Malgrat costi de creure, els diumenges al migdia a la Piazza del Plebiscito de Nàpols s'hi juga a futbol. Tot a la ciutat, des dels restaurants casolans fins a la forma de conduir, té una aura ancestral del món d'abans, i la manera de passar l'estona dels adolescents no n'és una excepció: unes jaquetes dibuixen dues porteries imaginàries davant la basílica de San Francesco di Paola i una vintena de joves que encara no saben fer equacions corren darrere una pilota en un partit caòtic, boig, sense regla del fora de joc ni àrbitres i on el resultat final s'acaba negociant després que cap dels dos equips es posi d'acord en qui ha marcat més gols. Mentre que a Catalunya l'epidèmia de rètols prohibint jugar a pilota a les places dels pobles ja fa anys que ens afecta, a Nàpols, una ciutat de més d'un milió d'habitants, és possible veure la canalla jugant lliurement en un escenari que equival a la versió napolitana de la Plaça Sant Jaume. L'altra diferència substancial és que si a casa nostra hi hauria nenes i nens amb la samarreta del Barça però també de l'Espanyol, el Reial Madrid o el Betis, a la Piazza del Plebiscito tots -absolutament tots- porten la del Nàpols amb noms com Mertens, Insigne o Fabián Ruiz a l'esquena. Són ells, però, quitxalla nascuda ja al sXXI, els únics en tota la ciutat capaços d'enfundar-se la samarreta del seu equip sense que aquesta porti el 10 a l'esquena i el nom d'un jugador retirat fa vint-i-cinc anys però sense el qual el Nàpols -ni Nàpols- no seria el que és.
Un mural amb la imatge de Maradona als Quarteri Spagnoli de Nàpols.
Esclaus de la nostàlgia
L'any 2014, quan La grande bellezza va guanyar l'Oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa, Paolo Sorrentino va afirmar en el seu discurs que dedicava el premi a tot allò que des de sempre l'havia inspirat: Federico Fellini, Talking Heads, Martin Scorsese i Maradona. Que l'astre argentí era una metonímia de la ciutat de Nàpols ho demostra que la setmana següent, en un partit de lliga, a les graderies de l'estadi San Paolo els tifosi partenopeus despleguessin una pancarta que deia: "Honor a qui en un moment de màxima celebritat no oblida els seus orígens ni la seva identitat. Gràcies Paolo". Les picades d'ullet de Sorrentino a l'equip de la seva ciutat són constants i recurrents, com va demostrar a L'uomo in più, La giovinezza o sobretot a The New Pope, on el cardenal Voiello és tan napolitanista que quan el Papa Pius XIII desperta del coma, el primer que li pregunta no és què ha vist al més enllà, sinó si ha pogut saber si el Nàpols guanyarà mai la Champions League. "La nostàlgia és l'única distracció possible per qui no creu en el futur", diu un dels personatges de La grande bellezza en una de les escenes més memorables del film, i aquesta frase bé pot servir per comprendre quina és la relació dels napolitans amb el seu equip de futbol i per què encara avui, tres dècades després d'haver guanyat la segona i última lliga de la història, la ciutat viu ancorada en aquell record dolç però llunyà, com bé pot observar-se en cada racó dels Quarteri Spagnoli, cada altar futbolístic repartit en parades del mercat i cada conversa de bar.
HBO
La ciutat que porta el nom del seu club
Juntament amb París, Nàpols és l'única gran ciutat de l'Europa occidental amb més d'un milió d'habitants i un sol equip de futbol. Totes les grans metròpolis acostumen a viure amb fervor la rivalitat històrica entre dos equips veïns, però a Nàpols la paraula ‘derbi’ no ha existit mai, a les cafeteries tots els parroquians parlen del mateix equip i als balcons de les cases les banderes que hi onegen són les d'un sol color, el blau cel. És per això que el SSC Nàpols és no només una religió pagana, sinó també l'exèrcit simbòlic i desarmat d'una ciutat que avui dia segueix sent l'única del sud d'Itàlia que ha celebrat mai una lliga. Dues, per ser més exactes. Tota una gesta tenint en compte l'abisme econòmic que diferencia les regions industrials del nord amb les zones agrícoles del sud, ja que les dues Itàlies i aquesta famosa dualitat entre el nord i el sud és un mite ple de realitats. Més enllà que el napolità sigui la segona llengua més parlada del país després de l'italià -quasi 7 milions d'habitants-, el menyspreu, l'animadversió i el racisme que es respira en moltes ciutats del nord respecte els terroni [adjectiu que podríem traduir com a ‘llardós’ o ‘pagerol’] napolitans és una xacra que es fonamenta en arguments més socials i econòmics que no pas culturals, dissortadament. Tant, que malgrat que les regions del nord hagin assolit part de la seva riquesa gràcies a la mà d'obra napolitana, siciliana, calabresa o pullesa de mitjans del sXX, encara avui és recurrent veure pancartes on es pot llegir "Benvinguts a Itàlia" cada cop que el Nàpols visita estadis del nord.
SSC Napoli
Un futur basat en la fe del passat
Quan fa trenta anys als cementiris de la ciutat s'hi van fer pintades escrivint Non sanno che se so’ perso [“No saben el que s'han perdut"] després de guanyar el primer Scudetto, pocs podien pensar en aquells moments que dues dècades més tard el Nàpols descendiria dues vegades a la Serie B, arribaria a caure a la Serie C i hauria de ser rescatat l'any 2007 després de fer fallida. Ressorgint des de l'infern de la tercera divisió italiana, amb l'arribada de la segona dècada del sXXI va produir-se un renaixement futbolístic que permetria de nou la consolidació del club a Primera divisió, la consecució de dues Coppa Italia i diverses participacions en la Champions League. Per fi, tot indicava que el passat deixaria de ser l'únic consol per satisfer el present, però no va ser fins a la temporada 2017-2018 quan un equip filharmònic i comandat sota la batuta de Maurizio Sarri va estar a punt d'assaborir de nou la glòria. Com una orquestra capaç de fer el millor futbol que mai s'hagi vist als peus del Vesubi, aquell Nàpols va ser capaç de batre tots els rècords possibles, assolir el nombre més gran de punts en una sola temporada en tota la història del club i competir-li la lliga a la Juventus fins a l'última jornada. No va ser possible guanyar-la, Sarri va marxar a final de temporada i la ciutat segueix encara avui lluitant contra el seu propi mite, ancorada a finals dels vuitanta i escurant el record d'aquells dies de glòria en els quals un argentí que no arribava al metre setanta va esdevenir per als napolitans un autèntic messies més venerat que San Gennaro.
Sens dubte, mirar endavant i deixar de parlar del Nàpols -i de Nàpols- sense basar-ho tot en el jugador més important de la història del club partenopeu no serà fàcil, com tampoc ho ha estat escriure un article sobre Nàpols esmentant només una vegada el nom d’El Pelusa, el napolità nascut a Lanús, al sud de Buenos Aires, que va canviar la història no només d'una ciutat, sinó de la seva societat.