Vallecas, camp que el Barça visitarà aquest dimecres, és un estadi molt especial, una petita illa, una joia en un futbol cada vegada més grandiloqüent i enfocat a les grans estructures d'avantguarda, encara que sense ànima. Ubicat al Carrer Payaso Fofó de Madrid, en mig de blocs de pisos des dels quals es poden veure els partits, apropar-se a l'Estadi de Vallecas abans d'un gran partit ja genera una sensació diferent, la del futbol de barri dels diumenges al migdia, d'entrepans de calamars abans d'entrar a un estadi petitonet i atrotinat en el qual part de la premsa s'asseu en banquetes com els dels equips i en el qual se surt creuant el terreny de joc. Una oda al futbol modest. I allà, just al costat de la humil botiga oficial del club, sobresurt un mural que glaça la sang, el de Wilfred Agbonavbare, una autèntica llegenda del Rayo Vallecano i figura que ningú al món del futbol espanyol no hauria d'oblidar mai.
Perquè Wilfred va viure la pitjor part del futbol dels 90. D'una banda, les enormes mostres de racisme que es produïen, impunement, a molts dels estadis de la primera divisió en aquells temps. La lluita contra el racisme arribaria després, ja entrat el segle XXI, però en aquells temps els futbolistes negres, escassos, van patir insults molt durs. I per un altre, el de la falta de formació per als futbolistes de com gestionar els seus guanys una vegada penjades les botes. I eres pocs els que guanyaven molts diners.
Willy, l'altre 'potro' de Vallecas
Nascut a Lagos (Nigèria), Wilfred no va tardar a convertir-se en un dels grans porters de la lliga nigeriana, fins a aconseguir un bitllet per a Europa, a la recerca de seguir la seva carrera al Vell Continent. Wilfred, de fet, va aconseguir fitxar pel Rayo Vallecano d'una forma insòlita, inconcebible en els nostres dies. Es va presentar en un entrenament de l'equip, llavors a la segona divisió, i va demanar una prova. Félix Bardera, Felines, va quedar impressionat i va promoure el seu fitxatge, a canvi d'un salari irrisori i el lloguer d'un pis a Vallecas. Aquell equip de barri va aconseguir ascendir a la Primera Divisió, iniciant una etapa històrica, amb Camacho a la banqueta i el polèmic Ruiz Mateos en la presidència. I va arribar el Rayo-Reial Madrid i Wilfred, conegut afectuosament com a Willy, va firmar un partit memorable en el qual ho va aturat absolutament tot, la qual cosa el va erigir definitivament en el nou ídol de Vallecas. El Rayo havia guanyat el Reial Madrid gràcies a ell.
Lamentablement, mentre Wilfred era idolatrat a Vallecas, un club en el qual els ultres, els Bukaneros, són notòriament d'esquerres, tot canviava quan jugava a domicili, on patia cada dos per tres insults racistes, actuacions que avui dia serien inconcebibles, malgrat que encara queda molt camí per recórrer sobre el tema. Per a la història va quedar un Madrid-Rayo en el qual les càmeres de Canal Plus van captar insults molt greus contra Wilfred que anys després es van viralitzar per les xarxes socials. "Haurien de prendre algun tipus de mesura per erradicar-ho. Hi ha partits en els quals la gent diu 'el porter és negre, cal marcar-li set gols', o simplement crida 'Ku Klux Klan, Ku Klux Klan!, va explicar Willy en una entrevista a la revista Don Balón.
Un final tràgic per a la llegenda
Wilfred va penjar els guants el 1997, amb 41 anys. No havia guanyat massa diners i l'obtingut no l'havia gestionat bé. El nigerià es va trobar a l'atur, sense formació de cap mena, sense ser massa conegut i de pell negra. A més, poc després la seva dona va morir de càncer de mama. La seva figura en l'àmbit mediàtic va desaparèixer, fins que anys després es va començar a explicar que aquell mític porter del Rayo Vallecano tenia moltíssims problemes per sobreviure. Wilfred obtenia feines eventuals, en gasolineres, agències de viatges, com a repartidor i fins i tot de mosso de càrrega de maletes a Barajas. El seu cas es va donar a conèixer al gran públic de forma indirecta, ja que durant un programa de televisió anomenat El jefe infiltrado, de La Sexta, va aparèixer l'exporter, carregant maletes. "Soc famós, i què? Abans no hi havia tants diners. Ara en dues temporades ja ets ric. La vida és dura. Si vols guanyar diners, cal treballar", explica Wilfred en el programa.
Poc després d'aquell programa, es va saber que Wilfred estava ingressat a l'hospital després de ser-li diagnosticat un càncer ossi. La seva dona havia mort, mentre que els seus fills estaven a Nigèria, sense diners per poder viatjar a Espanya. L'afició del Rayo Vallecano es va mobilitzar per ajudar la seva llegenda, recaptant diners perquè els fills de Wilfred poguessin viatjar fins a Madrid, per poder acomiadar-se del seu pare, que Willy no marxés veient-se sol en un llit d'un hospital. Desgraciadament, l'últim somni de Wilfred no va ser possible, ja que va morir, amb 48 anys, un dia abans que els seus fills aterressin a Barajas. L'afició del Rayo Vallecano va decidir que Willy mai no seria oblidat, per la qual cosa es va promoure el mural que avui recorda a tots els que acudeixen a Vallecas que fa anys aquelles porteries van ser defensades per una autèntica llegenda, un jugador que va obrir les portes als que van arribar després que ell.