16 de juny de 1894. El pedagog i historiador francès Pierre de Coubertin lidera l'organització del I Congrés Olímpic, amb l'objectiu de recuperar els Jocs Olímpics de l'Antiguitat. El seu pla és que els primers Jocs moderns de la història se celebrin a París, el 1900, coincidint amb l'Exposició Universal que acollirà la capital francesa i que suposarà, per exemple, la construcció de la Torre Eiffel. Els delegats presents, però, creuen que falta massa temps i accepten la proposta del representant grec, Dimitrios Vikelas, que se celebrin a Atenes, el 1896, en ser Grècia la creadora dels Jocs Olímpics de l'antiguitat. De fet, Grècia reclamaria més endavant ser la seu permanent, una proposta que Coubertin va tombar, a més d'aconseguir que els següents es fixessin a París, per al 1900.
Coubertin havia aconseguit els Jocs Olímpics, tot i que encara havia de convèncer els dirigents francesos. En el marc de l'Exposició Universal, el govern francès volia promoure l'educació física, ja que existia la teoria que la derrota contra Prússia del 1870 va ser conseqüència del mal estat físic de la població. És per això que es proposa que durant l'Exposició Universal se celebrin competicions esportives internacionals, amb professionals i amateurs, per garantir el màxim nombre de participants. En aquest context, Coubertin intenta fusionar la idea amb la celebració dels Jocs Olímpics, per a la qual cosa s'ha d'enfrontar a Alfred Picard, el comissari general de l'Expo, que no és partidari de renunciar a la participació d'esportistes professionals. Al final es va fer un híbrid entre les 2 propostes i París va acollir els II Jocs Olímpics de la història, encara que descafeïnats. Van durar 5 mesos i oficialment no es van denominar Jocs Olímpics, sinó Concursos Internacionals d'Exercicis Físics i Esports. Va ser un esdeveniment caòtic, sense cerimònies d'obertura i clausura i sense promoció, el qual va provocar que algunes proves se celebressin sense públic. La part positiva, això sí, va ser l'acceptació a què participessin dones, amb més 58.000 participants.
477 proves esportives; 95 d'olímpiques
Els Jocs Olímpics de París 1900 van ser, doncs, una versió embrionària del que coneixem avui dia, encara que van servir per començar a promoure l'esport en la societat, l'inici de la flama olímpica. Anys després, el Comitè Olímpic Internacional (COI) va considerar que el nombre real de participants, tenint en compte esports olímpics, va ser de 997, entre ells 22 dones, de 24 països diferents. De les 477 proves esportives que es van celebrar a París, per exemple, el COI només en va reconèixer 95, el que va provocar que no s'acceptessin disciplines tan variades com globus aerostàtics, competicions de coloms, l'estira-i-arronsa, pesca amb canya o tir amb canó, així com tampoc competicions escolars.
Entre els esports sí reconeguts, van destacar l'atletisme, les competicions del qual es van celebrar a l'Estadi Croix-Catelan; el criquet, el ciclisme, l'esgrima, el golf, la gimnàstica, el futbol, el rem o la natació, les proves del qual es van disputar, ni més ni menys, que al riu Sena.
Els grans noms dels Jocs Olímpics de París 1900
El gran nom dels Jocs Olímpics de 1900 va ser el nord-americà Alvin Christian Kraenzlein, que va guanyar 4 medalles d'or, en 60 metres llisos, 110 metres tanques, 200 metres tanques i salt, un fet històric, ja que en el dia d'avui continua sent l'únic esportista que ha guanyat quatre medalles d'or individuals d'atletisme en una mateixa edició dels Jocs Olímpics. Un altre nom històric és el de la comtessa Hélène de Pourtalès, la primera dona a participar en uns Jocs Olímpics i, per a alguns historiadors, la primera a guanyar una medalla.
El debat sorgeix en el fet que la competició va ser una regata i segons algunes investigacions De Poutalès només era la propietària de l'embarcació guanyadora, però no va participar en la regata. En cas de ser així, Jeanne Filleul-Brohy i Marie Ohier van ser les primeres participants, en croquet, mentre que la primera dona guanyadora d'una medalla hauria estat la tennista Charlotte Cooper. Aquesta darrera opció ha acabat sent la més reconeguda.
La primera medalla de l'olimpisme espanyol
La delegació espanyola va estar formada per 13 esportistes, que van aconseguir 4 medalles, encara que el 2004 el COE va reduir el número a 8 esportistes olímpics, tots homes, i 1 medalla d'or, seguint la normativa aplicada pel COI: només es considerarien els esports amateurs, de caràcter internacional, sense hàndicaps i de caràcter obert.
En aquest sentit, la primera medalla de la història de l'olimpisme espanyol la van aconseguir els pilotaris Francisco Villota i José de Amézola, que no van arribar a disputar la final, ja que els seus rivals, els francesos Durguetty i Etchegaray, no es van presentar en discrepar sobre les normes de l'organització. També van aconseguir medalles, no reconegudes oficialment, Pedro Pidal, en tir al colom; les parelles Ángel Barrenechea-Juan Ituarte i Elicegui-Abadiano, en pilota basca professional; i Luis de Errazu, en polo.