La Pulla és el territori situat sobre el taló de la bota italiana i és la regió més misteriosa i enigmàtica del Mezzogiorno italià. Des de fa 3.000 anys hi han passat i hi han arrelat tots els pobles que han transitat per la Mediterrània (grecs, fenicis, romans, bizantins, àrabs, normands, germànics, catalans i, a darrera hora, la Itàlia unificada de Garibaldi). I el resultat és una cultura insòlitament mestissa, però, alhora, extraordinàriament il·lustrativa de la Itàlia més profunda i misteriosa.
La Pulla és aquella part més sòbria i discreta del Mezzogiorno i la que ha estat capaç d’esquivar la voràgine del turisme de masses. Durant sis dies ens hem endinsat en l’atmosfera de calma i de misteri que envolta Bari, Grotte di Castellane, Matera, Locorotondo, Alberobello, Tàrent i Martina Franca per a conèixer els seus racons més insospitats, els seus espais més monumentals, la seva extraordinària cultura gastronòmica i la quotidianitat de la seva gent.
Bari, el nostre camp base
Bari, la capital de la Pulla, és una ciutat que voreja els 300.000 habitants i deu la seva existència al seu antiquíssim port, construït pels grecs cap al 500 aC. Bari explica la seva llarga història a través dels seus carrers, les seves places, la seva muralla, les seves esglésies i el seu castell. Bari Vecchia (Bari Vella) està situada sobre una península i a través dels seus carrers i carrerons vam descobrir les petites esglésies de Santa Vallissa i de San Marco dei Veneziani (construïdes abans de l’any 1000) i les espectaculars basíliques de Sant Nicolau i de Sant Pere, que contrasten amb la nostra idea d’un romànic de dimensions reduïdes. Tombant per aquests carrers, vam tenir l’oportunitat d’adquirir pasta elaborada artesanalment pels veïns. Cada dia, els carrers de Bari Vecchia s’omplen de parades on és possible comprar tota mena d’aliments elaborats artesanalment.
La barbacana de la muralla medieval —construïda sobre el fonament de l’anterior muralla grega i romana, i que envolta les tres quartes parts de la ciutat històrica— ens va regalar unes impressionants vistes del port vell, de la façana marítima del primer eixample modern i de l’horitzó de la mar Adriàtica. A partir de l’antic Mercato dei Pesche (Mercat del Peix), es desplega l’elegant trama urbana del segle XIX, dissenyada per Murat —el cunyat de Napoleó, que va ser rei de Nàpols (1804-1814)— i formada per edificis senyorials que, seguint la línia de la costa, es disposen en quadricula sobre el terreny. Bari és la Donosti del Mezzogiorno, amb els seus grans teatres i els seus grans hotels, construïts durant l’etapa del Risorgimento, que va venir tot seguit a la unificació italiana (1861).
Grotte de Castellane
La Pulla, com tots els països mediterranis de tradició grega i romana, històricament s’ha organitzat a partir d’una ciutat portuària que irradia cap a l’interior. La Catalunya antiga —la d’Emporion, Barcino i Tàrraco— també s’articularia d’aquesta forma. Grotte de Castellane va ser la nostra primera immersió al rerepaís de Bari. I mai més ben dit. Grotte acull el sistema de grutes més espectacular de la península italiana i, probablement, d’Europa. Tres quilòmetres de recorregut a través de llargues i costerudes galeries i de grans i enigmàtiques sales modelades per l’aigua durant milions d’anys, que, en el seu conjunt, són un bosc fantàstic d’estalactites i estalagmites blanques i vermelloses. Un recorregut de més de dues hores per les entranyes de la terra que ens va regalar un espectacle visual i sensorial inimaginable.
