Juan Pablo Sorín (Buenos Aires, 1976) és un exfutbolista que va jugar en equips com Argentinos Juniors, el Cruzeiro, el Barça, el Vila-real, el PSG o la Juventus, i que actualment és productor i comunicador. L'exesportista argentí presenta el documental Érase una vez en Qatar al Tàctica Film Festival, que se celebra aquests dies a Barcelona. En el llargmetratge s'explica la història de la jove selecció de l'Argentina sub-20 que va guanyar el Mundial a Qatar al 1995.
I abans d'aquesta emissió ha atès El Nacional.cat per parlar de tot. Ha explicat com va sorgir la idea del documental, com va viure el Mundial aconseguit per l'Argentina també a Qatar amb Leo Messi com a gran figura, com està el Barça actual i un peculiar vincle amb Catalunya i el poeta Miquel Martí i Pol.
De què va el documental Érase una vez en Qatar?
És el nostre primer llargmetratge i sorgeix una nit de vi amb amics. La història no podia quedar en l'oblit i necessitàvem explicar-li alguna cosa al món més enllà del títol mundial que tingués a veure amb els valors, amb l'amistat, amb l'adolescència i amb un historia universal que uneix aquestes sensacions. És quan tens 17, 18 o 19 anys, estàs acabant l'adolescència, quan tens més preguntes, quan tens por, comets errors, escoltes determinada música, et vesteixes d'una determinada manera.... Estan retratats els 90 a través dels jugadors argentins, brasilers, espanyols i portuguesos. I expliquem com ens va canviar la vida a aquesta generació. Fonamentalment la importància d'assumir una responsabilitat tan gran com és vestir la samarreta del teu país a aquesta edat i deixar el llegat que val la pena jugar-te-la pels teus somnis.
Com recordes aquest viatge a Qatar al 1995?
És veritat que ningú no coneixia Qatar, no havíem sentit a parlar d'aquest lloc. Era una terra desconeguda i quan vam arribar va ser tot sorpresa perquè tampoc hi havia internet. I quan vam arribar hi havia desert, mar, gent vestida d'una altra manera, amb moltes crides per a pregàries constants durant el dia...
Vas viatjar a Qatar per a l'últim Mundial, quant ha canviat el país?
És brutal. El que és avui sembla un altre país. Mantenen les construccions d'aquella època, però després tot és nou. No és que arribem i reconeixíem llocs, era molt difícil perquè havia canviat absolutament tot i és com que tot també ha pres una altra dimensió.
Després dels Jocs Panamericans del 1995, aquest va ser el teu primer gran trofeu. Us esperàveu guanyar?
Vam arribar forts, però els grans candidats eren Espanya que tenia De la Peña, Raúl, Morientes, Michel Salgado, Joseba Echevarría... i tenia un equipàs; Brasil, que venia de ser campió sud-americà i justament ens havia guanyat a la final; i Portugal, juntament amb el Camerun, que era més fort a nivell físic. Nosaltres veníem més en silenci i amb un perfil més a baix, però és veritat que el nostre equip tenia molt poder mental i ens vam anar fent forts.
Aquest era l'objectiu?
José Pekerman —l'entrenador— havia posat objectius a una pissarra. Per a aquesta generació nostra era que fóssim tots professionals. Estàvem tots lluitant per un lloc per ser professionals i per jugar al primer equip dels nostres clubs.
Quina relació hi ha entre els dos Mundials guanyats per l'Argentina a Qatar?
Els entrenadors que avui són els entrenadors de l'Argentina, Aimar, Scaloni i Samuel van ser formats per José Pékerman i el seu cos tècnic dos anys després que nosaltres a Malàisia. Hi ha gent que no ho sabia, però és molt important perquè aquest equip que va jugar a Qatar que ens va representar i que agraïm, portava davant aquesta unió, aquesta humilitat, aquest respecte pel rival, aquests valors que d'alguna manera nosaltres vam aprendre a aquesta primerenca edat amb aquests mestres.
Estava predestinat que ara l'Argentina guanyés el Mundial a Qatar?
Qui ho sap això... però que Qatar és un lloc molt especial per als argentins i les argentines, sense cap dubte. Primer Mundial que es juga, que a part no s'anava a jugar allà, i guanyem. I que ara hagi succeït una cosa semblant i a sobre guanyem... Llavors s'ajunta tot i queda com aquests llocs sagrats per als seguidors argentins.
Qatar és un lloc molt especial per als argentins i les argentines
I Leo messi per fi es va coronar.
Jo crec que el món del futbol és més just a partir que Leo hagi guanyat primer la Copa Amèrica, després la Finalísima i, lògicament, el somni de qualsevol futbolista que és ser el campió del món. I el Leo s'ho mereixia. Però no només per ser el millor del món com a jugador, sinó per tot el que va lluitar, va tornar i no es va rendir. El missatge és genial per als nois, per no rendir-se, i quan tens un objectiu sempre hi ha coses per millorar, per corregir i fins que ho puguis donar has d'entregar-te.
