El 26 de maig del 2004 és un dia que mai no oblidaran al Mònaco. Aquella nit primaveral, a Gelsenkirchen, el conjunt monegasc va disputar la seva única final de la Champions League, un partit que els podria haver catapultat a la glòria eterna, a ser el segon equip de la Lliga francesa, després de l'Olympique de Marsella, en proclamar-se en el campió d'Europa, i després d'haver firmat una competició espectacular.
El rival, a més, no era un gegant del moment, ni un equip aparentment amb estrelles consagrades, ja que es tractava del Porto, una final amb dos equips totalment inesperats. L'oportunitat, doncs, era única. El conjunt portuguès tenia a la banqueta a José Mourinho, llavors un jove entrenador prometedor, mentre que la seva estrella era Deco. El Porto venia de guanyar l'anterior edició de la Copa de la UEFA, contra el Celtic, però no deixava de ser un equip sense les estrelles que tenien clubs com el Milan, la Juventus o el Reial Madrid.
El llegendari 8-3 al 'Super Dépor' d'Irureta
Ningú no hauria imaginat quan es va iniciar aquella Champions League, que un dels finalistes acabaria sent el Mònaco, dirigit pel llavors inexpert Didier Deschamps. I és que era un bon equip, però no tenia grans estrelles. Amb l'italià Flavio Roma a la porteria, la defensa l'acostumaven a formar Hugo Ibarra i Evra en els laterals, amb Julien Rodríguez i Givet en l'eix. En el centre del camp destacaven l'argentí Bernardi, amb Edouard Cissé i Zikos, mentre que la davantera la formava un trident amb Giuly i Rothen en els extrems i Fernando Morientes a la punta, amb Prso i un joveníssim Adebayour esperant la seva oportunitat a la banqueta.
El Mònaco va quedar emmarcat al grup C, juntament amb el totpoderós Deportivo de la Corunya d'rureta, Tristán, Fran, Luque, Valerón o Djalminha; el PSV, amb jugadors del nivell de Kezman, Robben, Van Bommel, Park Ji-Sung i Rommendahl; i l'AEK d'Atenes. Com s'esperava, el grup va estar molt igualat i no es va decidir fins a l'última jornada i va deixar per a la història un llegendari 8-3 al Deportivo.
El Mònaco elimina al Reial Madrid dels 'Galàctics'
En els vuitens de final, al Mònaco li va tocar el Lokomotiv de Moscou, un rival aparentment senzill, però que es va quedar a les portes de deixar fora els de Deschamps. En l'anada, els russos van arribar a posar-se 2-0 i a fregar la golejada, però un gol de Morientes els va ficar de nou a l'eliminatòria, que es va decidir en la tornada gràcies a un gol de Prso en la segona meitat. Llavors, els gols fora de casa valien doble, per la qual cosa el Mònaco va accedir als quarts de final. I el seu rival va ser, ni més ni menys que el Reial Madrid dels Galàctics, amb Ronaldo, Zidane, Figo, Raúl i Beckham a la plantilla, que en l'anada es va imposar per un contundent 4-2. En la tornada, a més, Raúl va marcar el 0-1, per la qual cosa la classificació semblava estar tancada. Just abans del descans, Giuly va aconseguir l'1-1, iniciant-ne una de remuntada espectacular, ja que en la segona part Morientes va posar el 2-1, perquè Giuly, de nou, certifiqués la classificació.
I en les semifinals, el rival del Mònaco va ser el Chelsea, que estava en ple procés de creixement, amb jugadors del nivell de Lampard, Terry, Crespo, Verón, Hasselbaink i Makelele. El Mònaco va guanyar en l'anada per 3-1, encara que a Londres en van veure com el Chelsea se n'anava al descans 2-1, un resultat que els deixava a prop de la remuntada. El Mònaco va patir, però va mantenir el resultat, fins a aconseguir certificar la classificació gràcies a gol de Morientes.
Una final per oblidar
El Mònaco s'havia plantat a la final de la Champions League d'una forma més brillant que el Porto, que va enlluernar en eliminar en els vuitens al Manchester United, encara que després va ser més gris contra l'Olympique de Lió i, especialment, contra un Deportivo que va merèixer més que els de Mourinho. Els dos màxims golejadors de la Champions, de fet, van ser Morientes (9) i Prso (7).
Era, sens dubte, una final inesperada i única, dos equips que no entraven a cap travessa lluitant per la glòria. Encara que des d'un primer moment es va veure que no anava a ser la nit del Mònaco, ja que en el minut 23 va perdre Giuly per lesió. Poc després, Carlos Alberto va aconseguir el 0-1. En la segona meitat, els de Deschamps se'n van anar a l'atac, a per la remuntada, però els que van acabar marcant van ser Deco i Alenichev, despertant els monegascos del gran somni. 20 anys després, el Mönaco torna a la Champions League com un equip cridat a no fer res de l'altre món, després de superar un dur problema econòmic i amb un equip ple de perles semidesconegudes. La història es repeteix.