Toni Bou Mena (Piera, 1986) és un pilot de trial, guanyador de 34 mundials, 17 indoor i 17 outdoor, i que sembla haver trobat la font de l'eterna joventut, a més de tenir la clau de l'èxit. Als seus 37 anys ha tornat a conquerir un altre mundial i, de moment, no té cap intenció de deixar de guanyar. El pilot català va rebre a ElNacional.cat al seu camp d'entrenament a Castellolí, on va concedir una entrevista per repassar la seva trajectòria i va parlar sobre el seu futur i el del trial català.
Has guanyat un nou Mundial de trial i ja són 17 indoor i 17 outdoor, també uns quants d'Espanya, el de les Nacions... i gran part d'aquests títols són de forma consecutiva. Quina és la clau de l’èxit?
La clau de l'èxit sempre és difícil. Jo crec que és la motivació, constància, perquè són molts anys estant davant i tinc aquesta motivació i aquestes ganes d'aixecar-te cada dia i voler millorar. És el que m'ha portat fins aquí. I el ser tan competitiu. Però sí que és veritat que mirem enrere i hem aconseguit molt més del que ens podíem imaginar.
Quan Pep Guardiola va marxar del Barça va dir aquella frase que s'havia buidat. En el teu cas també t'has buidat o com està el teu dipòsit?
El dipòsit està evidentment que no com el principi, però sí que és veritat que el món del futbol és diferent i en el meu cas he pogut aconseguir tots els títols mundials des del 2007. I guanyar, doncs, alimenta la motivació i la confiança que necessita un esportista. I quan tens moments difícils a vegades les coses no van com un voldria, però si acabes aconseguint el títol, això et dona aquesta energia per seguir.
L'únic que et fa seguir competint a aquest nivell és guanyar?
El dia a dia és molt diferent. Al final, el dia a dia no és la competició, sinó que és lluitar contra tu mateix i intentar millorar. És un esport molt difícil. Ara, amb 37 anys, he millorat amb coses, però físicament també he baixat, no estic en el meu millor moment perquè hi treballes molt per poder-hi estar, però no és el mateix que quan tenies 25 anys. Però amb la moto, tècnicament, amb l'experiència... pots anar millorant i, sobretot, el dia a dia, disfrutar i passar-s'ho bé. No tot és competir i no tot és estar sota pressió, sinó que poder gaudir del que fas és el que em fa estar tants anys, que sinó seria totalment impossible.
Per seguir competint a aquest nivell i durant tants anys, una de les coses que s’ha de treballar és la salut mental?
Està clar que la part mental avui dia a l'esport, amb el nivell que està i la pressió que tenim és una part importantíssima i cal treballar-la amb alegria, buscar la part positiva de cada cosa és el que fa desestressar-se una mica. També aconseguir els objectius et dona aquesta confiança que un esportista necessita i que és perfecta per a la seva salut mental.
Quina diferència hi ha entre el primer i l'últim títol?
És molt diferent. Jo sempre dic que el primer títol és un moment irrepetible perquè és el somni de qualsevol esportista que porta tota una vida lluitant, passant per moltes categories, pensant si un dia podràs, amb molts dubtes... Després els altres títols tenen molta feina, uns més que uns altres. Cada títol té el seu punt diferent. Però evidentment que el primer és irrepetible.
Quin dels teus Mundials ha estat el més especial?
Et diria que el primer, perquè és aquell moment que es lluita tota la vida. És el moment de l'esportista que aconsegueix el títol que més hi penses, que més penses si és veritat, i més te'n recordes. És el que et queda més gravat.
Què et genera més repte el trial indoor o l'outdoor?
Sempre dic que soc un pilot més d'indoor. Em surt més natural. És més explosiu i amb l'edat cada vegada costa més, però sí que el fet de venir de la bici de trial segur que em surt més innat i que des de sempre m'ha costat menys. M'he d'aplicar més a fer feina en el mundial outdoor, on realment haig de canviar una mica el meu estil natural d'anar en moto.
Després de guanyar-ho tot i d'aconseguir tants títols, quin és l'objectiu que tens a partir d'ara?
El meu objectiu a la meva carrera, estant on estic a l'equip Repsol-Honda i amb el que hem aconseguit sempre és intentar guanyar, però sobretot per sobre d'això és divertir-me, aprofitar i disfrutar d'una carrera molt més llarga del que m'hauria pogut imaginar i poder disfrutar aquests moments. Estic convençut que quan miri endarrere hauré fet el camí correcte.
Amb quina edat comences al trial i per què?
Als 4 anys em van regalar una moto de trial. A casa es practicava, tant el meu pare com el meu tiet, aquest esport i des de ben petit sempre demanava una moto. I als 4 anys vaig començar amb moto. Però curiosament vaig fer bici de trial fins als 12 anys, i a partir dels 12 vaig tornar a canviar a la moto. I vaig decidir fer només moto.
De fet, als campionats de trial hi ha molts pilots catalans. Per què creus que passa això?
