Els accents són importants. Marquen la nostra forma d'expressar-nos i, amb ella, la nostra personalitat. Defineixen, d'alguna manera, qui som i d'on venim. I el que fem. Perquè, sovint, l'accent d'una persona canvia amb el temps, i pot fer-ho amb les circumstàncies.

👉 El romànic català ho peta a les xarxes gràcies a aquest compte de Twitter/X
 

👉 Aquests són els noms de poble més divertits, estranys i ofensius de Catalunya
 

Per exemple, la gent que se'n va fora del seu país o regió d'origen, moltes vegades manté el seu accent de forma gairebé desafiadora, destacant sempre com el forà. Tanmateix, altres vegades la gent acaba perdent el seu accent i incorporant deixis de l'accent del nou país o regió en la qual visquin. Quan més proper és el segon accent, més fàcil és que aquests canvis es mimetitzin. Com més allunyades les llengües, més difícil perdre l'accent d'origen.

Així, un català de Barcelona que porti uns anys vivint o treballant en Lleida o València, més fàcil és que acabi adoptant deixis del català/valencià d'allà. I després tenies Michael Robinson, que va viure i va treballar dècades a Espanya, dedicant-se al món audiovisual, i mai no va perdre un accent anglès que semblava que havia arribat feia tot just un any.

Però, per què passa això? Per què hi ha, per exemple, catalans als que se'ls detecta a quilòmetres per l'accent, i d'altres en canvi mai diries que són catalans? Una especialista en fonètica ens dona la resposta.

La por del ridícul, la necessitat d'encaixar

Jane Setter, professora de fonètica de la Universitat de Reading, explicava en un article a The Conversation que els accents són una cosa fluida al llarg de la vida, i citava una investigació recent que indica que l'accent de les persones s'apropa al del grup de parlants amb el qual s'identifiquen en aquell moment de les seves vides. Sembla ser un gest inconscient, impulsat pel desig o la necessitat d'encaixar, de ser comprès o acceptat en la nova comunitat. En ocasions perceben que el seu accent pot ser ridícul i desitgen evitar ser el centre de les burles. O de la discriminació, doncs, com mostra un altre estudi (centrat en el Regne Unit), almenys una quarta part dels professionals de classe obrera han estat assenyalats o marcats en el treball pel seu accent.

Els accents que no canvien

Per què passen els casos contraris? Hi ha gent que no canvia el seu accent, o el suavitza molt poc. En aquests casos, una de les raons podria ser una identitat molt forta i consolidada, i en aquests casos sovint el manteniment de l'accent és resultat d'una acció involuntària o inconscient. En altres casos, aquesta resistència al canvi pot ser més conscient, fruit d'una percepció que el seu accent és desitjable, i per tant fer-lo servir suposa un avantatge d'algun tipus.

I tu, coneixes gent que hagi perdut per complet el seu accent en mudar-se a un altre lloc? O catalans que mantinguin el seu accent amb fermesa després d'anys vivint fora?