Lugansk és una ciutat ucraïnesa i fins l’any 2014 també era on jugava el F.C. Zorya, l’últim rival de l’Espanyol perquè l’equip català pugui disputar l’Europa League aquesta temporada.

Ara fa justament fa 5 anys que la ciutat de Lugansk està administrada de forma efectiva per la República Popular de Lugansk, un estat federal de Nova Rússia, tot i que el seu reconeixement és limitat. El conflicte a l’est d’Ucraïna va obligar a traslladar l’estadi del Zorya. Ara, juguen al Slavutych Arena, a Zaporíjia. El nou camp, que té capacitat per a 12.000 persones, és del club PFK Metalurg Zaporíjia, equip que juga a la segona lliga ucraïnesa, una categoria inferior a la que juga el Zorya.

“El 27 d’abril del 2014 vam jugar l’últim partit al nostre estadi”, expliquen des del club ucraïnès a ElNacional.cat. “Després, quan va acabar el campionat, vam fer un stage a Eslovènia, i en tornar ja vam començar a jugar al nou estadi”, exposen. Així, detallen que entre el nou i el vell, hi ha uns 300 quilòmetres de distància.

Des del club asseguren que l’estadi encara està en funcionament i subratllen que hi van haver de fer algunes reparacions perquè va quedar malmès, en especial la pantalla on s’indicava el marcador.

“Hi ha molts controls militars a la zona”

“No hi anem gaire perquè hi ha molts controls militars a la zona” i, fent memòria, ens expliquen que a l’equip actual, només hi queden tres jugadors dels que van jugar a l’estadi del club, a Lugansk.

“Ens agradaria tornar, però no ho sabem”, detalla. “Ja ho veurem més endavant. Ara per ara, no és possible”. Tot i això, no estan preocupats pels seguidors. “Tenim fans a Lugansk, aquí, a tot Ucraïna, arreu d’Europa, a Rússia... els fans ens segueixen allà on anem”.

“Com a ciutadà, abandonar casa teva és dur. En el meu cas personal, els vidres de l’habitació no paraven de moure’s, teníem vidres trencats al menjador... amb la meva dona vam decidir mudar-nos”, explica un dels membres del club.

Pel que fa als jugadors, des del club detallen que ara per ara els jugadors “no volen anar allà”. La zona no és segura, tot i que exposen que “pel que hem vist a les notícies està calmat”. I insisteixen en el fet que “l’equip va canviar de dalt a baix abans de venir aquí”.

Malgrat el canvi, asseguren tenir “bones condicions, bons equipaments, ara tot és molt normal”, detallen. “Ja fa cinc anys d’aquest canvi”.

Com s’ha arribat fins aquí?

L’any 1994 es va fer un referèndum a l’Oblast de Donetsk i Lugansk i el 90% dels resultats donaven suport perquè el rus fos la llengua oficial per sobre l’ucraïnès. Per tant, la llengua russa demanava ser oficial a nivell regional. Malgrat tot, el referèndum va ser anul·lat pel govern ucraïnès.

Durant la intervenció militar russa a Ucraïna, els rebels prorussos van apoderar-se d’edificis governamentals a la regió proclamant la República Popular de Lugansk. La coneguda com Guerra del Donbass va provocar una sèrie d’enfrontaments armats com a reacció contrària de l’Euromaidan, manifestacions de caire europeista i nacionalista d’Ucraïna que van fer caure el govern del prorús Víktor Yannukovitx, del Partit de les Regions. Les protestes van començar el 21 de novembre del 2013.

L’11 de maig es va celebrar un referèndum d’independència inconstitucional, segons la llei ucraïnesa. Aquest, però, no va ser considerat legítim per cap govern excepte pel d’Ossètia del Sud. Ucraïna, doncs, no reconeix el referèndum ni els seus resultats. La Unió Europea i els Estats Units van considerar-lo il·legal.

Ara per ara, Lugansk és la capital i el centre administratiu de la República Popular de Lugansk, i l’administració de l’Oblast de Lugansk va ser traslladada a Sievierodonetsk pel govern d’Ucraïna.