Els diaris tenen avui en portada la fotografia de Pau Gasol, que ahir va anunciar que plega de la pràctica del bàsquet professional. És l’esportista català i espanyol més llorejat, més internacional i més el que vulguis. Diràs: i Rafa Nadal, què? Doncs que no és català i encara viu i lluita i quan es retiri ja en parlarem. D’entrada, hauríem de posar-nos d’acord en una magnitud que serveixi per comparar-los i, aviam, és que aquest parell són incomparables. L’únic diari que no té la foto de Gasol en primera pàgina és El Punt Avui, que hi té la notícia però entrega la foto als soferts passatgers de Renfe Rodalies, víctimes de la vaga salvatge dels maquinistes de tren. Potser mereixen aquesta imatge en portada, però potser la podien haver donat un altre dia, perquè la vaga ja en fa quatre que dura —i espera’t.
Hi ha dos tipus de fotografies de Pau Gasol, la bona i les dolentes. La bona és la que se’l veu que es tapa els ulls amb la mà per amagar les llàgrimes, el típic gest d’aflicció, i com la seva filla l’imita, posant-se ella també la mà sobre els ulls, com fa el papà. Good girl. La foto és sensacional, excel·lent, magnífica. L’has de veure —sap greu haver-te descobert la sorpresa que amaga, però fixa-t’hi igualment—. A més, té un puntet d’èpica professional perquè l’han feta almenys dos fotoperiodistes alhora: l’Albert Gea, de l’agència britànica Reuters (la publiquen l’Ara, El País i El Mundo), i el Javi Ferràndiz, d’El Periódico. Enhorabona a tots dos per la vista. Els altres diaris trien fotos dolentes —en comparació amb la bona, esclar— i resulta difícil d’entendre per què alguns que disposen del servei de Reuters no han publicat la foto de Gasol i la seva filla amb la mà a la cara. Si avui volíeu transmetre un sentiment de dol per la retirada amb un contrast d’alegria per la trajectòria colossal, aquesta imatge feia el fet millor que cap.
Avui també és un bon dia perquè comprovis quin diari et vol explicar les coses i quin et vol cuinar el cervell perquè pensis com ells. Compara els títols sobre l’acord entre PSOE i Podemos sobre alguns afers dels propers pressupostos de l’Estat en què els socis del govern espanyol no anaven alhora. El País t’informa que l’acord eleva les pensions més d’un 2% —sona una mica a alarma perquè no s’ha explicat com es pagarà tot plegat—. Però és un fet. La Vanguardia t’informa que l’acord sobre la llei d'habitatge encarrila l’aprovació dels pressupostos. Són dues proposicions fefaents i relacionades. El Periódico t’informa que, a conseqüència d’aquest pacte, l’Estat podrà intervenir els preus del lloguer. El Mundo, en canvi, fa un judici d’intencions i una valoració gairebé moral, i titula que Podemos “arrossega” Sánchez a la “intervenció radical” del lloguer. Què és una intervenció radical? No se sap, però sona fatal, put a sòviet i confiscació. Fa témer que els propietaris d’habitatges passin a ser més mal vistos que els independentistes. Un espant. Ara, a la informació, allò que se’n diu informació, això d’El Mundo no s’hi assembla gaire.
Una altra nota sobre l’ABC, que fa tres dies que publica els anomenats Papeles de Manglano. Es tracta d'una sèrie de reportatges que resumeixen i endrecen centenars de documents i agendes d'Emilio Alonso Manglano, l'antic director del Cesid (ara CNI) entre 1981 i 1995. Fa dos dies, per exemple, explicaven que la ministra de Defensa, Margarita Robles, quan era la segona del ministre Belloch a Interior, s’encarregava de portar diners en metàl·lic a la Casa Reial “per no deixar rastre”. Avui diuen que Joan Carles I va aconseguir 36 milions de dòlars del rei d’Aràbia Saudí “per finançar la Transició”. Esclar que sí. Després de tot el que se sap, totes aquestes “revelacions” tenen tot un aire de rentat de cara remarcable. Diumenge mateix, El País va començar a publicar els Pandora Papers, una investigació sobre companyies offshore. Revela que l'examant de l’emèrit, Corinna Larssen, volia deixar-li part de la seva fortuna si moria abans que ell. Ja ho saps, cantin papers i callin barbes.
