Aquest dilluns Netflix va estrenar els dos darrers capítols de The Last Dance, la sèrie documental que l'empresa d'entreteniment californiana ha dedicat a la figura de Michael Jordan i els Chicago Bulls, guanyadors de sis campionats de l'NBA a la dècada dels 90.

Sobre l'obra es poden explicar diverses coses, però la primera que cal destacar és que The Last Dance és un producte de gran qualitat. I això, encara que no siguis aficionat al bàsquet, et permet gaudir de cada un dels deu capítols que conformen la sèrie. Imatges espectaculars, testimonis d'ambdós costats de la trinxera, ritme passable –té mèrit, si és té en compte que tothom coneix el resultat final–, i una banda sonora a l'alçada dels protagonistes. La sèrie documental farà trempar a fanàtics de l'NBA i estudiants de periodisme, però també caurà en gràcia a aquells qui aquest confinament s'estan dedicant a empassar-se tots els continguts de Netflix.

Jordan, llums i ombres

Ser el millor de tots els temps té un preu. Aquest probablement sigui el missatge principal que cal extreure de la producció, i és que aquesta retrata Michael Jordan com un semidéu del bàsquet (de fet, ho era) però també com una figura tirànica que va comandar el vestidor dels Bulls amb puny de ferro. Cap dels protagonistes de la producció, ni tan sols 'MJ', es molesten a amagar-ho. "Mai els vaig demanar res que jo no pogués fer", assegura. Jordan exigia que els seus companys estiguessin al seu nivell, però aquest repte, per impossible, es traduïa en retrets i frustracions. Però també en títols, és clar.

El comportament del líder, des del prisma del segle XXI, en un marc de sensibilitat millenial, gairebé es pot qualificar de moobing laboral. Però poc importa. Són els EUA, el país de la grandiloqüència, dels guanyadors i els perdedors. Els excompanys, directius i tècnics donen per bo el tracte entre Jordan i la resta d'humans, de manera que nosaltres també. Si la victòries i els títols són la vara de mesurar, no hi ha cap mena de debat possible: Jordan és el millor de la història.

Més protagonistes

Si bé és cert que Jordan, com és lògic, és el protagonista indiscutible del documental, cal apuntar que els autors també han volgut posar en relleu figures transcendentals d'aquells Bulls com l'entrenador, Phil Jackson, el mànager general, Jerry Krause, o els dos únics jugadors que, per la seva qualitat i carisma, podien seure a la taula de Jordan, Scottie Pippen i Dennis Rodman.

Aquests dos últims, més benvolents que el '23' però igual d'avesats a la polèmica, donen el toc de color necessari perquè l'obra no es converteixi en una reverència (tan) majúscula a Jordan. Pippen era la peça que el complementava i Rodman, més enllà de les seves desconnexions mentals, es convertia en una roca sota l'anella. D'acord. Encaixa i ens agrada.

Capítols per a tots els gustos

Com deia, explicar una història que qualsevol amant de l'esport coneix en major o menor mesura no ha de resultar senzill. El cert és que The Last Dance ha reactivat la passió per Jordan, els Bulls i aquell període de l'NBA; però aquest fet no amaga que, abans del seu llançament, la silueta de 'MJ' ja formava part de l'imaginari col·lectiu de tota una generació. Així, els autors plantegen un guió no lineal amb salts cronològics entre els anys 1990 i 1998. Funciona? Jo diria que sí, tot i que és innegable que a vegades resulta un punt confús.

Un dels millors episodis, en clau catalana, sens dubte és el número 5, dedicat als Jocs Olímpics de Barcelona 92 en els quals Jordan i el Dream Team nord-americà guanyen l'or. 'MJ' baixa del bus a Badalona i una de les persones que té al darrere duu La Vanguardia sota el braç. Un xoc cultural de campionat.

Festival de recursos... i d'americanades

És una llàstima que un producte tan ben acabat com The Last Dance pel que fa a les imatges, la música o la realització acabi caient, com era d'esperar, en alguns dels tòpics hollwoodiencs de les sèries nord-americanes. El capítol homenatge a Kobe Bryant, en el qual s'enalteix la seva figura de manera forçada, el relats sobre les morts dels pares de Jordan i Steve Kerr, o el famós episodi en el qual 'MJ' és enverinat per uns malvats pizzers de Utah i ha de rescatar els seus companys emmalaltit evidencien que, fins i tot a l'hora d'explicar una història real (i bastant èpica per si mateixa), Netflix no pot evitar caure en el segell made in USA.