Va acabar el partit i el Camp Nou continuava cridant, plorant, abraçant-se, pessigant-se, cantant, en èxtasi, vivint un deliri mai viscut. Mentrestant, ell, Neymar, es va quedar uns minuts davant de les escales que donen entrada al vestidor, tants segons com va exercir de líder de la reacció que va conduir el Barça a l'èpica, memorable i històrica remuntada del Barça davant del PSG per classificar-se als quarts de final de la Champions per desè any consecutiu.
Utilitzava les mans per evitar l'enlluernament dels focus de la tribuna. Mirava fixament. Potser buscava el seu Déu, aquest Déu a qui adora i resa sovint, a qui demana protecció, i en qui tant creu. Potser volia veure-hi el fill, el pare, els amics, als qui va dir que remuntaria. No pas en va, Neymar va ser l'únic jugador del Barça que tan sols unes hores després de ser golejat (4-0) al Parc dels Prínceps va escriure en el seu instagram que "Enquanto houver 1% de chance, tenemos 99% de fe" ("mentre hi hagi un 1% de possibilitats, es té un 99% de fe").
I pel que sembla en el partit de tornada, el jove crac brasiler no va perdre la fe en cap moment.
Obstinar-se i encertar
Hi havia confiança en el seu estat de forma perquè en els últims partits havia brindat actuacions de luxe. Tothom sabia que l'atac del Barça seria dirigit pel costat esquerre, perquè Ney desequilibra com cap altre jugador al futbol espanyol. I Neymar ho va intentar una vegada i una altra, i moltes vegades es va equivocar en l'elecció de la jugada. Semblava que no seria pas la seva nit. Es va estavellar diverses vegades amb la defensa parisenca.
Però en el minut 50 va anar a buscar una pilota que va servir Iniesta, Meunier va relliscar i el brasiler va caure. Acabava de provocar el penal que va significar el 3-0 i omplia de més esperança el Camp Nou. Neymar entrava en òrbita.
Amb el gol de Cavani, l'equip va patir un col·lapse i el camp va quedar en silenci i va tremolar amb els atacs del PSG que Ter Stegen va desbaratar. Marcar tres gols més era una cosa que no entrava en el guió d'un partit que va acabar sent una pel·lícula de ciència-ficció.
Vuit minuts il·luminat
Però la fe de Neymar va anar creixent amb el final del partit. Com menys temps quedava més augmentava l'esperança de Neymar d'aconseguir l'impossible. I al 88, amb la gent pensant que ja no quedava temps, el número 11 del Barça va demanar xutar un tir lliure que va col·locar a l'escaire dret del porter del PSG: 4-1.
Neymar es va continuar obstinant, i quan al 90 l'àrbitre va sancionar un altre penal per caiguda de Suárez, el brasiler no va dubtar-hi. Va demanar la pilota, la va col·locar i va enganyar el porter per posar el 5-1. Va treure la pilota de les xarxes i se'n va anar al centre del camp agitant els braços demanant al públic que cregués en la remuntada, que mantingués la fe, que s'estava a un gol de la proesa, i encara que restés un minut calia intentar-ho. I el públic també va començar a creure-hi, i el soci de tribuna baixa va tornar a treure la pancarta de "#Remuntarem!".
I ell, Neymar, l'home que sempre prega "que Déu ens beneeixi i ens protegeixi", va viure uns últims minuts beneïts i protegits. Va viure il·luminat. Va aparèixer a tots els costats. I ja quan el temps afegit expirava, Neymar va xutar una falta, va recollir-ne el rebuig, va fingir amb la dreta i amb l'esquerra va colpejar la pilota cap al punt de penal on va aparèixer Sergi Roberto perquè el Camp Nou embogís d'alegria.
Ho havia posat tot sobre el terreny de joc. Ànima, cor i vida. Va emergir com el líder de la reacció que ha tornat al Barça el títol de referència del futbol mundial. Per tornar a enamorar els aficionats del món.
Encara és viva aquesta imatge de Neymar buscant a la tribuna qui sap qui. Però segur que aquest algú és del Barça i és tan feliç, com Neymar, com el barcelonisme, com el món del futbol.