Llàstima. Totes les portades dediquen espai a la protesta valenta dels futbolistes de la selecció de l’Iran al Mundial de Qatar. Però es deixen escapar la notícia o no l’han volguda veure. És aquesta: mentre els jugadors iranians es negaven a cantar l’himne del seu país —una protesta per la repressió de la dictadura islàmica contra les dones: més de 400 morts ja—, els jugadors de la selecció anglesa, els seus rivals, havien saltat al camp sense els braçalets One Love amb l’arc de Sant Martí —una acusació a la tirania qatarí i els seus abusos contra els drets humans— espantats per les amenaces de “sanció esportiva” brandades pels manaies de la FIFA. Quin contrast. Cap diari ho destaca i és tan gros, tan cridaner, tan sagnant com un gat que et salta a la cara. Només El Mundo ho apunta una mica amb un títol folklòric (“L’orgull el posa l’Iran”) perquè celebrar la gallardia, la fúria i els pebrots passa per sobre del fons de la cosa, que són els drets humans.
Diràs que els jugadors anglesos s’han agenollat en protesta, etcètera. Meh. Han fet com la gallina en un plat d’ous ferrats amb cansalada. Hi participa, sí, però qui s’hi implica de debò és el porc. I la cansalada l’hi han posat els futbolistes de l’Iran, decidits a pagar el preu de la seva rebel·lia. Els jugadors que s'han pronunciat contra la violència dels aiatol·làs estan disposats a alguna cosa més que a pagar el preu de les “sancions esportives”, que deuen ser la menor de les seves inquietuds. Els anglesos, en canvi, no estan disposats a pagar més preu que tacar-se els genolls d’herba abans no rodi la pilota. Els iranians saben que els principis es mesuren per allò que estàs disposat a perdre per preservar-los. Sardar Azmoun, l’estrella de l’Iran, jugador del Bayer Leverkusen, ha escrit a Instagram: “En el pitjor dels casos, seré expulsat de la selecció nacional, que és un petit preu a pagar fins i tot a canvi d’un sol cabell de les dones iranianes. Avergonyiu-vos de matar gent”.
Què devia pensar el funcionari de la federació persa que cantava l’himne, sol, a la banda? No sabia que era el contrast sobre el que destacava l’esbroncada dels nombrosos aficionats iranians de les graderies. La Vanguardia i El País donen en portada la foto que ho mostra, amb els supporters lluint una pancarta que diu “Dones, vida i llibertat”. Què pensarien en veure-ho els milionaris Harry Kane, Raheem Sterling, Jude Bellingham i els seus companys de la Three Lions, que no han estat disposats a… A què? A ser expulsats del partit o de la selecció, potser, per negar-se a treure’s el braçalet i defensar una causa en què creuen? En sentir l'amenaça de “sancions esportives”, als anglesos els han tremolat les cames i han renunciat als principis que encara brandaven només una hora abans del partit.
Insistiràs que agenollar-se mentre sona l’himne fa el mateix efecte. Doncs depèn amb qui ho comparis. L’esportista que va inventar el gest, Colin Kaepernick, era el quarterback dels San Francisco 49ers. Protestava així contra el racisme, la brutalitat policial, la discriminació. El van acomiadar el 2017 després que Donald Trump, ja president, declarés que calia fer fora dels equips els jugadors dissidents. Kaepernick, que havia menat als 49ers a la primera Superbowl en 18 anys, no es va tombar. Mai s’ha tombat: cap equip de la NFL l’ha tornat a contractar. Cinquanta anys abans, a Muhammad Ali, la protesta contra la guerra del Vietnam li va costar ser arrestat, l’espoli dels seus títols mundials, la ruïna dels primers anys de boxejador professional. Era el millor del món i se la va jugar pel que creia. Els jugadors de l’Iran s’enfronten a tot un Estat autocràtic i s'arrisquen a l'atur, la humiliació, la presó i les amenaces contra les seves famílies. Els futbolistes anglesos —i els altres— ni tan sols estan disposats a arriscar una targeta groga. En fi. En el partit, Anglaterra ha guanyat 6-2 l’Iran. Perquè al futbol no sempre guanyen els bons. A les portades, tampoc.