Iparralde, en euskera, vol dir 'País Nord o continental'; en contraposició a Hegoalde, el 'País Sud o peninsular'. Iparralde és la reunió dels tres territoris bascos situats al nord dels Pirineus que, després de l’enfonsament de l’estat angloaquità (1475) i de la desaparició del regne de Navarra-Bearn (1589), van quedar sota administració francesa. Aquests tres territoris són Lapurdi, Nafarroa Behera i Zuberoa, i, amb el país de Bearn (la part de l’Occitània gascona que toca amb Iparralde), van ser la destinació de la nostra experiència immersiva en aquella part més desconeguda del món basc. Iparralde ens va conduir a la descoberta de tres grans fenòmens que expliquen el passat i el present d’Euskal Herria: la bruixeria, els baleners i els contrabandistes.
Baiona, el nostre camp base
Baiona, la capital de Lapurdi i també d’Iparralde, és una petita ciutat de 50.000 habitants situada a l’aiguabarreig dels rius Ador i Errobi, a tan sols sis quilòmetres de l’oceà Atlàntic. Durant segles, l’Ador ha estat navegable entre la seva desembocadura i Baiona, i això va convertir la petita capital de Lapurdi en un dels principals ports del golf de Biscaia. Baiona és el resultat del mestissatge que va impulsar el seu port fluvial (estratègic i segur) i la seva arquitectura tradicional, que vam conèixer passejant pels carrers del Vell Baiona. És una mostra única i singular de la concentració, en el decurs dels segles, de les cultures basca, gascona (els occitans de l’Atlàntic), anglesa (per l’època medieval d’existència de l’estat angloaquità) i francesa.
Què vam descobrir a Baiona?
Baiona ens va mostrar la seva catedral, un edifici medieval que és una rèplica dels temples gòtics anglesos de Wessex. I les façanes de les cases de la seva part històrica, amb els seus entramats de fusta, que et transporten a les ciutats de Bretanya o de York, però que et revelen que ets a Euskal Herria perquè els cartells dels comerços (els vells i els nous) s’anuncien amb cognoms bascos i amb la grafia tradicional basca. A Baiona també vam voler conèixer la seva part més quotidiana i la que, probablement, explica millor la seva realitat actual. Vam visitar el mercat dels dissabtes (una concentració de productors agroramaders del país) i el trinquet (un espai destinat a l’oci, on es juga a pilota i on els veïns també socialitzen cantant i bevent).
La ruta de les bruixes
La religió tradicional dels bascos, creada i divulgada fa més de 7.000 anys, i practicada, de manera majoritària, fins fa tres segles i escaig; era un dels "misteris" a descobrir que ens va portar a Iparralde. I la memòria de les bruixes —les sacerdotesses d’aquella confessió extirpada violentament a inicis del segle XVII— ens va dur a les grutes de Sara, un dels tres punts culminants de l’eix de la bruixeria basca (Sara-Zugarramurdi-Urdax). A Sara, ens vam endinsar en unes grutes que, encara, conserven l’atmosfera màgica d’una època no gaire llunyana (fins al segle XVII), en què havien estat l’escenari de grans celebracions litúrgiques de la religió tradicional basca (allò que els perseguidors d’aquesta confessió van anomenar akelarres).
La ruta de les "orenetes espardenyeres"
El paratge boscós on estan situades les grutes de Sara és, també, l’inici d’un camí forestal que travessa la muga. Des de les grutes de Sara, vam recórrer aquest camí, a través de boscos i baserris (l’equivalent a les nostres masies), fins a travessar el límit fronterer, i durant aquell passeig enigmàtic vam rememorar l’entranyable història de les ainarak (les "orenetes espardenyeres"), grups de noies joves procedents del Pirineu navarrès i aragonès que, cada any —entre el 1850 i el 1920—, van protagonitzar una emigració temporal, d’agost a març, a les fàbriques d’espardenyes d'Iparralde i del país de Bearn. Aquelles noies, que viatjaven a peu, van ser un fenomen social, cultural i professional d’una importància extraordinària a totes dues cares de la serralada pirinenca.
