El 25 de febrer del 2006, a l’estadi de La Romareda, a Saragossa, Eto'o amenaça d'abandonar el camp, després de rebre insults racistes. “No jugo més”, deia el davanter del Barça, fora de sí. Al Reial Saragossa li va caure la multa més elevada de la història del futbol espanyol per racisme: 9.000 euros. Ho recorda el periodista Abraham P. Romero a El Mundo d’aquest dimarts. Disset anys després, a Mestalla, l’estadi del València, aquest diumenge, ha tornat a passar el mateix. Aquest cop, el racisme venia embolicat i confós amb la tangana que va suposar l’expulsió de Vinícius Júnior, cosa que alguns han manipulat en “una premissa injustificable: el comportament de Vinícius al camp permet i mereix vexacions de tota mena”, denuncia Santiago Segurola en una columna a El País d’aquest dimarts.
En aquests disset anys s’han succeït desenes d’episodis de racisme als camps de futbol de LaLiga que han estat arxivats, ignorats o saldats d’una manera tan ineficaç i miserable que no hi ha entre el públic ni una lleugera percepció que siguin un problema. Sembla més aviat que comportaments indesitjables i no tolerats en altres àmbits s’excusen en el futbol. L’enardiment i la passió són part de la contesa esportiva —diu el raonament— i s’hi permet un cert grau d’irracionalitat perquè no té conseqüències enllà dels estadis. “El que passa al camp, queda al camp”, com els mateixos jugadors repeteixen a tort i dret per fer-se perdonar tantes misèries. Aquesta temporada compta nou denúncies per racisme contra Vinicius —deu si hi sumes la d’aquest dilluns— i només dues condemnes, encara més irrisòries que la del cas Eto’o. La resta han estat arxivades. Aquestes últimes dades confirmen no només que hi ha un problema sinó, pitjor encara, que no es vol reconèixer. Es tolera xiulant i mirant al sostre. És mentida que no va més enllà del camp.
L’únic diari que aquest dimarts agafa el bou per les banyes és El País, que obre portada amb un títol tallant i fulminant amb acusació amagada a una societat sencera: “Els insults a Vinícius posen el focus en la tolerància al racisme”. La tolerància. No reconèixer-ho. Perquè guardar al calaix set de nou denúncies de racisme en casos que tothom s’adona que ho són potser té sentit processal i penal —no es pot identificar als culpables, no queda provat amb exactitud jurídica, etcètera— i fins i tot comercial. Però no fa desaparèixer la tara, la xacra, la deformitat que desfigura el futbol espanyol. La versió impresa del diari progre madrileny hi dedica quatre pàgines, gairebé tota la secció d’Esports. La Vanguardia va amb tres bones pàgines dins que tenen molt poc premi en portada. El Mundo hi entra més fort i titula per un fet —Espanya aplica les sancions més lleus per racisme— que confirma aquesta xacra com la carta robada del conte de Poe o l’elefant a la sala de la faula de Krilov. Ningú no en vol discutir ni el vol encarar. Ni les portades dels diaris.
