Luis Enrique, l'entrenador que va tornar a encarrilar el Barça al camí de l'èxit (8 títols de 10) després d'un any de sequera amb Tata Martino, ha anunciat la marxa del club blaugrana a final de temporada. Se'n va debilitat perquè aquest càrrec és un caramel però crema, dóna prestigi però acaba restant vida, i perquè segurament ha valorat el temps que passa sense atendre tot el que voldria la seva família.

Tots els guardiolistes, excepte Pep Guardiola –que curiós- estan de celebració. "L'home amb qui el Barça va perdre els senyals d'identitat, l'ADN. L'entrenador agre que contestava malament els periodistes i el tècnic que va abandonar la pedrera". Aquest és un trist resum del que s'ha arribat a dir en el periodisme català d'aquest senyor que segurament marxarà del club amb un balanç de títols millor que el de Pep, però sense el reconeixement que s'ha guanyat i es mereix.

Perdre l'estil de joc és un pecat capital al Barça des que cert periodisme amb samarreta blaugrana va apostar per l'amiguisme abans que per la importància de l'èxit que, en definitiva, és el que compta en el futbol.

Tito Vilanova se'n va anar a la tomba amb títols però sense la benedicció dels nostàlgics guardiolistes.

Tata Martino em va confessar que el dia que va saber que al Barça no triomfaria va ser quan va volar a l'Argentina per enterrar el seu pare i va tornar urgentment a Madrid per dirigir el Barça contra el Rayo Vallecano: "Vam guanyar 1-4, però moltes cròniques no van destacar el triomf sinó que havíem perdut la possessió de la pilota i que els gols els havíem marcat de pilotes llargues llançades per Víctor Valdés".

Luis Enrique se n'anirà també amb molts títols, però desgastat, igual que el Pep, amb la diferència que d'ell no se'n destacarà la feina que ha fet per mantenir el Barça a dalt de tot explotant altres alternatives que el futbol i l'extraordinària plantilla que li han ofert.

Sense altres jugadors enlluernadors que van fer del Barça del Pep el millor equip del món, Luis Enrique va saber redreçar situacions difícils en un vestuari de figures i en un equip obligat a guanyar sempre. Ho ha aconseguit però no ha convençut tothom. En aquest Barça durant molts anys més continuarà pesant la religió guardiolista.

El paper de la premsa

"Vull que quan guanyi també em parlis amb el mateix to", va etzibar a un periodista de TV3 fa poc, en una demostració clara del seu grau de deteriorament amb la premsa. Estava cremat.

Entrenar el Barça pot ser que representi el treball més desitjat per a un entrenador, però té una dura penitència. Pot ser que el treball amb els futbolistes sigui el més divertit. Però atendre sis vegades per setmana els periodistes resulta pervers i cru per a l'ànim, la moral i fins i tot per a la convivència familiar. Cal ser de ferro i tenir un psicòleg particular per entendre el beneït entorn.

"Quan havia d'anar del despatx a la sala de premsa patia una espècie de tortura interna", Martino dixit.

Luis Enrique no ho dirà, però amb l'afecte que sent pels periodistes, segur que també pensa el mateix.

Anunciar la renúncia del càrrec per al final de temporada, en un moment que el Barça, el seu Barça, continua viu en tres competicions, és una decisió ben pensada i que si alguna cosa deixa clar és que Luis Enrique ha pensat en el club. S'allibera ell, treu pressió a l'equip fins a final de temporada, i permet que la directiva busqui un relleu amb temps. És el millor per a tot el barcelonisme.

Una altra cosa serà el substitut. Tindrà el mateix problema. Aquesta lluita contra els guardiolistes la té perduda qualsevol que vingui. Vinga, provem-ho amb un altre.