Crec que la generació de Jordi Tarrés o Marc Colomer, també les marques moltes estan aquí a Catalunya, ha fet que es creés una afició en aquell moment, sortia molt per la tele... i tot això facilitava que la gent volgués practicar aquest esport, i es podia anar més per la muntanya. Però cada vegada hem de dir que és més difícil i, de fet, els nous pilots joves hi ha molts que no són catalans i això fa marcar una diferència. Així i tot, està clar que aquesta generació (la seva) quedarà per molts i molts anys.
En un món dominat pel futbol, quan comences a practicar aquest esport senties que al teu voltant la gent et mirava d'una manera estranya?
Quan practiques un esport minoritari les sensacions sempre són diferents. Sobretot si pots arribar a aconseguir aquests objectius i pots arribar a ser campió del món per molts anys, també gràcies al fet que estic al Repsol-Honda, s'ha pogut reconèixer molt més. A Catalunya i a Espanya és un esport més conegut, però sí que a vegades quan surts fora és sorprenent que hi ha molts esports per sobre i hem de tenir clar que el nostre és minoritari.
Què és el que creus que et farà dir prou?
La meva carrera, sincerament, ha durat més temps del que jo m'hauria imaginat. No m'hauria imaginat poder guanyar un Mundial amb aquesta edat i continuar sent competitiu. Hi ha un desgast molt gran i ja veurem. Crec que el que m'apartarà de l'esport seran les molèsties. Esperem que siguin molèsties i no grans lesions, però sí aquestes molèsties i el desgast, quan el físic va arribant al seu límit. Intentarem allargar-ho el màxim possible, no per guanyar, sinó perquè disfruto molt el meu dia a dia. M'agrada molt el que faig i no és un esforç per mi anar a entrenar. Mentre físicament estigui bé intentarem continuar.
T'has marcat alguna edat fins on arribar?
Si no t'enganyo, primer pensava arribar als 30, després als 35, i la veritat que ho he anat superant. En el seu moment, tant Jordi Tarrés com Marc Colomer, que eren els ídols de l'època, es van retirar als 29 o 30. Després, Fujinami, Adam Raga o Cabestany han anat allargant molt més les seves carreres. Físicament ens cuidem molt, intentes fer-ho tot molt bé i crec que això es nota i veurem fins on arribo, però, no tinc un número.
Quina és la clau per mantenir-te en forma?
Si la tingués tampoc l'explicaria, però va bastant en la línia de tots els esports: una bona dieta, dormir les hores que toquen, cuidar-se bé... Tots avui en dia tenim nutricionistes, fisioterapeuta, preparador físic... Tot això ha fet canviar. Jo penso que més que un canvi gros, és l'ordre de fer bé les coses que et fa estar físicament millor durant més anys.
Hi ha molts esportistes de motor que quan es retiren del primer nivell segueixen molt vinculats a aquest món, com han fet Valentino Rossi o Fernando Alonso al seu dia. T'has plantejat fer alguna altra cosa fora del trial com córrer el Dakar?
M'agradaria. Més que el Dakar poder provar el hard enduro, l'enduro extrem, que és un esport on hi ha molts pilots de trial i té la velocitat que falta al trial. Però també estic allargant tant la meva carrera que serà complicat. Si plego perquè físicament no puc més, no podré anar a provar cap altra especialitat, però sí que, evidentment, com a pilot amateur segur que faré de tot, ja veurem si acabo fent un Dakar o una altra cosa, però sempre com a amateur. Crec que acabaré tant al límit la meva carrera que després d'aquí tot el que vingui serà per gaudir.
Com veus el futur del trial català?
Es va crear una generació molt bona, hi ha una escola molt bona, hi ha molt bona base i estic convençut que hi haurà èpoques més bones o més dolentes, però veig pilots joves amb gran potencial. Crec que queden generacions molt i molt bones i esperem que a poc a poc es puguin anar fent àrees com treballa molt bé la Federació per poder mantenir-se. És molt difícil que es pugui mantenir aquest nivell tan alt perquè hem estat molts anys al podi fent els cinc primers, i això és molt difícil, però crec que s'està fent una bona feina amb la base i que es pot tornar a aconseguir.
Qui serà el proper Toni Bou?
El meu company d'equip Gabriel Marcelli, i el Jaime Busto, que ha fet una temporada molt bona i també va ser el meu company d'equip des del 2015 al 2017. És gent que té un potencial molt gran i que té una edat que està agafant experiència. I segurament estarà entre ells la lluita.
Tens algun pupil?
El meu company d'equip. Molts cops entrenem junts, treballem amb la mateixa moto i tenim molt bona relació. M'agradaria també quedar-me aquí a l'equip, tant amb ell com amb el Fuji, per fer tots pinya i que l'equip continuï aconseguint títols.
I t'has plantejat ser entrenador?
Ja veurem. Al final també depèn de com acabi la carrera i de la meva situació. Estic molt bé amb aquest equip, que és amb el que ho he aconseguit tot. I evidentment que m'agradaria quedar-me vinculat amb Repsol-Honda, amb els japonesos, amb la part de Montesa d'aquí. De tants anys hem creat una grandíssima relació i m'encantaria quedar-me vinculat amb ells.