L’atletisme català viu un moment dolç. París han rebut diversos atletes catalans que intenten lluitar per una medalla olímpica, i hem tingut la sort de parlar amb una d’elles. Meritxell Soler (Sant Joan de Vilatorrada, 1992) debutarà a la cita olímpica en l’última prova de totes, la marató femenina. La bagenca va participar en la seva primera marató, la Zurich Maratón Sevilla, fa tot just un any i mig, esdevenint la millor debutant espanyola de la història. Va acabar en vuitena posició amb un temps de 2:26:37h, a tan sols 23 segons del que aleshores era el rècord nacional, de la també catalana Marta Galimany. L’any anterior ja s’havia donat a conèixer guanyant la Mitja Marató de Sevilla i el Campionat d’Espanya de Paterna just abans de fer el salt a la gran distància. Aquest febrer va tornar a la prova andalusa per a assegurar-se la plaça olímpica. Va rebaixar la seva marca en gairebé dos minuts (2:24:57h) i es va consolidar com una de les grans fondistes espanyoles del moment.
Com vas entrar al món de l’atletisme?
Vaig començar amb 15 anys, ja una mica gran, i de casualitat: el pare d’una amiga em va dir d’anar a provar-ho amb ella. Quan vaig arribar em vaig trobar amb el meu entrenador d’ara, el Joan Lleonart, que em va dir “va, fes mitja horeta per aquí corrent”, i no vaig aguantar ni quinze minuts. Però ell em va encoratjar a tornar l'endemà i seguir millorant. Va ser tot molt progressiu, i definitivament no va ser un amor a primera vista. Però vaig anar millorant de mica en mica. Vaig començar amb distàncies més curtes, amb el 1500, i a poc a poc vaig anar allargant.
Aleshores, tenies pensat fer distàncies més llargues?
Sí, des de ben aviat. Jo ja veia que no era massa ràpida, i tot el que era més llarg m’agradava molt més i m'anava millor. El canvi va ser molt progressiu, però. Del 1500 vaig passar a fer 3000, després 5000 i alguna cursa de 10 km. Però fins als 22 o 23 anys no vaig fer cap mitja marató, i va ser l’any passat quan em vaig atrevir amb la primera marató.
Quan vas anar al teu primer campionat d’Espanya, vas pensar que et podries dedicar a l’atletisme, o va ser sempre un hobby?
Era totalment un hobby, no tenia cap mena de pretensió. Simplement pensava “doncs ara m’apunto al campionat de Catalunya; ara al d’Espanya; ara intento fer podi”, però quan arribes a l’edat adulta és molt més complicat, perquè hi ha molta més competència i altres factors.
A part de l’atletisme, també treballes d’odontòloga. Com compagines la feina i els entrenaments?
Fins fa un mes i mig treballava 35 hores setmanals, que era infernal amb els entrenaments. Ara m’ho he baixat a 22 per fer-me la vida més fàcil, però tots aquests anys he estat fent jornada completa. Al final tinc un horari que em permet entrenar matí i tarda molts dies, que és el que necessito. Al matí tinc l’entrenament més llarg, al migdia vaig a treballar i al vespre torno a sortir a córrer una estona.
Quan dius “sortir a córrer una estona”, de quants quilòmetres parlem?
Nosaltres ho comptem per quilòmetres setmanals, i ara estic fent 160 km. N’hi ha dies que en faig 20, altres que en faig 30, depèn.
El cap és tan important com les cames, i jo el tinc molt ben posat
Podries viure només de l’atletisme? I quin paper juguen els patrocinadors en això?
Ara mateix sí que podria viure només de l’atletisme gràcies als patrocinadors. Estic amb la marca Puma, i amb el que rebo d’ells ja estic tranquil·la.
Aleshores, la compaginació amb la feina és decisió pròpia?
Sí, perquè també m’ajuda. És cert que 35 hores era massa, però ara que en faig 22 em va molt bé, perquè és una estona que no estic pensant a córrer, i també et treu la pressió de sobre, perquè viure de l’atletisme depèn molt dels resultats. L’any que tens millors resultats vius bé, però si un any baixes el nivell, els ingressos també ho fan. Això seria massa pressió per mi. El fet de tenir una altra feina fa que no la senti tant.
