Laia Sanz (Corbera de Llobregat, Barcelona,1985) és una de les dones referents al món del motor. Amb 38 anys, la catalana ha passat per diverses disciplines com el trial, l'enduro i el rally raid. A més, ja és una de les cares més conegudes al Dakar, amb 13 edicions a l'esquena. A les seves vitrines ostenta una gran quantitat de premis en totes les modalitats que ha disputat, acumulant 37 títols i 4 medalles d'or als X Games. Amb motiu de la seva catorzena participació al Dakar, que es disputarà a l'Aràbia Saudita des del 5 de gener fins al 19 del mateix mes, Sanz ha atès ElNacional.cat abans d'emprendre el seu viatge.
Cada vegada queden menys dies per l’inici del teu 14è Dakar, com ho afrontes? Hi ha nervis?
Sí, òbviament hi ha nervis, i ara hi ha moltes ganes de marxar, perquè sents una mica que la feina està feta, se't fan llargs aquests últims dies, està tot embarcat, i amb moltes ganes ja de volar cap allà, i d'estar en situació de cursa i començar a donar gas.
Com es viu el Dakar en un país com l'Aràbia Saudita?
És veritat que em pregunten molt sobre el tema i al final allà estem en una bombolla. No ens adonem gaire del que passa o de la situació del país, i més ara, que arribem i ja ens porten directes al bivac i això és una mini ciutat, un mini món, on hi ha gent de tot el món. Allà no te n'adones massa si estàs a Aràbia o estàs al desert d'on sigui. Per tant, no vivim massa el lloc, diguem.
Pel fet de ser dona, has tingut un tracte de menyspreu a l’Aràbia?
Sí que he tingut anècdotes, però al final quan estem al cotxe, no ho he viscut gaire. Recordo un any que vaig anar amb un company d'equip al gimnàs de l'hotel i a mi no em van deixar entrar. Veus coses que xoquen, com cues diferents als restaurants. Alguna anècdota així sí que hem viscut.
Pel que fa al recorregut, aquest any sembla una mica més exigent que mai amb aquesta marató de dos dies, com ho veus?
Cada any diuen que serà l'any més dur, però sí que és veritat que crec que hi haurà un punt més de duresa que l'any passat. Ja l'any anterior va ser bastant més dur que les últimes edicions d'Aràbia, perquè van pujar el nombre de quilòmetres, de duresa de les etapes, de sorra, més quantitat de dunes... Jo crec que aquest any encara pujaran un pèl, però això està bé. Al final el Dakar ha de ser un Dakar, has de patir, i ha de ser difícil acabar. Els primers anys a l’Aràbia, potser respecte als últims anys de Sud-amèrica, havia baixat una mica la duresa.
Parlant, precisament, d'aquest patiment, com et prepares tant mentalment com físicament per aquesta cursa, que és molt exigent?
Treballem molt durant tot l'any i com que vaig fent coses tot l'any em mantinc en forma. També el fet de tenir tanta experiència en la cursa saps molt bé el que et funciona i el que no, i molts petits detalls que al final et fan anar més còmoda a la carrera. Per exemple, saps què t'has d'endur, la hidratació, l’alimentació... Tot això, després de tants anys, ho portes molt més controlat.
Ens pots fer cinc cèntims d'aquest dia a dia al Dakar, de la convivència i supervivència que hi ha allà?
Amb cotxe és una mica diferent, perquè al final ho comparteixes amb algú, que això també ajuda, no estàs tan sola. Et lleves molt d'hora cada dia, ara amb cotxe no tant, això era més amb la moto... Esmorzes bé, perquè a vegades no menges res fins a les 7 de la tarda i després et prepares per al dia i surts. Moltes vegades tens un enllaç llarg fins a començar l'etapa i tens temps de parlar amb el copilot, inclús pares a prendre un cafè, si són molts quilòmetres, a mig camí i després a l'etapa, focus, a tot gas, concentrats. Quan torna a acabar l'etapa, el mateix, tens un camí fins al bivac, que a vegades són pocs quilòmetres, a vegades són molts, i allà també tens molt temps per compartir amb el copilot per conèixer-te millor. El copilot és important que no només t'hi sentis bé professionalment, sinó també personalment, perquè acabes compartint-ho tot. També al motorhome, que menges junts, ho fas tot amb ell durant el Dakar, per tant, és una persona amb la qual t'hi has d’avenir molt bé.
Has corregut en moto, i ara vas amb cotxe. Tens plantejat provar algun altre vehicle?
Per què no? En un futur llunyà, qui sap. No estaria malament provar-ho. Jo espero poder cremar totes les etapes amb cotxe, tant de bo tingui els mitjans per acabar fent tot el que vull fer amb el cotxe, però, per què no? En un futur llunyà, espero que llunyà, potser provar un camió. Ara m'he tret el carnet de camió, només em falten les pràctiques de circulació, per tant, no estaria malament.
Quins objectius tens en aquest Dakar?
Cada any em pregunten què vull fer, el top tal o tal altre, però aquest any, com he dit, l'objectiu és gaudir, perquè l'any passat no el vam poder gaudir, no vam poder fer etapes netes, se'ns va complicar tot molts des del principi i això va ser molt dur. Aquest any crec que, si ens divertim, significarà que estem anant bé, que estem portant el ritme que sabem portar i que estem sortint cada dia allà on ens toca. I això també voldrà dir que estem fent una carrera molt més còmoda que l'any passat i si ho fem així, voldrà dir que també, a final del Dakar, estic convençuda que sortirà un bon resultat.
Com vius el fet de ser una dona referent dins del món del motor i del Dakar?
Ho visc amb normalitat. Faig això des que tenia 6 anys que competeixo, primer amb el trial i després amb altres disciplines, per mi és una cosa natural. He conviscut sempre amb equips plens de nois, he entrenat amb nois i gran part dels meus millors amics, com són del món, també són nois, per tant, ho visc amb total normalitat. Potser li xoca més a altra gent, però jo sempre ho he viscut com una cosa normal.
Més enllà de l'anècdota de l’Aràbia Saudita has viscut alguna situació masclista pel fet de ser dona en el món del motor?
N'he viscut moltes, des de comentaris que no cal repetir fins a tractes de certs equips. Per exemple, volar tot l'equip en business, que és una ximpleria, però és el detall, de volar tot l'equip en business i jo no. Coses d'aquest tipus m'hi he trobat moltíssim, però al final crec que amb bons resultats, m'he guanyat el respecte. Els últims anys al Dakar amb moto els vaig gaudir molt perquè estava un equip on em valoraven, em respectaven i em tractaven exactament igual que a la resta de companys. Ara he tornat una mica a la casella de sortida perquè és com començar de nou, però estic en aquesta transició i en aquest camí.
Tens alguna etapa o alguna anècdota del Dakar que recordis o que tinguis marcada tant en positiu com en negatiu?
En tinc moltíssimes perquè serà el meu catorzè Dakar, en 13 anys han passat milions de coses. Al Dakar acaba sortint el millor i el pitjor de la gent. M'he trobat amb coses molt maques com detalls de pilots que t'han ajudat, coses desagradables també com la mort de companys o algun pilot amb aquesta rivalitat malentesa que et ‘puteja’. Es viu una mica de tot, però em quedo sobretot amb la part maca que és la gran quantitat de gent que he conegut. El Dakar és una mica com un Gran Hermano, són 20 dies superintensos i que, o bé t'apropa molt a la gent, o bé te n'allunya molt, i en el meu cas crec que he fet molt bons amics al Dakar també.