Benvolgut Memphis,
Primer de tot, permet-me que et tutegi. Fins fa pocs dies ens havies deixat clar que tenies voluntat d'adaptar-te plenament a la teva nova vida, perdent la por a escriure tuits en català o demostrant que el president Laporta t'ha explicat perfectament que ser culer no vol dir simplement estimar de debò el Barça, sinó també respectar Catalunya. D'acord. He volgut escriure't, però, perquè abans-d'ahir vaig veure que, a més de ser un jugador diferent, realment ets un hedonista de ca l'ample: algú que un diumenge al vespre sopa zamburiñes, spaghetti ai fagiolini i acaba la vetllada amb una copa de vi blanc mentre juga a cartes en un restaurant de Pedralbes com si estigués al bar de la facultat de Lletres de la UAB és algú, sens dubte, que mereix tenir el Passaport Hedonista.
El flamant fitxatge blaugrana fent una partideta de cartes en un bar, amb un tallat amb gel i una copa de vi blanc. (@memphisdepay)
Suposo que et preguntaràs qui sóc, però creu-me que no té massa importància. Simplement sóc algú que ha dedicat l'agost a poetitzar cada dia petits plaers de la vida en aquesta columna anomenada "Hedonisme low cost" i que avui, sincerament, no sap si incloure-la a esports, gastronomia o cultura. D'una banda, tu et dediques al futbol i el teu nom, per tant, s'associa a l'esport. De l'altra, sopar petxines de mar a la planxa s'ha d'associar per nassos a la gastronomia. La gràcia, per sort, és que l'hedonisme és un fet cultural, ja que no és res més que la doctrina filosòfica que veu en el plaer una font de felicitat. Jo no et dic que hagis de fer més cas al que va escriure Epicur fa més de vint segles que a les tàctiques de Koeman, eh, no em mal interpretis, però és evident que en aquest món on el 99% dels futbolistes d'elit semblen robots programats en sèrie i sense personalitat, tu ja fa dies que demostres ser, com a mínim, un paio especial que sembla anar més enllà. Tenir mirada llarga, que se'n diu. Valorar més el goig de viure que la circumstància de treballar, vaja.
El plat de petxines de mar a la planxa, conegudes com a zamburiñes, que va publicar Memphis. (@memphisdepay)
Deixa'm fer-te una pregunta: eren zamburiñes o eren vieires a la planxa? O fins i tot xelets, és a dir, volandeiras? La foto no m'ho va deixar del tot clar. En qualsevol cas, veig que les vas menjar com a mi m'agraden, amb una picada d'all i julivert. Suposo que hi vas tirar un rajolí d'oli d'oliva, no? Potser encara no t'ho han dit els teus assessors, però ja t'ho dic jo: has anat a parar a un dels països amb millor oli del món. Quan puguis, algun dia que el míster et torni a donar festa, agafa el cotxe i arriba't a Vallbona de les Monges per comprar uns quants litres de l'oli Finques Verd de L'Olivera. Xalaràs fort. Sinó, també et recomano un oli DOP Siurana d'oliva verge extra, el que fan a can Solé, a Mont-roig del Camp. De rebot, si hi vas, pots conèixer la casa-taller de Joan Miró, que t'ajudarà a entendre millor la terra on ara vius. És un Willem de Kooning a la catalana, per entendre'ns, però millor. No t'ho prenguis malament, per favor. Saps aquell mural que devies veure a l'aeroport del Prat el dia que vas arribar? És seu. Els catalans som com ell: a primer cop d'ull semblem estranys i complicats, gairebé indesxifrables, però simplement has de saber que això passa perquè no som mamífers racionals com tu, sinó més aviat mamífers metafòrics. O inclús subjuntivistes. En realitat, som tan simples com un plat de botifarra amb mongetes, Memphis: a nosaltres se'ns atrapa emocionalment com has fet tu, parlant-nos en català venint de fora.