La ruta dels contrabandistes
El camí de la muga, entre les grutes de Sara (Lapurdi) i de Zugarramurdi (Navarra), també inspirava històries de contrabandistes. Durant les guerres carlines del segle XIX o durant la postguerra espanyola del segle XX. Però per a conèixer, encara millor, aquest fenomen, vam pujar al tren-cremallera de Larrun, que des de Azkaine fa un recorregut de quatre quilòmetres, salvant un desnivell de gairebé mil metres, per a arribar a la muga. Al cim de Larrun, la filla i neta d’una nissaga de contrabandistes locals ens va explicar la història d’aquest fenomen: la vida i les experiències dels contrabandistes, la repercussió d’aquesta activitat en l’economia i la cultura dels dos vessants, i la difícil relació de la societat basca amb els cossos policials fronterers.
La ruta dels baleners
Euskal Herria va passar de l’antiguitat a la modernitat quasi sense transitar per l’edat mitjana. Si més no, el món rural, que —fins a la revolució industrial del segle XIX— va ser el cos demogràfic majoritari. I el vehicle que va impulsar aquella formidable transformació va ser la pesca de la balena. Els baleners bascos van impulsar una indústria naval i pesquera que transformaria la fesomia d’aquella societat (segles XIV a XVII). Per a conèixer millor aquell procés, vam visitar la drassana artesana de Albaola, a Pasaia (Guipúscoa), on ens van mostrar com construeixen, amb els mateixos mètodes, un balener del segle XVI. I poc després, ens vam embarcar en el tonyiner "Mater", per a fer una navegació resseguint la costa escarpada de Jaizkibel.
Les dues etxeak: Ortillopitz i Lohobiage
L'etxea ('la casa', en euskera) és l’element més important i més definitori de la cultura basca. Absolutament tot (la vida i la mort, la llengua i la cultura, la tradició i el progrés) ha gravitat al voltant de l'etxea. I per a conèixer l’evolució d’aquesta curiosa arquitectura familiar-professional, ens vam endinsar al baserri rural d’Ortillopitz, una explotació agroramadera del segle XVI emplaçada als boscos de Sara, i a l'etxea de Lohobiatge —també coneguda com a Maison de Louis XIV—, el casalot urbà d’uns armadors-corsaris de Donibane Lohitzune (Saint-Jean-de-Luz, en francès) del segle XVII. Els descendents actuals dels seus propietaris originaris ens van mostrar com s’hi desenvolupava la vida durant aquells segles iniciàtics.
Sara, Ainhoa i Espeleta
A Sara, Ainhoa i Espeleta vam veure les façanes de llurs cases, engalanades amb tires i tires de piperrak (pebrots) penjats que s’assequen al sol. Però el més sorprenent no és a la vista. I per això, ens vam endinsar a l’interior dels seus temples parroquials. Les esglésies de Sara, Ainhoa i Espeleta expliquen la terrible repressió que la monarquia francesa va desfermar contra la bruixeria basca (segle XVII), en una maniobra que els antropòlegs moderns han catalogat com el primer atac orquestrat contra la llengua i la cultura basques. Les solemnes galeries de fusta instal·lades a les parets laterals per a guanyar aforament, expliquen la història dels seus constructors (els marginats agots) i de la violenta evangelització i aculturació del poble basc.
El país de Bearn
No podíem marxar sense conèixer la part occitana que toca amb Iparralde. Un veïnatge que sempre ha estat dominat per la rivalitat. Al país de Bearn, vam conèixer Sauvaterra i Ortés, dos petits pobles que dormen el son dels justos, però que durant l’edat mitjana va ser dues viles importants. Al país de Bearn vam conèixer la terrible història de les guerres de religió del segle XVI, que van motivar la gran emigració occitana a Catalunya. I vam tenir ocasió d’escoltar alguns parlants de llengua occitana al territori i d'interactuar-hi. Tot i això, no sembla que aquesta llengua tingui una bona salut, i el perquè s’explica per l’històric genocidi lingüístic i cultural perpetrat per l’Estat francès i, també, per l’abandonament dels seus propis parlants. Prenguem-ne nota, catalans.
