L'últim partit de la temporada per al Barça l'agafa al mig d'un cicló aterridor que afecta greument l'expresident del club, Sandro Rosell, empresonat pels seus negocis previs a la seva vinculació en la institució catalana com a vicepresident esportiu de la primera directiva de Joan Laporta. Alhora s'ha encès novament el foc laportista, que demana la dimissió de l'actual president, Josep Maria Bartomeu, en veure's afavorit per l'audiència en el cas de l'acció de responsabilitat civil que la primera junta de Rosell (2010) va presentar contra la sortint directiva de Laporta.

Dividida aquesta part del barcelonisme, aquesta vegada amb més vehemència per coincidir amb la presó de Rosell, la qual cosa ha estat celebrada a les xarxes socials amb la intensa aroma de la revenja, toca a l'altra part de l'afició donar suport a l'equip en la final del Vicente Calderón, un últim partit que brinda l'opció de continuar sumant títols al seu historial.

No és el final de temporada que el barcelonisme hagués desitjat una vegada s'ha instal·lat en el triomf. Lògicament hauria agradat més disputar la final de dissabte vinent a Cardiff i haver celebrat diumenge passat el títol de Lliga. Però ha tocat el premi menor: la Copa del Rei, de la qual el Barça és amo absolut amb 28 títols a 38 finals, a cinc del segon, l'Athletic (23) i a nou del tercer, el Reial Madrid (19). I el que rebaixa l'expectació encara més és l'entitat del rival, l'Alabès, considerat com un equip petit.

Segurament a l'afició blaugrana li hauria agradat veure una final contra un Reial Madrid, però s'ha de recordar que aquesta disputa en aquesta competició només s'ha donat en tres ocasions des de 1903. Però sí que tindrà el gust de veure aquest partit a principi de la pròxima temporada per la Supercopa d'Espanya, sempre que el Barça aconsegueixi el triomf a la Copa.

Toca a l'afició i a l'equip intentar posar pal·liatius a la revolta que viu el club en aquest últim partit. L'afició del Camp Nou ha mostrat més seny i saviesa que exdirectius implicats tots ells en una guerra revengista per tots dos bàndols.

L'afició supera exdirectius

En alguns sectors del periodisme sembla que dolgui que el Camp Nou hagi acomiadat l'equip amb aplaudiments, cantant l'himne i agitant les seves banderes després de l'eliminació de la Champions amb el Juventus, i després de perdre la Lliga. Com també sembla que fereix la sensibilitat d'algunes oïdes castes que es cridi "Michel marieta" quan en la seva època de jugador madridista va ser un càntic unànime del Camp Nou.

I qui pensi que tot això -l'ovació a l'equip en la derrota- és fingit i artificial no em convencerà que els crits d'"independència" també ho són. Per mi simplement és l'evolució d'una afició que demostra el seu afecte a uns colors, a un equip, que des de fora i des de dins alguns volen veure'l destrossat, i per això s'uneix espontàniament i feliçment en el crit de "Barça, Barça".

El retorn de Jan

Aquesta unitat de l'afició del Camp Nou no apareix, en canvi, en els seguidors que aspiren a tenir el poder en el Barça. Aquesta és una guerra incruenta en què no s'observa cap pau, sinó tot el contrari. Fa la sensació que una nova sèrie, que bé es podria dir La revenja o El retorn de Jan sense por, acaba de començar.

Si s'accepta que a Rosell el va guiar un afany de revenja i no voler aclarir els comptes de la junta sortint, també cal preguntar-se què persegueix Laporta quan, després de l'empresonament de Rosell, anuncia que preguntarà a Bartomeu pel contracte de Qatar. Potser dirà que simplement pretén aclarir els comptes d'aquest contracte? O potser trobar una peça que també porti Bartomeu a la presó?

La lluita pel poder

Amb Rosell a la presó, havent decebut molts dels seus votants, al mateix temps que la seva presó satisfà els seus opositors, tots els aspirants derrotats en les anteriors eleccions recarreguen les pistoles i demanen la dimissió de qui els va derrotar (Bartomeu) i uns nous comicis.

La divisió del barcelonisme, quan el que tocaria és unitat pels moments que viu el país, resulta tot un plaer per a l'espanyolisme. Ni unitat en la política, ni unitat en el Barça. Serà veritat allò que va dir aquell president d'"abans es trencarà la unitat de Catalunya que la d'Espanya"?