Hi ha al món algun escenari millor que el Camp Nou per fer brillar la màgia futbolística dels brasilers? Molt abans que Romario, Ronaldo, Rivaldo, Ronaldinho o Neymar visquessin els millors anys de les seves vides jugant a Barcelona, el primer i més gran astre brasiler de tots els temps va perdre 4-3 contra el Barça en la segona de les tres ocasions que va jugar al colosseu blaugrana, en un partit ple de peculiaritats tan estranyes que donaria per una novel·leta de quiosc.

El partit que va penjar d'un fil

La nit del 2 de juliol de 1960, Kubala, Pelé i Luis Suárez van fer-se una fotografia icònica pocs minuts abans de començar un amistós que gairebé no s'arriba a jugar mai. Setmanes enrere s'havia anunciat que el Santos de Pelé, Zito o Zé Carlos era el convidat estrella de la Copa Ciudad de Barcelona, un torneig iestiuenc i en el qual també participarien el Padova i l'altre equip de la ciutat, l'Espanyol; el format, de quadrangular, emparellava en una semifinal al Barça contra els italians per tal que l'Espanyol s'enfrontés amb el conjunt brasiler i, d'aquesta forma, els dos equips de la ciutat comtal poguessin enfrontar-se a Pelé. El 28 de juny, en la primera semifinal, dos gols de Vergés i un de Kubala permetien al Barça segellar un 3-1 amb el qual el conjunt blaugrana va assegurar-se un lloc a la final, però la semifinal de l'endemà entre els periquitos i el Santos no va arribar a disputar-se mai.

La Confederació Brasilera de Futbol, al·legant que necessitava jugadors del Santos per disputar la Copa de l'Atlàntic contra les seleccions d'Argentina, Paraguai i Uruguai, va enviar un requeriment a la Federació Espanyola -i aquesta, de rebot, a la Catalana- per tal que s'anul·lés el torneig i els jugadors brasilers tornessin al Brasil, argumentant que necessitaven fer repòs després de més de dotze amistosos disputats en poc més de quaranta dies. L'Espanyol, que havia cancel·lat un amistós a Roma i un torneig a Algèria per tal de jugar contra el Santos, va saber escasses hores abans del matx que no s'enfrontaria a l'equip de Pelé. Enmig del despropòsit general i per tal de minimitzar les indemnitzacions per incomplir el contracte segons el qual el seu equip disputaria dos partits d'exhibició a Barcelona, Athié Jorge Coury, president del Santos, va mediar amb la Confederació Brasilera de Futbol, que finalment va acceptar que el conjunt paulista arribés a Brasil el 4 de juliol, però amb una sola condició: només podia jugar un partit, en cap cas dos. 

La revenja de l'any anterior

En efecte, quan després de tantes trucades i maldecaps el Barça i el Santos van saltar a la gespa aquell 2 de juliol, poc es podien imaginar els dos equips i els organitzadors del torneig que encara els esperava un escull més per superar: una pluja torrencial, la típica tempesta d'estiu agradable d'apreciar des del porxo de casa però incomodíssima per a qualsevol espectador assegut a algun seient del Camp Nou. L'aiguat que a partir del minut trenta de joc va caure sobre el terreny de joc va ser tan majúscul que, de fet, des de la megafonia de l'estadi -inaugurat feia escassos tres anys-, va informar-se als 40.000 aficionats assistents que tenien permís per asseure's on volguessin, acumulant-se tots en els seients coberts per les graderies superiors. Feia exactament dos anys que un joveníssim Pelé, amb només divuit anys, havia meravellat el món aconseguint amb la selecció canarinha el mundial de Suècia, el primer de la història pel combinat brasiler. Un any més tard, aprofitant la fama que la figura de Pelé havia donat al Santos, el club brasiler havia fet ja una primera gira europea en la qual havia visitat Barcelona, oferint un recital de futbol i guanyant per 1-5 a aquell Barça entrenat per Helenio Herrera.

Un any després, però, les coses tindrien un altre color. Qui s'asseia a la banqueta blaugrana era Ljubiša Broćić, l'entrenador iugoslau que havia agafat el relleu d'un Helenio Herrera que, malgrat haver guanyat dues lligues seguides, havia estat destituït a les acaballes de la temporada 59-60. Ni el Barça era el mateix equip que l'estiu anterior ni Pelé va brillar com ho havia fet un any enrere, possiblement gràcies a un marcatge ferotge d'Olivella. Amb la fatiga que comporta una gira de gairebé un mes i mig recorrent mig món de partit amistós en partit amistós, el conjunt brasiler va sucumbir en una primera part demolidora en la qual els blaugranes van aconseguir col·locar un sorprenent 4-0 al marcador, amb dos gols de Suárez, un de Kubala i un altre de Villaverde. La relaxació culer i l'orgull propi dels brasilers, però, van permetre que a la segona meitat es veiés un partit diferent sobre el terreny de joc: dos gols de Pepe en escassos vint minuts i un tercer gol, obra de Pelé, van retallar distàncies fins al 4-3 final, un resultat al qual van contribuir les nombroses aturades decisives d'Antoni Ramallets, amb qui potser Pelé va somiar aquella nit. 

El toc final d'un partit esperpèntic

Aquell partit, després d'estar al llindar de la suspensió, va acabar jugant-se a les 22.45h de la nit, una hora tardana però gairebé plàcida si es compara amb la del debut al Camp Nou d'un altre insigne brasiler com Ronaldinho, més de quaranta anys més tard, a les 00.05h de la matinada. Igual que Ronnie en aquella famosa "Nit del gaspatxo", Pelé va jugar aquell dia amb el seu dorsal predilecte, el 10, igual com ho va fer Suárez -també el 10- o Kubala, amb el seu dorsal 9 a l'esquena, però el que poc s'imaginava l'estrella del Santos és que a la segona meitat s'enfrontaria a diversos rivals que duien el mateix número cosit a l'esquena. En efecte, els encarregats de material blaugrana, potser per la confusió generada des de feia dies sobre si s'acabaria jugant o no l'amistós, havien agafat només samarretes amb dorsals del 2 a l'11, motiu pel qual quan Suco i Loayza van entrar al terreny de joc, els dos únics jugadors de refresc fets servir per Broćić durant el partit van fer-ho amb samarretes que duien el mateix número d'altres jugadors blaugranes que en aquell moment estaven al terreny de joc.

Igual que els dorsals dobles, el que tres anys més tard també es repetiria és l'enfrontament entre culers i brasilers, de nou amb el Santos al Camp Nou i novament amb victòria blaugrana per 2-0. El Barça que Pelé va trobar-se l'any 1963 era ben diferent al de la nit del 2 de juliol de 1960, però, ja que deu mesos més tard d'aquest amistós estival, el conjunt barcelonista arribaria a la primera final de la Copa d'Europa de la seva història, la malaurada final de Berna que perdria 3-2 per culpa d'uns maleïts pals quadrats. Immediatament després, Suárez faria les maletes per triomfar a l'Inter de Milà, Kubala i Ramallets es retirarien i el Barça iniciaria una famosa travessia pel desert de catorze anys sense guanyar una lliga. Però això, per sort, ja és una altra història que avui ni toca ni convé recordar.