Fa temps que Ronaldinho Gaúcho va dir prou. Però avui ha estat el seu germà i representant, Roberto de Assis, qui ha verbalitzat el que molta gent va sentir quan va deixar el Barça, l’any 2008, per la porta del darrere: “Ell ha parat. Això ja estava definit i només faltava confirmar-ho”.

Més enllà de qualsevol títol, el gran llegat de Ronaldinho és intangible. El brasiler, desinhibit i saludant com un surfista, va acceptar el repte de canviar el caràcter a un club amb més de 100 anys d’història. Ronaldinho es va mudar de París a Barcelona amb l’objectiu de tornar-li al Barça, immers en la mediocritat més absoluta, la brillantor d’un passat cada vegada més llunyà.

Era la gran arma de Joan Laporta perquè el club deixés de banda el sentiment d’inferioritat envers el Reial Madrid i comencés a guanyar. I el seu primer dia va ser una declaració d’intencions. En un partit  contra el Sevilla al Camp Nou que es va jugar de matinada i enmig de gots de gaspatxo, Ronaldinho es va presentar en societat amb un gol que va fer tremolar el travesser i els ciments de l’estadi. A partir d’allà, tot és història.

Frank Rijkaard, amb mà esquerra i molta llibertat, va aconseguir que el nou ídol del Barça traslladés al camp tot el que li passava pel cap. Passades amb l’esquena, tocs d’esperó, túnels, retalls impossibles... Ronaldinho va triar Barcelona per pintar la seva obra mestra. I mentre submergia l’afició en un estat d’eufòria sense precedents, l’equip l’acompanyava i guanyava. El seu somriure ho havia canviat tot.

La ciutat es despertava amb la majoria dels nens imitant el seu gest amb les mans i anava a dormir veient com el Santiago Bernabéu reconeixia, aplaudint, que aquell brasiler despreocupat estava per sobre de qualsevol rivalitat. Jugava rient. Era impossible odiar-lo. Els defenses  renunciaven a discutir-li la pilota perquè Ronaldinho tenia una relació especial amb ella. Una relació que va començar als carrers i a les pistes de futbol sala de Porto Alegre. 

Amb la Pilota d’Or sota el braç i amb la sensació que ja havia aconseguit tot el que havia somiat de petit, el ‘10’ del Barça es va deixar anar. El futbol ja no era una prioritat i el club, amb el record de la falta per sota la barrera al Werder Bremen o el gol a Stamford Bridge, no va fer res per canviar-ho. La seva estrella es va anar apagant. El futbol corria per una banda i ell per una altra, incapaç de seguir el ritme a uns companys que feien tot el possible perquè no sortís a la fotografia. Tot i això, el talent mai el va abandonar. I el seu últim servei al club va estar a l’altura de la seva arribada: una xilena contra l’Atlètic de Madrid. 

Ronaldinho, als 37 anys, penja les botes. Els partits d’exhibició, on regatejava caminant per divertir el públic, avançaven el seu final. Fora del focus mediàtic, el que va ser el millor futbolista del món fa un pas al costat. El futbol i el Barça somriuran quan recordin un jugador tan especial. I el temps perdonarà la seva autocomplaença i enaltirà les moltes nits de glòria al Camp Nou.