El bàsquet és un joc d’equip. És un tòpic. Un pèl mal girbat, però, perquè el bàsquet també és un esport que permet a un jugador ser dominant i decisiu. Potser el que més. És la diferència entre el bàsquet de la NBA —al voltant de l’estrella de cada equip (Kobe, LeBron, Curry…)— i la resta del món. Sí que és una generalització discutible, però ara va bé per comentar les portades d’avui. Els autors d’aquestes primeres pàgines s’han acarat amb el dilema de triar entre la fotografia de tot l’equip celebrant la copa o destacar la d'algun jugador. En aquest cas, de la selecció espanyola, guanyadora del Mundial 2019, o del seu jugador més destacat, Ricky Rubio, coronat el més valuós de la final i de tot el campionat. La mateixa decisió haurà sobrevolat la redacció dels titulars.
Quina és la foto de l’esdeveniment? La de l’equip amb la copa, que presenta el valor de la feina en comú i destaca l’esforç col·lectiu? La d’algun jugador o jugadors en concret als quals atribuir el lideratge del grup i la representació del talent de la resta? La primera mena és poc agraïda perquè sempre és la mateixa imatge, indistingible d’altres ocasions semblants, amb la negativitat afegida que ja ha estat vista per tantíssima gent en televisions i webs i que, per força, ha de ser llunyana. Singularitzar la victòria en algú sempre dona més opcions a l'emoció i a l'èpica, a presentar un exemple, un ídol, una cara.
Tòpics suats
Tot plegat dona per a moltes elucubracions. La Vanguardia i l’Ara trien la imatge de Rubio, dues bones fotos que potser piquen l’ull més que les imatges de grup que apareixen a la resta de diaris de Barcelona i Madrid. Els titulars acompanyen bé, especialment el de l’Ara, ni que sigui més literari que versemblant, perquè no acaba de descriure del tot el joc dels nous campions del món o, dit d’una altra manera, Ricky no és Kobe. Però està ben trobat. La Vanguardia, al text, compensa la selecció gràfica i juga els dos pals: Espanya toca el cel + Ricky Rubio i Marc Gasol converteixen la selecció en or. També és veritat que un i altre polsen la fibra local amb dos jugadors de casa.
La resta, que trien la foto de grup, no aconsegueixen fugir als titulars dels emfàtics tòpics suats de sempre: es podran fer servir la següent vegada que la selecció espanyola guanyi un altre mundial en qualsevol esport. No és que estiguin malament —funcionen—, és que segurament La Vanguardia i l’Ara hi van dedicar una mica més de pensament i ofereixen així una portada menys rutinària, menys vulgar, menys repetida —més exclusiva, més del dia, més seva.