Matera, la ciutat rupestre
Grotte no va ser mai habitada pels humans. Però, en canvi, les cavitats de Matera han estat ocupades des de fa 7.000 anys. Matera és l’assentament humà més antic de la península italiana. Fins que el 1962, Antonio Segni, president de la República Italiana, va proclamar que "Matera era la vergonya d’Itàlia", i les famílies del Sassi (el barri històric rupestre) es van desplaçar, en massa, cap a cases de construcció convencional que promovia l’Estat italià a la zona nova. Tot i això, la gent del Sassi mai no va abandonar del tot les seves coves. I gràcies a això, ens vam poder endinsar en una casa-cova, on el temps es va aturar al segle XVIII. Vam penetrar a les enigmàtiques esglésies excavades a la roca de Santa Lucia alle Malve i Santa Maria d'Idris. I, com no podia ser d’una altra manera, vàrem dinar en un restaurant-cova.
Locorotondo, el "lloc rodó"
Locorotondo en llatí vulgar vol dir "lloc rodó". És una petita ciutat que es va disposar, a partir del cim d’un turó, en carrers que ressegueixen les cornises naturals del terreny i que formen cercles concèntrics. Passejar pels seus carrerons —admirant la rectoria romànica de Madonna della Greca, l’església barroca de San Giorgio Martire, el palau rococó Morelli o les cases pacientment i insistentment emblanquinades, amb balcons de forja impossible i de porticons verds— ens va traslladar al segle d’or napolità (s. XVII), el de Tomasso Aniello, el líder independentista que va imaginar un Mezzogiorno lliure de les urpes hispàniques, i el de les lluites fratricides entre lazzaris (els surdatis de les organitzacions mafioses d’extracció popular) i els uomini di mano (els delinqüents reclutats per la noblesa prohispànica).
Alberobello, el poble dels trulli
Alberobello va ser una altra de les etapes del nostre viatge. Alberobello, el poble dels trulli, és, probablement, el lloc més conegut de la Pulla. I el més visitat. Tot i això, nosaltres hi vam ser fora de l’anomenada "temporada alta" i certa calma dominava els carrers de Monti Rione (el barri dels trulli). A Alberobello vam esbrinar que aquestes curioses construccions tenien un origen relacionat amb l’evasió d’impostos. Durant el segle XV, el virrei català havia decretat un impost que gravava totes les construccions de nova planta. I els habitants de la Pulla —i, especialment, els d’Alberobello— van desenvolupar un curiós sistema de construccions de planta circular i de teulada cònica que, per la seva naturalesa constructiva en pedra seca, quedarien exemptes de l’impost català i allotjades en la tradició del país.
Martina Franca
Martina Franca és la petita capital del barroc civil de la Pulla (amb permís de Lecce). Martina Franca, seu dels ducs de Caracciolo, d’infausta memòria per als catalans (eren oficials dels Tercios hispànics que van saquejar i assassinar la població civil de Catalunya durant la crisi que va conduir a la Guerra de Separació, 1640), ens va mostrar com l’estil barroc baixava de les façanes i es desplegava en el traçat de carrers i places. Martina Franca no és tan sols el palau dels Caracciolo. És, sobretot, Piazza Maria Immacolata, amb els porxos i les façanes de les seves cases, que dibuixen un semicercle sobre el plànol, és la majestuosa basílica barroca de San Martino, amb el seu balcó sobre la porta principal del temple, i és el palau rectoral amb la Torre de l’Orologio. Martina Franca és la culminació del barroc genuïnament pugliese.
Tàrent
Tàrent és l’altra capital de la Pulla. Situada al bell mig del pont de la bota italiana —entre el taló i la punta—, s’alça sobre una illa que tanca una badia natural que ha estat, des de sempre, el port natural més gran del sud d’Itàlia. Taranto Vecchia (Tàrent Vell) ens va mostrar les seves dues cares. La de les animades terrasses de Piazza Castello, de les quals vam gaudir barrejats entre la gent de la ciutat, i la de les oblidades cases de Via de Mezzo, la fabulosa façana medieval que mira al Mare Piccolo (el port natural) i que demana a crits una rehabilitació urgent. Taranto Vecchia se’ns va mostrar també com una trama laberíntica de carrers i carrerons on no és possible circular si no és amb un motocarro. Per aquest motiu, és la ciutat amb més Piaggio carrossades d’Itàlia. És la Itàlia que queda de Sophia Loren i Marcello Mastroianni i d’aquell fabulós cinema italià de la postguerra.