(...)
I després agrair-li a Leo perquè la seva genialitat, el seu talent, la seva manera de liderar aquesta selecció van ser fonamentals perquè l'Argentina fos campiona del món. L'Argentina no hauria estat campiona del món sense Leo. Va ser determinant a cada una de les accions dins i també fora de camp.
I es poden comparar Messi i Maradona?
Cal gaudir d'ells. Són els dos millors jugadors de la nostra història, i darrere d'ells viuen altres gegants com Di Stéfano o Sívori. Cal gaudir dels dos, agrair i saber que som beneïts per haver tingut jugadors il·luminats, genials i únics com no hi haurà mai més així, i que ens han fet emocionar com ningú en les nostres vida.
Vas jugar al PSG i ara Messi ho està passant malament a París...
És absurd i inexplicable el tema dels insults. És una llàstima. Era una història per acabar d'una forma cordial i d'una bona manera. Per al Leo va ser molt dolorosa la sortida del Barça, però el París el va rebre, li va donar tot perquè tingués al seu nou club i amb un equipàs. I per al París que el millor jugador del món hagi anat allà el va posicionar en un altre lloc en el seu creixement. Aleshores era una història per realment acabar bé, que cada un se n'anés content i no d'aquesta manera. Em genera tristesa. Messi no es mereix un final així.
I que ara Messi pugui tornar al Barça?
Primer cal veure tot el tema de la viabilitat al Barcelona, de la Lliga, etc. Però a més del que vulgui el Leo. El que li desitjo és que sigui molt feliç amb la seva decisió i amb la seva família. Es mereix un gran final de carrera. Tant de bo que encara li quedin diversos anys i que continuï jugant amb l'Argentina.
També vas passar pel Barça durant uns quants mesos, com ho recordes?
Amb alegria, sabent que va ser un privilegi, un plaer. La idea era un contracte llarg que de fet va existir, però hi va haver un tema polític i el meu representant havia fet el contracte amb la part que no va guanyar (les eleccions). Em quedo des del debut al Camp Nou amb els aplaudiments aquell dia contra el Bilbao, fins a poder fer aquell gol contra contra el Cadis en l'amistós i el gol contra el Celta, i de passar molt bons moments amb un equip que venia d'una situació bastant complicada i que salvem la temporada, que era molt fosca per tot el conflicte que hi havia. I potser el millor estava per venir i d'alguna manera m'ho vaig perdre. Però també em queda un afecte molt gran tant pels aficionats com per tot el que em va tocar viure en aquells mesos a Barcelona.
Al Barça vas coincidir amb Xavi Hernández, ja de jove tenia aquest gen d'entrenador?
Va ser el jugador que a mi més em va cridar l'atenció quan vaig tornar dels primers entrenaments. Em va aparèixer un jugador que que veia tot abans que succeeixi la jugada. Era un estratega per jugar, el seu gir, la seva visió panoràmica em sorprenia... la seva passada, com saber portar l'equip. Sempre va ser molt racional, va veure molt bé el futbol, va entendre de què es tractava això i el va saber fer amb mestria dins del camp. Ja es veia que hi havia alguna cosa més.
I com veus el seu Barça?
Crec que ho està fent d'una manera brillant. Li ha tornat la identitat al Barça. Està a punt de guanyar la Lliga després d'un temps de crisi, de molts conflictes i traient-li molts punts als seus adversaris directes. Més enllà de les eliminacions a Europa o de la Copa del Rei, el Barça torna a situar-se entre els grans. I amb una manera de jugar que crec que fa feliç el seguidor del Barça.
També vas coincidir amb Luis Enrique Martínez, Carles Puyol, Andrés Iniesta...
Jugadors amb les capacitats tècniques al·lucinants en el cas del Luis. El temperament i aquest caràcter i la personalitat del Puyol. En el cas de l'Andrés, la màgia, per veure passades on no n'hi ha, aquestes gambetas curtetes. Jugadors que els vaig gaudir moltíssim i que tenim una relació maca.
I quan vas estar al Barça havies sentit parlar d'un nen molt bo que es deia Leo Messi?
Ja es parlava d'aquell jugador jovenet que ho estava fent molt bé. I, de fet, l'Argentina el convoca a jugar en aquest moment perquè no se l'emportés Espanya. Just quan jo estava es parlava d'aquest fenomen que estava creixent, i als dos anys el vaig veure explotar a Barcelona i després com a capità de l'Argentina.
Xavi Hernández li ha tornat la identitat al Barça
I te'n vas anar del Barça just quan va arribar Joan Laporta després de guanyar les seves primeres eleccions...