Passar tants anys fent distàncies més curtes com ha afectat el teu rendiment?
Molt positivament. Ara molta gent es llança a fer maratons sense haver fet cap cursa curta. Però en el món de la competició, el primer que has de fer quan ets jove és millorar en distàncies curtes, perquè quan et fas gran ja no pots guanyar aquesta punta de velocitat.
Quin creus que és el teu punt fort?
El meu cap, sense cap dubte. Soc molt competitiva i molt patidora. Al final les cames et faran mal en algun punt, perquè portes molts quilòmetres a un ritme ràpid, així que si no tens el cap ben entrenat, segurament no tindràs els resultats que vols. El cap és tan important com les cames, i jo el tinc molt ben posat.
El millor és agafar-se a un grup que creus que pot tenir un ritme bo i aguantar allà, intentar no morir pel camí
Mentre corres, estàs pendent dels temps que fas?
Depèn de la cursa. Quan busco un temps específic, com per exemple la marca mínima per anar als Jocs, estic molt pendent tota l’estona, encara que porti llebre. Però hi ha curses, com la que faré a París, en les que no interessa el temps, perquè al final el que importa és la posició. En aquesta situació el que sí que intento és saber en quina posició vaig, però és cert que a vegades és complicat. Però com coneixem les altres corredores, veient qui tens al voltant et pots fer una idea.
Com d’important és l’estratègia en una marató?
Doncs hi ha dos tipus de maratons i l’estratègia canvia. Les maratons en les quals vas a fer una marca bona, necessites tenir un ritme constant des del principi. Les de competició són diferents. El millor és agafar-se a un grup que creus que pot tenir un ritme bo i aguantar allà, intentar no morir pel camí.
Com és l’ambient amb les altres corredores abans d’una cursa?
Hi ha molt bon rotllo, tant amb les companyes de la selecció com amb les altres corredores. Sobretot entre les europees. Amb les franceses ens coneixem molt, perquè coincidim a molts campionats i parlem sobre quines maratons farem.
Quantes n’has fet, de maratons? I quina ha estat la teva preferida fins ara?
N’he fet tres, i la que tinc millor record és la d’aquest febrer a Sevilla. M’hi jugava molt —la plaça olímpica— i va sortir molt bé. A vegades costa que tot surti com una espera, així que vaig quedar molt contenta.
Que aquesta marató sigui als Jocs Olímpics, a París i com a prova de clausura, et posa més nerviosa o tens més ganes de fer-la?
Nervis, gens. Ja m’agrada que sigui una de les proves estrella. Poder participar en una prova tan mítica és un somni i tinc moltes ganes de fer-ho, sigui quin sigui el resultat.
Fer un top 40 o millor seria superar les meves expectatives
I podràs gaudir del trajecte i els monuments o simplement estaràs concentrada?
Sempre ho penso, que vull veure coses mentre corro, però després no m'adono de res. Vas molt concentrada i moltes vegades ni aixeques el cap per veure per on passes.
Quines expectatives tens?
És complicat saber-ho encara. D’aquí un parell de dies sortirà el rànquing de posicions, i jo crec que estaré al voltant de la posició 50 per marques. Així que fer un top 40 o millor seria superar les meves expectatives. Un cop sàpiga el rànquing, l’objectiu serà millorar-lo.
En l’últim any s’han vist les millors marques històriques espanyoles. Creus que en aquests Jocs es pot tornar a veure un rècord nacional?
En una cursa així, on el que importa és només la posició, amb la calor que fa a l’agost i amb un trajecte amb desnivell com han fet, veig impossible que hi hagi cap atleta capaç de fer una marca així. El rècord d’Espanya ara està en 2:21:27 h, i no crec que ni la guanyadora estigui en aquests registres.
A part de centrar-te en la marató, també gaudiràs de París?
Doncs el nostre equip marxarà cap allà tres o quatre dies abans de la cursa. Nosaltres no estarem a la inauguració, així que no estaré massa temps a París. Però prefereixo estar a casa tranquil·la, la veritat. Tants dies allà, amb una rutina diferent, un menjar diferent i tot, no estaria a gust. M’he agafat festa a la feina una setmana abans per descansar, i dues setmanes després per gaudir de l’experiència i no haver de tornar a treballar immediatament, i ho gaudiré a casa amb els meus.