Pot ser que només a Holanda i a Barcelona, en particular, avui recordin que fa un any els mitjans de comunicació es despertaven amb la trista notícia de la mort de Johan Cruyff. Un d'aquests futbolistes únics, universals, que sempre apareixen en la ment de qualsevol aficionat a l'hora de debatre sobre els jugadors més grans d'aquest esport.

El nom de "l'holandès volador" entraria en una curta llista de futbolistes entre els quals figuraria Di Stéfano, Pelé, Beckenbauer, Maradona i Messi. A ell, com a Messi i Di Stéfano, només se li pot criticar la falta d'un títol mundial amb la seva selecció. Els altres dos monstres ho van guanyar gairebé tot, encara que si és per títols, sens dubte, Beckenbauer ocupa el primer lloc del podi. Però, segurament, l'alemany seria l'últim a l'hora de conduir la discussió cap al terreny de golejadors o de cracs que van marcar una època.

Driblatge, velocitat, astúcia, determinació i execució brillen dins de les qualitats de Di Stéfano, Pelé, Cruyff, Maradona i Messi. I encara que va formar part d'una selecció que va marcar l'evolució del futbol, com va ser Holanda, Cruyff només va poder arribar a ser subcampió.

L'entrenador incomparable

Però on el nom de Johan Cruyff preval i sobresurt especialment és a l'hora de parlar d'entrenadors que han revolucionat i modernitzat aquest esport.

Cruyff va fundar una escola en què l'assignatura principal era ser feliç. Va ser una filosofia de vida. Seva és la frase de "sortiu i gaudiu" que va llançar als jugadors del Barcelona moments abans que el club català conquerís la seva primera Copa d'Europa, a la final de Wembley, el 1992, contra la Sampdoria. Aquesta frase marca avui el principal objectiu dels socis del club, que volen veure el seu equip guanyar, però gaudint al màxim.

Pel Johan Cruyff entrenador no era suficient guanyar com sigui. Calia divertir, jugar bé, amb elegància, amb estil. I malgrat que mai no va utilitzar paraules rebuscades per definir la seva manera de veure el futbol, sempre va mostrar una senzillesa exquisida. Tenia teories, però era més pràctic que cap altre.

Obvietats genials

"Si no pots guanyar, preocupa't de no perdre". Una obvietat quan la veus escrita, però una creença gens especulativa.

"Al meu equip, el porter és el primer atacant". Com? Pot repetir-ho? Doncs així ho deia i es quedava tan tranquil. I el millor és que els seus equips ho practicaven al camp. Va ser el primer a proposar a la FIFA que el porter no agafés la pilota amb les mans quan la rebia d'un company. I va ser el primer entrenador que va utilitzar en el Barcelona un porter que jugava millor amb els peus que amb les mans, Carles Busquets, pare de l'avui centrecampista del Barcelona, Sergio Busquets.

Busquets pare va desbancar Andoni Zubizarreta, a qui Cruyff un dia en un entrenament li va dir que havia de jugar més fora de l'àrea. El porter li va preguntar: "Míster, i si em xuten des de lluny què faig?"

"Et gires i aplaudeixes perquè haurà estat un gol de puta mare", li va respondre l'holandès, que no va necessitar passar per l'escola d'entrenador per obtenir el títol. Però el seu llegat continua sent la marca principal del joc del Barcelona. Avui Ter Stegen acostuma a donar més passades que algun jugador.

Cruyff va ser i seguirà sent admirat sempre dins del club català, malgrat que no tots combreguin amb les seves idees. Va ser brillant en innovar noves estratègies de joc, va ser valent en desafiar les directives, va ser rebel sempre i va ser autoritari amb el vestidor. Ell no s'equivocava mai: "Culpar la tàctica quan vivim de la inspiració i del talent no és just", deia quan algú el criticava per una derrota. Una veritat que bé podria explotar sempre Luis Enrique.

L'estil, la possessió de la pilota, la posició en el camp, la felicitat a l'hora de jugar formen part del seu llegat. Però, sobretot, Johan Cruyff va deixar molts fills regats pels camps del futbol. Avui, en equips més petits abunden molts exjugadors que van estar sota les ordres de Johan Cruyff i que intenten implantar el seu estil. I el seu millor deixeble, sens dubte, porta el nom de Pep Guardiola. Però el millor equip que continua practicant la seva doctrina no és cap altre que el Barcelona.

La divisió

La seva rebel·lia i la seva supèrbia, pròpia dels genis, són potser els seus punts menys atractius i més criticables. Quan el barcelonisme parla de Cruyff no troba comparació amb altres tècnics importants que han passat pel club. Quan el barcelonisme es divideix és quan parla de Cruyff respecte als presidents que ha tingut l'entitat. I això també és un dels llegats principals que va deixar el cruyffisme.

Montal el va contractar i el va gaudir i el va patir com a jugador. Núñez el va fitxar com a entrenador, el va aprofitar a fons i va triomfar abans d'acabar barallant-se amb ell. Laporta l'adora. Era el seu amic. Per Rosell era el seu ídol i de jove conservava pòsters d'ell a la seva habitació, però també va acabar barallat. I Bartomeu és cruyffista, però a molts els costa creure tal afició per les seves disputes amb laportistes. Per tot això, molts creiem que Cruyff no ha mort. És immortal.