Minut 59, pilota bombejada a l’àrea del Barça. Sergio Ramos, sense cap oportunitat de caçar l’esfèric, es desfà del seu marcador, Clément Lenglet, amb una empenta gens dissimulada. El central francès, conscient que se’n va a terra, estira la samarreta del futbolista del Reial Madrid, qui, com si acabés de rebre un tret a l’espatlla, salta en direcció contrària, ignorant les lleis bàsiques de la física.
L’acció desperta més simpatia que nerviosisme. Almenys dins dels milers de llars de Catalunya des d’on aquest dissabte s’ha seguit el partit. La piscina de Ramos —una més de la seva carrera— és ridícula. Però contra el conjunt de Zinedine Zidane, qualsevol caiguda dins de l’àrea és susceptible de ser penal.
Primer pas: els futbolistes del Reial Madrid encerclen Juan Martínez Munuera talment com si el col·legiat acabés d’insultar les seves respectives mares. Segon pas: aquest aixeca la mà i demana calma. La jugada s’està revisant a la sala VOR. Mentrestant, la realització repeteix l’acció. És una piscina en tota regla, agreujada pel fet que la primera infracció la comet Ramos. Qui hagi de defensar el contrari ho tindrà francament difícil.
Però el temps segueix corrent, i José María Sánchez Martínez, des de la sala VOR, comunica a Martínez Munuera que revisi la jugada. O hauríem de dir l’última part de la jugada. El col·legiat del partit no veu les imatges de la primera empenta de Ramos i assenyala penal. L’atracament s’ha complert.
Costa fer referència a teories conspiranoiques. A trames de corrupció dins de la federació. Si fos així, tindria poc sentit que seguíssim fent girar la roda gegant que dona corda a aquest circ. Però també costa creure en les casualitats. Aquesta setmana la premsa de Madrid remarcava que, contra els blancs, al Barça només li havien assenyalat 2 penals en els darrers 28 anys de Lliga. Doncs ja no és així. I el Madrid ja és líder.