Jordi Ferrón (Badalona, 15 d'agost de 1978) va ser un dels talents de la Masia que en els primers anys del segle XXI van topar amb un Barça en què s'apostava molt poc per les perles del planter. Al lateral dret, medalla de plata als Jocs Olímpics de Sydney, no li va quedar més remei que buscar-se la vida fora del Camp Nou i va fer carrera al Rayo Vallecano, el Saragossa, amb el qual va guanyar 2 Copes del Rei, i l'Albacete, per acabar la seva carrera a les files del Badalona. Penjades les botes, Ferrón es va vincular al futbol femení, on ha treballat com a director esportiu i com a entrenador en clubs com el Seagull, l'Espanyol, l'AEM i l'Eibar, experiències que li van valdre una oferta del futbol japonès, de l'INAC Kobe Leonessa, on l'entrenador català ha començat assolint molt bons resultats.
Com està anant la seva aventura pel Japó?
De moment molt bé. Molt content des que vaig arribar. L'INAC Kobe és un molt bon equip, molt ben treballat i amb una estructura excel·lent. La predisposició de les jugadores és molt bona, hi ha molt bon ambient a la plantilla i de moment els resultats estan acompanyant. És cert que a l'inici faltaven les internacionals i es va notar, a banda que vam tenir alguna baixa per lesió. La Copa ens la vam prendre com una pretemporada i ara a la Lliga ens està anant força bé.
Com es produeix el seu fitxatge per l'INAC Kobe, un dels conjunts més potents del futbol femení japonès?
Feia temps que em venia de gust provar un projecte nou fora d'Espanya. Havia entrenat alguns equips, però els últims sempre eren projectes a mitja temporada i volia canviar. Em va sortir la possibilitat de fer uns clínics durant 15 dies al Japó, a universitats femenines de Tòquio, i l'experiència em va agradar molt. Va ser quan es van posar en contacte amb mi. Canviaven d'entrenador i em va sortir l'oportunitat.
Creu que el fet que el Barça femení sigui el millor equip del món influeix a l'hora de voler copiar el seu model com en el seu dia va succeir amb el Barça de Guardiola?
El futbol espanyol i el Barça femení, el seu futbol, tiren molt, és un model que es vol importar. El futbol japonès és molt frenètic, hi ha moltíssim ritme, i la idea és assolir una mica més de pausa, tenir més la pilota i implementar un estil ofensiu. La marca Barça té molta força en l'àmbit internacional. Hi ha aficionats que venen a demanar-me autògrafs amb samarretes del Barça, inclús les antigues de la marca Kappa, de quan jo hi jugava.
Fa uns anys, Carles Rexach va explicar que un dels problemes que es va trobar quan va entrenar al Japó és que els jugadors són massa disciplinats, que els hi falta creativitat.
Sí, és cert. A Espanya ja vaig entrenar un parell de jugadores japoneses i sempre els hi deia, "em feu massa cas". Són persones molt disciplinades, fan tot el que els hi dius, i en el futbol no es pot controlar tot des de la banqueta. Per cultura, per manera de ser, són molt disciplinades. És molt fàcil treballar amb elles i inclús et demanen més tasques per poder aprendre més, es queden entrenant més estona. Potser és un futbol massa acadèmic, massa analític, els hi falta futbol de carrer.
El Vissel Kobe acaba de guanyar la lliga masculina i l'INAC Kobe és un dels grans del futbol femení. Sembla que Kobe s'està convertint en l'epicentre del futbol japonès, inclús per sobre del beisbol...
Sí, amb la lliga del Vissel Kobe s'ha produït un boom a la ciutat. Molta celebració, molta gent a l'estadi, molta festa... la veritat és que aquí el futbol se segueix molt. Al Japó hi ha una gran cultura de l'esport, de l'educació física, es practica moltíssim, sigui el futbol, el beisbol, el bàsquet... Ho veus molt clar els caps de setmana, quan gent de totes les edats surten al carrer, als parcs, a practicar esport, juguen a beisbol, bàsquet, futbol, celebren jornades relacionades amb l'esport... tenen hàbits de vida saludable.