Els spaghetti ai fagiolini de Memphis Depay, possiblement millor futbolista que cuiner. (@memphisdepay)
Abans que m'expliquis com eren aquells espaguetis amb mongeta verda que no sé si passarien el tall del jurat de Masterchef, deixa'm comentar-te dues coses: aquí la pasta nacional són els macarrons de l'àvia, però som un país més d'arrossos. Tu atreveix-te amb un arròs a la cassola i deixaràs de tastar invents italians dignes d'algun vídeo a Youtube d'un xef de Bolonya. També tingues clar que a Catalunya, quan juguem a cartes, acostumem a jugar a la brisca, la manilla o el set i mig, però el joc que has d'aprendre ràpidament si vols ser un autèntic català és la botifarra. Hi ha la botifarra de menjar, que et recomano que tastis algun dia, si pot ser a algun restaurant de Castellfollit de la Roca, i la botifarra de jugar. Totes dues són més catalanes que ballar una sardana al monestir de Montserrat, creu-me. A Montserrat, ben mirat, també hauries d'arribar-t'hi; he llegit que ets un bon creient i un gran devot, i has de saber que els catalans som un poble tan curiós que des de sempre hem resat a una verge negra i hem sentit devoció per un goril·la blanc. El que et deia, metàfores. Ah! I ja que veig que t'agrada fer una copeta de vi havent sopat, has de saber que tenim el territori mundial amb més vinyes de garnatxa blanca, que vins blancs de la Terra Alta com el Puresa de la Cooperativa de Gandesa són més orgàsmics que fer-li un gol al Madrid i que, a més, si t'agraden els vins de postres, tens per triar i remenar: a Sitges hi fan una Malvasia Dolça meravellosa, i una mica més a l'interior, a Sant Pau d'Ordal, et recomano el Brima 2019, un vi dolç natural de podridura noble elaborat per Eudald Massana. Ideal per acompanyar-lo d'un d'aquells puros que veig que et fumes, Memphis. Viam si el pròxim cop t'animes a penjar la foto a Instagram però fuman-te un caliquenyo fet a Lleida, va.
El dorsal 9 del Barça fumant tranquil·lament un puro a la platja, com l'hedonista de cap a peus que és. (@memphisdepay)
Sempre pots dir que fumes per trobar el regat possible, com hauria dit Josep Pla si s'hagués dedicat a jugar a futbol. Si fa estona que parlem de menjar, beure i la idiosincràsia dels catalans, ja és hora que parlem de Pla, un senyor a qui has de conèixer immediatament. Creu-me, a Catalunya només hi ha una cosa més difícil que fer oblidar Messi: pretendre fer oblidar Josep Pla. Si Messi ens va fer entendre què volíem ser, Pla ens va explicar qui realment som, per això l'has de llegir. Comença pel que vulguis, potser per El que hem menjat, ja que veig que t'agrada el mam i la teca, o bé per Els pagesos, si realment vols comprendre com som els culers de comarques que cada quinze dies fem centenars de quilòmetres amb autocar per venir al Camp Nou. Ben pensat, hauries de començar per Cartes de lluny, on parla del teu país i de ciutats com Rotterdam, Amsterdam o La Haia. Sobre Holanda, fixa't, diu Pla que "tot és romàntic, meravellat i trèmul". Sigui com sigui, tenir un llibre de Pla a la tauleta de nit per llegir cada dia abans d'anar a dormir t'agradarà, ja que és un acte hedonista i a la vegada tel·lúric, culturalment universal i tanmateix profundament local.
Joan Laporta dient-li a Memphis Depay, potser, que accepta acompanyar-lo a la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern del pròxim setembre. (EFE)
Anota't els deures a fer, doncs, va: a finals d'octubre, hauràs de celebrar la castanyada menjant panellets; l'endemà de Nadal, recorda fer-te una foto menjant canelons de Sant Esteve; i a finals d'hivern, engatussa a Piqué i companyia per fer una calçotada. Si tens temps, mira't totes les temporades de Plats Bruts. O de Temps de silenci. Si, a més, algun dia fas un bon shooting d'aquests teus amb espardenyes de set vetes que llueixin ben fort entre tots els teus tatuatges, et ben prometo que ben aviat seràs una llegenda. Però sobretot, no deixis de marcar gols com el de diumenge a San Mamés, no deixis de gaudir de la vida a cada moment i no deixis de dir "bon dia" cada matí. Si Josep Pla va dir que "el meu país és aquell on dic bon dia i em diuen bon dia", el Barça que estimem és aquell en el qual els seus jugadors saben que defensen l'escut d'una cosa que és més que un club.
Una gran abraçada,
Atentament,
P.