El partit contra el PSV ha servit per veure una banda dreta inèdita en clau blaugrana: Semedo - Arturo Vidal – Dembélé. Els amants de la velocitat i el físic -alguns són dins de la secretaria tècnica del club– segur que han gaudit de les galopades dels tres jugadors, però la trista realitat és que la precisió ha brillat per la seva absència.
Vidal i Dembélé són bons jugadors amb marge de millora, això és indiscutible, però qui mereix un capítol a part és Semedo. El lateral portuguès hi és però no hi és: Defensa amb un èxit discutible, ataca amb poc convenciment i s’ofereix desitjant que no li passin. Costa ser dur amb ell perquè no és una qüestió d’actitud, però mentre juga és inevitable pensar en Sergi Palencia, un noi de planter que s’ha hagut d’anar a buscar la vida a Bordeus.
Arturo Vidal, tot i que avui ha estat el millor del centre del camp blaugrana, també mereix unes línies. El xilè mossega com un rottweiler fins i tot quan només vols jugar a pilota i gaudeix com ningú de l’intercanvi de cops. Quan el Barça ha hagut de treure aigua del vaixell a marxes forçades, The King (ell mateix s'autoanomena així!) s’ho ha passat com un nen en un parc d’atraccions.
EFE
I a la punta dreta, Dembélé. Si una cosa bona té el francès és que viu aïllat de la resta del món. Crítiques, càstigs, videojocs i retards: res d’això importa quan entra al terreny de joc. El noi és molt bo i el Barça el necessita -aquest dimecres ha signat una gran actuació-, però si vol triomfar, més enllà de millorar la seva conducta, haurà de fer un esforç per intentar entendre el joc de posició.
Aleñá i Riqui, amb torticolis
Ni Carles Aleñá ni Riqui Puig. El primer ha estat a la banqueta els 90 minuts i el segon ha hagut de veure el partit des de la graderia. Hi va haver un dia en què el Barça matava els partits adormint el rival, però contra el PSV l’equip ha optat per el rock’n’roll en estat pur.
Mentre escalfaven el seu seient, els dos jugadors del planter s’han hagut de resignar a buscar la pilota amb la mirada i l’han trobat al cel d’Eindhoven, on ha estat la gran part dels últims minuts del partit. Potser, només potser, ells eren la clau per conservar la possessió.
És hora d’assumir que Valverde, com Luis Enrique, no té consciència de club. L’entrenador extremeny sap que la Champions s’ha de guanyar sigui com sigui i està disposat a sacrificar el futur del planter si és necessari. I és que, al cap i a la fi, quan el futur sigui present, ell ja no hi serà.