En el darrer Mundial femení, el Japó va ser capaç de vèncer 4-0 a Espanya, que acabaria sent la campiona del món. En quin nivell es troba ara el futbol femení japonès?
Tenen un nivell molt alt, han crescut molt en els darrers temps. És una idea que els hi transmeto a les meves jugadores. Moltes somien en anar a jugar a Europa, però els faig veure que no tot és el Barça, l'Olympique de Lió o el Wolfsburg, la lliga japonesa és molt potent, hi ha molt de nivell. Les jugadores treballen molt bé des de molt petites, tècnicament són molt bones, els entrenaments són analítics, no necessiten que el futbol sigui divertit per practicar-lo. Treballen molt, estan molt preparades, i això es va poder veure al Mundial. Potser no hi ha el talent que veiem a Espanya, a banda que hi ha l'inconvenient de l'alçada, ja que físicament són més petites, però ho poden contrarestar amb altres virtuts, ja que són molt ràpides, fins a convertir-se en jugadores molt completes. A mi, per exemple, moltes vegades em costa diferenciar si són dretanes o esquerranes, ja que juguen igual de bé amb les dues cames.
Què ha canviat al futbol espanyol per què en un temps rècord el Barça sigui el millor equip i la selecció espanyola hagi guanyat el Mundial?
Fins fa uns anys, a Espanya hi havia un greu problema pel que fa als entrenaments i a la manera de treballar que per sort es va anar canviant. Molts entrenadors eren tècnics que acabaven a equips femenins perquè no tenien lloc als masculins, o inclús eren el pare d'alguna jugadora, com va ser el meu cas. Veies com treballaven alguns equips i et posaves les mans al cap. Nenes molt petites sense tocar pràcticament la pilota, feines molt físiques, autèntiques animalades. A poc a poc, per sort, va anar arribant una nova generació d'entrenadors amb una altra mentalitat i el futbol femení ha pogut créixer molt. Cada vegada hi ha més equips, més fitxes... i ha ajudat molt que hagin sorgit grans referents com Alèxia Putellas o Aitana Bonmatí, gràcies a elles s'ha tret aquest estigma de què el futbol només pot ser masculí.
Aquesta situació de canvi és la que ha fet que a la RFEF saltés tot pels aires?
El futbol espanyol estava antiquat abans que arribés Jorge Vilda. Jo havia fet jornades de formació amb ell i els seus col·laboradors i a mi em va semblar un entrenador molt ben preparat, una evolució del que hi havia abans. A mi el que em va sorprendre és que un entrenador no pot estar en un equip si l'equip no et vol. Els entrenadors depenem de les jugadores i si les jugadores han perdut la confiança en tu és molt difícil, i més quan les jugadores són tan importants com algunes de les quals havien renunciat. Espanya està avançant molt en aquestes situacions i això és la demostració de que hi ha dues Espanyes, la més progressista i la de VOX. Jo diria que en el futbol femení encara hi ha molt de l'Espanya de VOX, de "aquestes nenes comencen a jugar bé a futbol"... autèntiques bajanades. A poc a poc s'està modernitzant tot, però encara queda molt de VOX a la nostra societat.
Els canvis que s'han fet a la RFEF són suficients?
No ho sé. El que s'ha de fer és escoltar les jugadores, les d'ara i les que hi havia abans. Vero Boquete, per exemple, està sent un referent dins i fora del camp, perquè s'ha d'aprendre d'aquestes jugadores que han viscut en primera persona aquesta evolució del futbol femení. Jo vinc del futbol masculí, del Barça... i hi ha situacions al futbol femení que ni tan sols me les podia plantejar. El futbol femení s'ha d'equiparar al masculí i no estic parlant dels sous, les pròpies jugadores ho diuen. Es parla d'equiparar condicions. Fa uns anys, si tenies un nen, jugava a l'estadi gran, però si tenies una nena, jugava a l'estadi petit, que no tenia ni grades. Estem parlant de condicions, vestidors, la pilota, la gespa... Abans eren dos esports diferents i a poc a poc d'està equiparant.
