parar, perquè si pares en pla costa molt d'arrencar pel pes que té, i els pneumàtics sobretot, perquè portem uns pneumàtics que el tac és diferent. És el que més em preocupa. De duresa, que sigui dur, però mentre que la moto camini, per mi perfecte.
Cada vegada queden menys dies per començar... tens nervis?
[Riu] Sí home, nervis sempre n'hi ha, si no no seria una cursa, però no com abans. Que vingui, cap problema. Sí que tens nervis perquè és un projecte molt gros i hem apostat 100% per aquest projecte jo i Harley, i no puc fallar. Hi ha moltes coses, però jo estic segur de mi mateix que puc fer un bon projecte.
Has dit que el que vols és acabar la cursa, però tens algun altre objectiu una mica més ambiciós?
Sempre. Sempre que et digui un esportista que 'no, jo vull això', sempre hi ha un punt dos. El que passa és que soc molt boig amb això de pensar i no dir-ho tot. Jo el que vull és arribar, això és el més important del projecte, i crec que sortirà una bona posició. A la general no ho sé, perquè no sé els rivals i tampoc he volgut mirar gaire, però depèn de la sorra. Si fos pista ràpida ja et garantitzo que dels sis primers. Però sé que hi ha molta sorra, llavors sabem que no podem forçar, després a les pedres també hem de vigilar moltíssim perquè és una moto baixa i portem els pneumàtics que són bastant diferents als dels altres, no portem proteccions als pneumàtics i hem de vigilar moltíssim. Tota l'estona hem de pensar en la navegació, però en el que més hem de pensar és en la moto.
Ja mirant al futur, què creus que et farà dir prou?
No ho sé. Avui estic aquí i demà no ho sé. Després de tot el que passa, perquè si veus les notícies al·lucines... no ho sé. Avui estic amb aquest projecte, demà jo crec que també continuaré [riu], però el que tinc clar és que si faig algo que sigui fora de la moto serà amb un altre vehicle, i si no no estaré en cap d'equip perquè no vull estar vinculat a les carreres. A mi m'agrada conduir una moto o un altre vehicle, però això de manar la gent, els mecànics, no. Quan acabi d'això, acabo, i acabo al 100%.
I si algun dia deixes la moto amb quin altre vehicle t'agradaria córrer?
El camió. Jo vinc d'una família de vehicles grans, de maquinària, i a mi m'encanta el camió. Ho tinc claríssim. Si no hagués sortit aquest projecte hagués fet un canvi. Però tinc clar que si corro, corro amb camió.