La transformació de Bilbao
Bilbao és una capsa de sorpreses. Durant dècades havia estat oculta sota una espessa capa de sutge, que l’havia atordida i ennegrida. Però la revolució urbanística dels darrers vint anys l’ha recuperada i l'ha transformada en una ciutat per veure-la i per viure-la. Fa poc més de vint anys, les fàbriques siderometal·lúrgiques que inundaven l’areny esquerre de la ria de Nerbion van ser desplaçades als afores i, de cop i volta, va aparèixer una nova ciutat, moderna i de disseny, però que es reivindicava a través de la seva història i la seva tradició. I això és el que vam anar a conèixer. La nova Bilbao, transformada, que et vol explicar —alhora— la seva desconeguda història i la seva aposta de futur.
La Bilbao medieval
Bilbao és una ciutat de fundació medieval. I per a conèixer les arrels de la villa, vam passejar per la part històrica —Zazpi Kaleak (els set carrers)—, disposada sobre un meandre de la ria. A la part històrica, vam visitar els edificis més representatius: l’església i el pont de San Antón —que són les icones heràldiques de l’escut de la ciutat—, la catedral i el mercat de la Ribera. Vam tombar pels carrers més "castissos" i que expliquen millor aquell origen medieval: Arenal, Barrenkale, Txakurra kalea, Berri plaza. I vam fer una immersió en l'extraordinària gastronomia basca, la primera de la nostra experiència, al restaurant Los Fueros, a Fueros kalea.
La Bilbao moderna
A mitjan segle XIX, Bilbao va saltar la muralla i la ria, i els seus arquitectes van traçar l’eixample modern. I aquest Bilbao elegant —contraposat al castís Bilbao vell— també ens interessava molt. Vam passejar per les alamedas i ens vam endinsar en un dels edificis més representatius de l’època d’urbanització de l’eixample, la Alhóndiga, el gran celler de vi, oli i envinagrats d’aquell Bilbao a cavall dels segles XIX i XX. Actualment, convertit en un gran centre social, cultural i expositiu —és anomenat Azkona Zentroa—, és el conjunt urbanístic que millor il·lustra i explica el procés de transformació de petita villa a gran ciutat.
La Bilbao del futur
El Guggenheim, edificat sobre el solar de les antigues drassanes Euskalduna, explica aquesta aposta de futur. El Guggenheim no són només els seus espais expositius. És també el conjunt arquitectònic i urbanístic. I això és el que vàrem anar a descobrir. El Guggenheim, amb les seves sales de formes i volums impossible i els seus sostres i parets de titani, apareix situat en un colze de la ria, al davant de la històrica i prestigiosa Universitat de Deusto —la més antiga, en funcionament, d’Euskadi— i al costat del pont de la Salve —amb els ulls més alts d’Euskadi— i del gratacel d’Iberdrola —l’edifici més alt d’Euskadi—. I il·lustra la determinació d’una ciutat que va voler sortir de sota del carbó per a situar-se damunt del mapa.
Gernika
No podíem fer una estada a Bilbao i no acostar-nos a Gernika. I això és el que vam fer. Amb l’Euskotren, un modèlic metro de superfície propietat del govern basc, vam viatjar fins a la capital històrica de Biscaia. De ria a ria: de la de Nerbion a la d'Urdaibai. Una hora de trajecte durant la qual vam poder observar la progressiva transformació dels paisatges. De l’espessa ocupació del terreny a Etxebarri, Basauri i Galdakao —al cul de la industrialitzada ria de Nerbion— fins a la ruralitat de Zugastieta, Muxica i Luigorri —a la part més salvatge de la Reserva de la Biosfera de Urdaibai, quan les muntanyes cantàbriques s’obren cap al mar—.
A la capital històrica de Biscaia i d’Euskadi, vam visitar el Gernika ko arbola, el roure de Gernika —el vell i el jove—, on, des de fa vuit segles, s’hi reuneixen els representants polítics del poble basc. Gernika és, també, l’Euskadi més tradicional, que s’explica a través de l’Eusko Museoa, el millor museu antropològic d’Euskadi. I és l’escenari del primer bombardeig per saturació (contra la població civil) de la història de l’aviació. I tot això és el que vam anar a veure. El Museu de la Pau i els refugis de la Guerra Civil ens van explicar la tragèdia d’aquella petita ciutat. I al restaurant Boliña Zaharra vam fer la nostra segona immersió en la gastronomia basca.
La ria
Bilbao és la ria. En tots els sentits: històric, cultural, paisatgístic. I les dues márgenes (la derecha i la izquierda) ens expliquen una història de dualitats; de patrons i d’obrers; d'indústria i de camp; de moviments polítics convulsos i de tradicions gelosament guardades. I això també ho volíem conèixer, i per a descobrir-ho ens vam embarcar en un vaixell, amb el qual vam navegar des de l’Arenal (el port fluvial de Bilbao) fins que la ria lliura (o pren, segons com es miri) les seves aigües al Cantàbric. Amb aquesta navegació, vam contemplar la transformació que han viscut els antics molls de Mazarredo i l’antiga concentració industrial de l’illa fluvial de Zubizaurre.
El pont de Biscaia
Els romans construïen grans arcs de triomf a les entrades de les ciutats. I els bascos de la industrialització, amb el pretext d’unir les dues ribes de la ria, van construir el pont de Biscaia, una gegantina estructura de ferro de 50 metres d’alçada i 160 de llargada. Un pont de peatge que, històricament, discriminava els seus usuaris en primera i segona categoria. Nosaltres vam voler conèixer el que sentien els uns i els altres, i el vam travessar a peu —per sobre— i amb la cistella de cable —per sota—. Portugalete, poble d’obrers i jornalers, a una banda, i Getxo, poble de patrons i burgesos, a l’altra. I el pont i nosaltres transitant d’una banda a l’altra.
Els pobles de la margen izquierda
A Santurtzi vam viure la nostra tercera immersió gastronòmica, al restaurant Suharri. I vam veure la gran transformació que han viscut els municipis de la margen izquierda, a través de la conversió dels terrenys que ocupaven els Altos Hornos de Vizcaya (la gran indústria pesant de la ria) i tota la seva indústria auxiliar, en un espai recuperat i humanitzat. Lutxana, Barakaldo, Sestao, Portugalete i Santurtzi —en un altre moment, totalment coberts pel sutge del carbó i el fum dels forns— són avui paisatges urbans amables, que no tan sols no oculten la seva convulsa història, sinó que mostren, orgullosos, la cicatriu del seu passat recent.