Hi ha molta diferència entre un vestidor masculí i un de femení?
Sí, hi ha diferències, però potser no tantes com les que pugui semblar des de fora. Dins d'un vestidor hi ha moltes personalitats diferents i el futbol femení no és entrenar homes o dones, és entrenar persones. El que jo intento transmetre a les meves jugadores és el que jo vaig aprendre com a futbolista. He tingut la sort de tenir bons entrenadors i és el que intento transmetre.
Per què és entrenador de futbol femení?
No ho tenia planificat, va sorgir d'aquesta manera. La meva filla va practicar diversos esports i es va decantar pel futbol. Jo veia els partits i els entrenaments i em preguntava: 'què estan fent? Això no és el que jo entrenava com a futbolista'. L'equip es va quedar sense entrenador i m'hi vaig posar jo. I des d'allà, cap a dalt.
Quin pla de futur té com a entrenador?
Estic com a gust al Japó, molt content. No penso en una altra cosa que estar aquí més temps. Estic lluny de casa i trobo molt a faltar els animals domèstics. El meu gos i el meu gat no poden venir al Japó. Amb la família pots parlar, la meva dona i els nens venen de tant en tant, però els animals els trobo molt a faltar.
Va coincidir amb Xavi Hernández, al Barça B. S'imaginava que podria arribar a ser l'entrenador del primer equip?
Érem molt joves, però ja es veia que pensava molt més ràpid que els altres. Li donaves la pilota i ja sabia que s'havia de fer, anava molt més avançat, entenia el joc de posició. Jo crec que ha estat un encert fitxar-lo i esperem que aquesta progressió que es va veure la temporada passada continuï. Se li ha de donar confiança, però en el Barça depens molt dels resultats i del joc i la sensació és que ara està una mica estancat. La baixa de Busquets s'està notant massa, no s'ha trobat un substitut ideal, De Jong ha estat lesionat... Confio en Xavi, ja que és ADN Barça, no és un experiment com va ser Koeman. Xavi, amb confiança, hauria de treure els resultats.
Al futbol femení li ha ajudat molt que hagin sorgit grans referents com Alèxia Putellas o Aitana Bonmatí
Vostè va haver de marxar del Barça per la falta de confiança de Van Gaal. Va ser una situació injusta?
Va ser l'any que va marxar Albert Ferrer al Chelsea. Hi havia Reiziger, però quedava una vacant al lateral dret. Estàvem Okunowo i jo i Van Gaal va escollir Okunowo. A mi em va situar a la banda esquerra, en els 7 o 8 partits que vaig jugar amb ell. Les portes es van tancar i vaig haver de marxar. Sempre he dit que en el Barça han d'estar els millors, i a mi em quedava molt per ser-ho. No era una aspiració real. M'hauria agradat tenir més participació, és clar, però estic content amb la meva carrera, amb haver tingut la sort d'haver passat pel Barça. Va anar al Rayo, on vaig tenir una molt bona comunió amb l'afició, vam debutar amb la sub-21, la medalla olímpica a Sydney. El canvi no va ser traumàtic, tot va anar molt rodat.
No creu que la seva generació, en una altra època, hauria tingut més presència al primer equip?
Sí, i a vegades ho parlem entre nosaltres, però la realitat és que al Barça han d'estar sempre els millors. Sempre ens agrada tirar de planter, però a vegades no pots fer un equip. Hi ha d'haver una o dues generacions molt bones, com la de Xavi, Iniesta, Messi, Busquets, Piqué, Cesc... La clau és que els jugadors mitjans siguin de la base, que la banqueta l'ocupin jugadors de casa, que rendeixen molt bé. Un exemple és Fermín López, per exemple.