Pablo Torre, el futbolista que havia estat considerat com el nou Iniesta, per fi s'ha estrenat com a titular a la Lliga Santander en el duel entre el Valladolid i el Barça. Sí, Torre, el jove jugador càntabre blaugrana de només 20 anys que s'ha tornat a sentir futbolista de veritat. I és que a Pucela ha estat com les crispetes que es donen als nens mentre hi ha una pel·lícula de fons.
Pablo Torre és protagonista
Un futbolista que gairebé estrenava botes i que encara no sap ben bé on està ni amb qui juga. I encara sabia menys de la festa que tindria i quina pel·lícula acabaria veient. I és que el gol encaixat en els primers minuts ha estat una manera de dir-li que no tindria la nit somiada.
Però mica en mica aquell futbolista desvergonyit, intentant fer passades sense mirar, volent la pilota i, en ocasions, volent-la massa, s'ha atrevit amb el primer xut culer al minut 10. Però només estava escalfant. Ha estat un dels responsable de les faltes i també dels córners. Volia ser protagonista. I també s'ha associat en diverses ocasions amb Raphinha, intentant servir un gol que semblava no arribar perquè el Valladolid ja en portava dos.
El paper de Pablo Torre ha estat com una bona ració de crispetes, que tant podia ser que et toqués agafar-ne de salades com que et toqués alguna de dolça. Les salades perquè ha tingut moments de lucidesa, generant addicció i amb ganes que tornés a tocar la pilota per seguir veient de què era capaç el jove Torre. Però en certs moments també han tocat crispetes dolces, però aquell toc de dolç gairebé irrisori i sense gaire sentit per donar-li un gust innecessari al blat de moro.
63 minuts i prou
Pablo Torre sempre ha estat atent, oferint-se i sent dels més destacats del seu equip (no era gaire complicat). Si fins ara només havia gaudit de 256 minuts repartits en 11 partits, aquesta primera titularitat a la Lliga ha servit perquè es veiés el seu caràcter extravertit sobre la gespa. Ha volgut ser el rei de la festa i destacar més que aquesta pel·lícula que ja s'havia convertit en un film de terror però totalment intranscendent.
I si a la primera meitat havia donat aquella mínima il·lusió als culers en un dia que pocs aficionats del Barça han vist i gaudit del seu equip, l'al·licient de Pablo Torre s'ha anat diluint. A la segona part ja s'han agafat aquells grans del blat de moro que no han acabat d'esclatar. Pèrdues de pilota, perdut a la zona del mig del camp i sense ritme. La falta de regularitat també li ha acabat afectant al seu físic. I Pablo Torre ha acabat marxant al minut 63 sense haver pogut fer gaire més. Bon regust de boca, però no suficient per demostrar tot el seu talent.
El Valladolid-Barça ha estat un duel que s'ha mirat per compromís. I realment per intentar trobar-li algun al·licient s'ha hagut de fixar la mirada en Pablo Torre. I, definitivament, ha estat com donar crispetes als nens i mirar una pel·lícula —o un partit— que no canviarà la vida a ningú. Però Pablo Torre ha estat dels més destacat del Barça.