Ell estava assumint el comandament gairebé al final de la temporada. Va portar un jugador que va canviar la història en aquell moment del Barça com era Ronaldinho. Va ser transcendental juntament amb aquesta nova estructura que va portar amb Rijkaard i jugadors importantíssims que van créixer molt. Tots els fitxatges d'aquella temporada li van donar una cara diferent d'un equip que necessitava renovar-se. Crec que al Barça li van fer molt bé i va ser l'inici d'una molt bona etapa per al barcelonisme.
I ara parlant del present del Barça, el referent és Robert Lewandowski, que també presenta un documental al Tàctica Film Festival. És el gran líder que necessitava el Barça?
No he de descobrir jo que que sempre vol més, que va començar la temporada d'una manera descomunal, mostrant tots els seus dots com a golejador, però també com a jugador. No només juga dins l'àrea, sinó que es mou i s'entén molt bé amb els extrems i crea espais. És un dels els estendards d'aquest Barça gairebé campió. És un d'aquests animals del gol que que té com un imant dins que sempre està allà, que sempre busca més i el Barça necessitarà sempre un jugador així per tenir la referència.
(...)
En la meva època teníem un enorme jugador com era Patrick Kluivert, que estava també en els seus últims dies, però que per sort el vaig poder gaudir. Era increïble tenir-lo perquè li tiraves una bomba i te la baixava. Aquesta capacitat tècnica, així com la té el Robert.
I sobre el teu altre equip a Espanya, el Vila-real, com l'estàs veient?
Després de la sortida d'Unai Emery, a Quique Setién li va costar. No és fàcil agafar un equip a meitat de temporada i un equip que ja venia treballant d'una manera diferent. Va poder recompondre's i redreçar la temporada, i està clar que l'objectiu és participar sempre a les competicions europees. Segurament serà a Europa League, que és l'objectiu de tot el club.
Ja a nivell personal, a què et dediques ara a part de ser productor?
La comunicació sempre va ser una altra de de les meves passions. Quan jugava a River feia ràdio els dilluns en una ràdio comunitària, que pagàvem l'espai i després vam buscar els espònsors i així els meus companys tenien un salari. Després vaig escriure a diversos diaris i revistes de tot món: a Media Punta, a El Mundo, a El Pais, a Página/12, a So Foot... i quan em vaig retirar vaig començar a treballar a la televisió i comento futbol des de fa més de 12 anys. El gaudeixo, soc apassionat pel futbol, m'encanta veure, comentar, ser a prop i poder estar el dia de partit i en el moment que s'ha d'explicar a la gent també una mica diferent. He estat en els millors tornejos i en els últims Mundials per cadenes com a Telemundo als Estats Units, a beIN Sports, per a la televisió Argentina, molts anys a ESPN Brasil, i ara a DAZN.
Encara que van ser pocs mesos, a Barcelona se't continua recordant molt...
Jo crec que les dues parts ens estimem. Ens vam quedar amb ganes de jugar més temps a Barcelona. Després, per sort, ho vaig poder fer a la Lliga al Vila-real i em vaig treure l'espina. La veritat és que en sis mesos és difícil demostrar el nivell... vaig tenir bons partits, però crec que podia donar-li molt més al Barça, i potser em vaig perdre jo i també el millor Barça que va venir quan es va reestructurar i quan ja hi havia una planificació.
I a què es deu aquest afecte que reps a Barcelona?
Crec que per ser autèntic, natural. Ho vaig gaudir, ho vaig passar molt bé i vaig tenir la sort de coincidir amb diversos argentins amics com Javier Saviola, Tito Bonano... I després conèixer una mica de la cultura del Barça, la cultura catalana, de conèixer un poeta com Martí Pol. Van passar coses maques en aquest en aquell període, però és veritat que va ser molt curta.
I aquesta sorprenent relació amb Miquel Martí i Pol?
Va ser una relació també que va sorgir a través d'una nota que em van fer en l'Avui i de sobte m'arriben dos llibres d'ell amb la seva lletra tremolosa en els seus últims dies. Ell em va enviar dos llibres i em van arribar al club o a casa meva dins d'un sobre. Recordo l'emoció perquè estaven dedicats, que té una cosa especial i personal. A mi m'agrada molt la literatura, la poesia... i va ser un plaer conèixer-lo, però no vaig tenir la sort de conèixer-lo personalment.
M'arriben dos llibres de Miquel Martí i Pol amb la seva lletra tremolosa en els seus últims dies
I quins llibres eren?
Me'n recordo que un dels llibres era 'Després de tot'. I me'l va dedicar d'una manera molt càlida. També és molt maco que a través del futbol hagi conegut persones fantàstiques i fins i tot sense conèixer-les. Per això que sempre cal cuidar el futbol. Som com principiants de la vida i en cada lloc es pot aprendre el millor, es pot saber més sobre la seva cultura i intentar aprendre les diferents llengües que m'ha tocat viure als diferents països.